El repte de les mares amb trastorn mental: acceptació, acompanyament, activisme

Ara ja han passat uns anys des que, sent adolescent, solia cercar refugi en la meva habitació, entre llibres, sentint-me més còmode així que sortint amb amigues o socialitzant. Això em produïa una certa angoixa intolerable, que em feia patir i sentir-me estranya i aclaparada entre tanta gent, tantes paraules, tants sons, tanta sensació d'haver de ser algú que jo no era. Allà va començar un procés d'imitació i d’interpretació, per aprendre a mantenir relacions socials, a buscar-me la vida, a treballar, a ser una ciutadana honrada i treballadora... Amb tot el que jo pensava que era tenir una vida bona. És a dir, vaig practicar l'acció d'amagar-me de mi mateixa.

De l'angoixa a l'autodeterminació

Vaig ser diagnosticada ja a l'adolescència amb un trastorn de salut mental, però, en principi, no se li va donar gaire pes dins del meu entorn. Ara podria dir que potser aquesta no-mirada, també em va ajudar a fer-me forta, a fer teatre, a aprendre observant com els grups humans socialitzaven i com, de mica en mica, em feia cada dia més autònoma i més forta en la pràctica de l'autodeterminació.

Sempre arrossegant, això si, dosis astronòmiques de patiment, angoixa, estranyesa i, cada certs períodes de temps, davallades anímiques que em feien estar de baixa durant mesos. Fins que tornava a recuperar la màscara i sant tornem-hi!

¡Gràcies al temps i a la meva curiositat innata per continuar cercant què em passava i veure com rebaixar la meva angoixa vital, vaig començar diverses teràpies: exercici físic, teràpies psicològiques, lectures d'autoajuda, etc.

Gràcies a la meva maternitat, vaig sentir que els meus fills eren mereixedors d'una mare treballada en aquestes matèries de reducció d'angoixa vital i que volia fer un acompanyament i una criança adequada per als meus petits.

Només tinc paraules enormes d'agraïment per les meves mestres de ioga i per algunes professionals de la medicina que han passat per la meva vida, aportant-me la seva visió i ajudant-me a superar un sentiment de culpa extrem, per l'oportunitat que la vida em va donar de viure una maternitat desitjada.

Vaig començar aquest camí en parella però, quan els nens eren molt petits, ens vam separar. Ara, continuo criant als meus fills de la millor manera que sé i que puc, els meus fills veuen al seu pare quan volen i aconseguir això m'ha costat nervis, energies, angoixes i estats enormes d'estrès. Els meus fills comparteixen també estonetes amb els seus avis i els seus tiets i jo he trobat, en els darrers temps de baixa del món productiu laboral, un camí interior cap a la meva recuperació, acceptació i autoestima.

Co-Elna, un projecte de recerca sobre salut mental, dones i maternitat

Actualment, formo part del grup de co-creadores del projecte Co-Elna, un projecte col·laboratiu de recerca entre el Parc Sanitari Sant Joan de Déu i Salut Mental Catalunya. Com a dona i mare en primera persona, sento la complicitat de poder avançar amb les meves companyes, tant dones professionals com dones en primera persona, cap a una recollida d'informació i de dades que fins ara no s'havia tingut gairebé en compte. Crec que un projecte com aquest, que sensibilitza vers la realitat de les dones que maternen i tenen un trastorn mental, i té com a fi poder acompanyar adequadament la realitat del seu dia a dia, d'una manera més empàtica, eficient i donant-li un valor a aquesta missió, és fonamental.

Quantes vegades he sentit a dir que la salut integral dels fills i filles depèn de la realitat i la salut integral de la seva mare. Quina càrrega mental tant feixuga ens suposen expressions com aquestes, a vegades des d'una mirada de judici estructural. Quantes vegades m'he sentit, com a mare monoparental en aquests moments, sobrepassada per feines, exigències, agendes múltiples d'activitats vàries dels meus fills, cites i documentacions i gestions a realitzar de caràcter sempre urgent... El dia a dia, com a mare, és increïblement potent i, malauradament, invisibilitzat a escala social.

Es dona per fet: “És el que toca”, “És el que té ser mare”... Què injustes són aquestes expressions. L'acompanyament social, instrumental i institucional cap a la figura de les mares és clau en el desenvolupament social d'una comunitat i també cap a l'autonomia dels seus fills i filles.

Per mi, col·laborar i participar en l'evolució del grup de treball de Co-Elna, és l'inici d'una nova etapa per a la salut mental de les mares. És l'inici d'una mirada d'acceptació i de visibilització cap a les dones que pateixen un trastorn de salut mental i que són mares alhora. Sense judicis, sense estigmes, amb una mirada oberta cap a una realitat que es mereix ser estudiada, entesa i acompanyada.

És important entendre que una dona, mare, amb un procés de trastorn de salut mental, que està ben acompanyada per professionals i xarxes de suport entre iguals, té tot un camí per davant d'amor, acceptació i desenvolupament conscient de la seva criança.

Dono les gràcies al projecte Co-Elna per començar a crear aquest camí de coneixement i perquè sento que fins ara no havia trobat un projecte tan comunitari entre dones professionals i en primera persona. Ser membre de Co-Elna és tot un repte i tot un aprenentatge.

Notícies relacionades

El psicòleg Álvaro Bilbao recorda les cinc preguntes que has de fer al teu fill abans que sigui tard

Paco Pérez, psicòleg infantojuvenil: «Veig nens de set anys que demanen als seus pares anar al psicòleg»

Marta, dona, mare i activista en salut mental