Maria José Valiente, psicòloga: "No es pot tenir fills només per omplir un ítem, com quan vas al supermercat"

Però veiem els motius més habituals que impulsen les persones a tenir fills:

1- Crear una família.

2- Deixar un llegat.

3. Respondre una crida instintiva.

4. Amor pels infants.

5. Tarannà personal cuidador.

6. Necessitat de donar sentit a la pròpia vida.

7. Pressió social per l’edat. “Se’m passarà l’arròs”.

8. Reparar o repetir la vivència viscuda a casa.

2. Motivacions per no tenir fills.

-No sentir la crida instintiva de procrear.

-Desig prioritari de llibertat personal.

-No trobar la parella encertada.

-Prioritzar la vida de parella sense fills,

-No tenir temps de qualitat per oferir.

-No voler ser una família monoparental.

-No agradar el món tal com està.

-Por de no estar a l’alçada de la responsabilitat.

-Traumes infantils que generen rebuig a entomar l’edat infantil dels possibles fills.

-El tema econòmic.

Vivències i contradiccions

Moltes persones que tenen fills se senten agraïdes oi consideren que no han fet res millor a la seva vida. Però moltes d’aquestes persones de vegades se senten alhora cansades o frustrades, mentre que, paradoxalment, moltes persones que no en tenen perquè trien la llibertat refereixen que de vegades senten buidor existencial o que els sembla que no els queden preguntes no resoltes.

Cap de les dues opcions implica cap garantia de felicitat o de plenitud, perquè cada persona és única i cada cada experiència també. 

La mirada o pressió social.

Sovint, especialment a les dones, se les valora molt pel rol de mares, de manera que si no tenen fills és possible que la socientat, amics i fins i tot la pròpia família les faci sentir com mancades d’una experiència impescindible, o sentir-se jutjades com persones egoïstes i superficials.

Tantmateix, recentment sembla que es va respectant i normalitzant cada vegada més el fet de que cada persona pugui triar si té o no té fills de manera lliure i sense sentir-se jutjada per ningú.

Acabo amb el magnífic poema de Khalil Gibran, poeta, filòsof i artista libanès:

Els teus fills no són els teus fills, són fills i filles de la vida, desitjosa d'ella mateixa.

No venen de tu, sinó a través de tu, i encara que estiguin amb tu, no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor, però no els teus pensaments, perquè ells tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos, però no les seves ànimes, perquè ells viuen a la casa del demà, que no pots visitar, ni tan sols en somni

 Pots esforçar-te a ser com ells, però no procuris fer-los semblants a tu, perquè la vida no retrocedeix ni s'atura en l'ahir.

Notícies relacionades

¿Hi ha una etapa grisa en la vida? La ciència diu que sí, i passa en aquesta edat

Paco Pérez, psicòleg infantojuvenil: «Veig nens de set anys que demanen als seus pares anar al psicòleg»

Tu ets l'arc del qual els teus fills, com a fletxes vives, són llançats.

Deixa que la inclinació, en la teva mà d'arquer, sigui per a la seva felicitat.