Álvaro Bilbao, neuropsicòleg: «Hem oblidat que als nens cal educar-los i que necessiten normes»

Defensa l’educació en positiu, ¿què és exactament?

Una educació que es basa a ensenyar als nens normes i límits, però des de l’afecte i el respecte a les seves necessitats de desenvolupament.

Es diu que estem creant una generació de vidre perquè ens quedem només amb allò de l’afecte i ens ‘oblidem’ dels límits, ¿hi està d’acord?

Molt d’acord. Veig molt en consulta, i els estudis ens ho diuen, que els nens pateixen cada vegada més de sobreprotecció. Confonem aquesta necessitat d’afecte amb no posar disciplina ni normes. Jo començo a parlar d’educació en positiu i escric ‘El cerebro del niño explicado a los padres’ per destacar la importància de posar límits des d’una perspectiva d’una educació equilibrada. Hem passat d’un model d’educació en què imperaven les normes o els paradigmes de l’adult i s’educava a base de càstigs i crits, a una educació en la qual es valora per damunt de tot l’afecte, i s’ha perdut el focus i sembla que s’ha oblidat que als nens cal educar-los, que el seu cervell necessita normes.

¿Què és pitjor un excés d’autoritat o una falta de límits?

El cervell és un òrgan molt complex i el que necessita el cervell és educar d’una manera equilibrada. Si no poses normes el nen creixerà amb molta falta de confiança, de no sentir-se capaç de resoldre problemes i de no controlar què pot fer i què no, i no respectar les normes socials. D’altra banda, si no els dones afecte, sentirà molta inseguretat. I a cadascun d’aquests excessos o carències s’associa a un tipus de trastorns. Els de la nostra generació hem patit molts trastorns de depressió, molta ansietat... Els nens d’ara estan més exposats a fòbies, trastorn obsessiu compulsiu, inseguretat...

La teoria de l’educació en positiu sona fàcil, la pràctica no.

És molt difícil, sobretot si no l’has viscut a casa teva o no t’hi has format. Per això escric llibres, faig cursos... L’Acadèmia Americana de Pediatria l’any 2018 va recomanar als pediatres animar els pares a formar-se en educació positiva perquè s’ha vist que és més beneficiosa de cara a l’autoestima, la confiança i la prevenció de problemes de salut mental. Moltes famílies han sentit campanes, però no saben on buscar informació o no fan gaires coses bé perquè potser no ho han entès o integrat bé.

«A mi em van educar així i no he sortit tan malament», ¿què hi replica?

Si t’han educat amb un model més rígid segurament has tingut moltes coses positives, perquè rere l’equivocació d’un pare hi ha un instint que és bo. El crit perquè el nen no faci alguna cosa et surt perquè no pots permetre que faci alguna cosa que és dolenta per a ell, i això és bo, però la forma no és la més adequada perquè el nen aprengui, et falten eines.

«Davant una rebequeria no pots cedir, el nen no pot guanyar». ¿És adequada aquesta visió d’una lluita entre nens i pares?

La idea de fons és bona, no cedir, però cal entendre bé per què, posant el cervell com a punt de partida. I no és per guanyar autoritat, és perquè el nen aprengui. Si posem una norma, cal fer-la respectar, si ens mantenim ferms serà més fàcil per al nen entendre les coses que no li fan bé. Si canviem d’opinió li generem confusió, ansietat, rebequeries més llargues o una miqueta més intenses. Un estudi molt recent mostra que quan un nen comet un error i l’adult l’hi fa veure de manera tranquil·la i sense culpabilitzar-lo, l’escorça cingulada, la part del cervell que aprèn dels errors, introdueix aquesta informació i ho aprèn, mentre que si el fem sentir culpable, deixa d’aprendre. La neurociència confirma que una educació tranquil·la i centrada en què el nen aprengui sense sentir-se culpable o espantat és molt beneficiosa per al seu desenvolupament.

En una societat accelerada, competitiva i hiperconnectada 24 hores... ¿és més difícil educar amb equilibri?

Els nostres pares en general eren més presents. Jo ara veig molts adolescents que veuen els seus pares al matí, se’n van a l’institut i no els tornen a veure fins a les set de la tarda. Hi ha molt temps de soledat, que està molt relacionat amb el suïcidi en l’adolescència. Després, que els teus fills et parlin i tu estiguis mirant el mòbil, que tinguem sempre mil plans per fer... veig molts pares que volen educar en positiu, però els caps de setmana sempre estan amb amics, passant d’un pla a un altre... i també és important fer família, sopar junts, tenir temps per escoltar-nos... tot això moltes vegades és més transcendent que si una vegada se t’ha escapat un crit.

El 2016 es va fer viral un titular seu, una frase avui molt repetida però llavors no tant: «Els nens no haurien d’utilitzar pantalles fins als sis anys». ¿Hi ha ara més evidència científica per ratificar aquesta postura?

En aquella època es pensava que el fet que un nen llisqués el dit per una tauleta era una mostra que era molt intel·ligent. Jo porto treballant molts anys amb rehabilitació cognitiva i sempre hem descartat utilitzar programes per ordinador perquè sabem que tenen un impacte mínim o fins i tot negatiu en la rehabilitació neuropsicològica dels nens. L’infant aprèn a través de la comunicació social, del reforç d’un adult... i aprèn molt, molt poc o gens amb les pantalles.

¿Per què?

Per començar es produeix un efecte desplaçament: tot temps que el teu fill està amb una pantalla, no està corrent, no està llegint, no està parlant amb un amic cara a cara, no està barallant-se amb el seu germà i resolent els seus problemes d'una manera més o menys adequada.... Així, els nens aprenen menys. I, d’altra banda, hi ha un efecte en la motivació: les pantalles ens motiven tant des de fora que fan que la nostra motivació intrínseca disminueixi. Llavors, si a un nen li deixes un trencaclosques i una pantalla, triarà sempre la pantalla perquè li crida més l’atenció pels sons, la velocitat dels estímuls és més elevada... i el cervell sempre preferirà alguna cosa amb estímuls més intensos.

¿Fiquem al mateix sac la tauleta i el mòbil que la televisió?

Jo sempre he diferenciat pantalles interactives com pot ser la tauleta, el videojoc, la consola o un mòbil, i una pantalla que no és tan interactiva com pot ser la televisió. De fet, vaja, jo et dic que quan va néixer la meva segona filla i el meu fill gran tenia dos anys, li posava els dibuixets de Rayo McQueen per poder canviar l’altra... s’ha de sobreviure. Però fixa’t, des dels anys 80 tenim molts estudis que ja ens demostren que un ús més intens de la televisió, que és la pantalla menys interactiva i des del meu punt de vista, menys perjudicial, ja està molt relacionat amb menys capacitat d’atenció, pitjor rendiment acadèmic i problemes de comportament, està estudiadíssim i comprovadíssim. Llavors, amb moderació.

Notícies relacionades

Una psicòloga assegura que les parelles que més temps duren són les que compleixen aquestes condicions

Marián Rojas, psiquiatra: «La bona notícia és que l’aferrament es pot curar»

Si només pogués donar un consell a uns pares primerencs, ¿quin seria?

El que em va dir un veí un dia que em va veure molt atabalat: amb els fills el temps passa i tot el temps que no aprofitis no tornarà. El més important és que els pares s’asseguin a primera fila de la vida dels seus fills i disfrutin, després sortiran els dubtes sobre la criança i la dificultat dels límits i els conflictes, però, escolta, si creen una bona relació amb els seus fills, els disfruten i se senten ben vinculats, totes aquestes coses es poden anar resolent per si soles o aniran trobant les respostes