Maria José Valiente, psicòloga: "No es pot tenir fills només per omplir un ítem, com quan vas al supermercat"

Però veiem els motius més habituals que impulsen les persones a tenir fills:

1- Crear una família.

2- Deixar un llegat.

3. Respondre una crida instintiva.

4. Amor pels infants.

5. Tarannà personal cuidador.

6. Necessitat de donar sentit a la pròpia vida.

7. Pressió social per l’edat. “Se’m passarà l’arròs”.

8. Reparar o repetir la vivència viscuda a casa.

2. Motivacions per no tenir fills.

-No sentir la crida instintiva de procrear.

-Desig prioritari de llibertat personal.

-No trobar la parella encertada.

-Prioritzar la vida de parella sense fills,

-No tenir temps de qualitat per oferir.

-No voler ser una família monoparental.

-No agradar el món tal com està.

-Por de no estar a l’alçada de la responsabilitat.

-Traumes infantils que generen rebuig a entomar l’edat infantil dels possibles fills.

-El tema econòmic.

Vivències i contradiccions

Moltes persones que tenen fills se senten agraïdes oi consideren que no han fet res millor a la seva vida. Però moltes d’aquestes persones de vegades se senten alhora cansades o frustrades, mentre que, paradoxalment, moltes persones que no en tenen perquè trien la llibertat refereixen que de vegades senten buidor existencial o que els sembla que no els queden preguntes no resoltes.

Cap de les dues opcions implica cap garantia de felicitat o de plenitud, perquè cada persona és única i cada cada experiència també. 

La mirada o pressió social.

Sovint, especialment a les dones, se les valora molt pel rol de mares, de manera que si no tenen fills és possible que la socientat, amics i fins i tot la pròpia família les faci sentir com mancades d’una experiència impescindible, o sentir-se jutjades com persones egoïstes i superficials.

Tantmateix, recentment sembla que es va respectant i normalitzant cada vegada més el fet de que cada persona pugui triar si té o no té fills de manera lliure i sense sentir-se jutjada per ningú.

Acabo amb el magnífic poema de Khalil Gibran, poeta, filòsof i artista libanès:

Els teus fills no són els teus fills, són fills i filles de la vida, desitjosa d'ella mateixa.

No venen de tu, sinó a través de tu, i encara que estiguin amb tu, no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor, però no els teus pensaments, perquè ells tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos, però no les seves ànimes, perquè ells viuen a la casa del demà, que no pots visitar, ni tan sols en somni

 Pots esforçar-te a ser com ells, però no procuris fer-los semblants a tu, perquè la vida no retrocedeix ni s'atura en l'ahir.

Notícies relacionades

El psicòleg Álvaro Bilbao recorda les cinc preguntes que has de fer al teu fill abans que sigui tard

Què significa desbloquejar el mòbil cada poc temps, segons la psicologia

Tu ets l'arc del qual els teus fills, com a fletxes vives, són llançats.

Deixa que la inclinació, en la teva mà d'arquer, sigui per a la seva felicitat.