Anar al contingut

REVOLTES POPULARS DE 1975 A 1980

Els epicentres metropolitans on la ciutadania va plantar cara a la repressió policial a la Transició

Més enllà de Barcelona, grans ciutats com Sabadell, Cornellà o Santa Coloma van ser escenaris de les mobilitzacions més rellevants a Catalunya

L'obra 'Corre, democràcia, corre' desmunta el «relat edulcorat» d'aquest període històric i posa de relleu el protagonisme del moviment popular

Aitana Glasser

Els epicentres metropolitans on la ciutadania va plantar cara a la repressió policial a la Transició

Segons l’historiador David Ballester (Barcelona, 1960), sobre la Transició espanyola, un dels capítols més discutits i reinterpretats actualment, hi impera un «relat edulcorat» a causa de la relegació a un segon pla del moviment popular. «Es parla de la Transició com un producte lineal, com una obra teledirigida per les elits en la qual les mobilitzacions populars no van tenir cap pes, quan [en realitat] van ser les clares protagonistes», apuntala Ballester.

Les ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona van ser l’epicentre català del moviment obrer durant la Transició

Així, l’autor reivindica la importància històrica de les més de 800 manifestacions de més de 1.000 persones a Catalunya des de la mort de Franco fins a les primeres eleccions al Parlament, especialment per les 40 víctimes en què van derivar fruit de la repressió policial. Ho fa a la seva nova obra Corre, democràcia, corre (Editorial Base), escrita juntament amb el també historiador Manuel Vicente, en la que fan un exhaustiu repàs de les mobilitzacions catalanes durant el pas del franquisme a la democràcia, concretament entre els anys 1975 i 1980.

L’estudi posa en relleu que la força de la mobilització popular a Catalunya es va concentrar especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana, epicentre de les revoltes que van tenir com a clars protagonistes el moviment obrer, estudiantil i veïnal. La localització d’aquestes manifestacions, de fet, explica fins a quin punt va ser determinant l’aportació de la classe treballadora metropolitana per a la ruptura amb el règim franquista.

Més enllà de la capital (on Ballester i Vicente comptabilitzen la impressionant xifra de 392 manifestacions), destaquen com a nuclis urbans més combatius grans ciutats catalanes de vegades oblidades com Sabadell (40), Cornellà (38), l’Hospitalet (24), Mataró (20), Sant Boi, Santa Coloma i Terrassa (19) –on es va produir la primera gran manifestació a Catalunya després de la mort de Franco– o Esplugues (12).

En aquests municipis es van viure episodis tan significatius com les vagues generals del Baix Llobregat i de Sabadell (1976), la vaga de treballadors de Laforsa a Cornellà o de la fàbrica Roca a Gavà i la manifestació de la Diada a Sant Boi (1976) –la primera permesa des del final de la guerra civil–.

Mobilització popular: de l’amnistia als semàfors

Aquestes mobilitzacions van tenir el rerefons polític de sectors que advocaven per la ruptura –davant la reforma– i que reclamaven l’amnistia i la llibertat dels presos polítics –sota el famós lema ‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’, però que anaven més enllà. A la lluita obrera pels drets laborals se li sumaven també les reivindicacions dels estudiants, que van sortir al carrer en incomptables ocasions, i també el moviment veïnal. 

«És des de les associacions de veïns –moltes integrades per membres del PSUC o altres partits d’extrema esquerra– des d’on s’aconsegueix mobilitzar la població per protestar sobre temes de transcendència local», assenyala l’historiador de Santa Coloma de Gramenet Juanjo Gallardo. Així, durant la Transició va cobrar força el moviment reivindicatiu en barris com els de Ciutat Cooperativa i Casablanca (Sant Boi), la Florida i Bellvitge (l’Hospitalet), Llefià i Sant Roc (Badalona) o Singuerlín i Can Franquesa (Santa Coloma).

La gent es va començar a mobilitzar per protestar per tot allò que l’afectava directament: des de la instauració d’ajuntaments democràtics fins a la falta d’escoles i centres de salut i hospitals, passant per la falta de semàfors i llums o el mal estat de les carreteres i el clavegueram.

Cornellà va ser escenari de nombroses mobilitzacions durant la dècada dels 70. / AJUNTAMENT DE CORNELLÀ 

La resposta policial  

El retrat de la Transició de Ballester i Vicente posa èmfasi en com el final de la dictadura i la presa de consciència per part de les classes populars encoratjava que es produïssin cada vegada més mobilitzacions –arribant aquestes al seu punt àlgid el 76 i el 77–, que trobaven com a resposta la repressió per part de les forces de seguretat de l’Estat sota la presidència d’Arias Navarro i posteriorment d’Adolfo Suárez.

De fet, explicitar el paper que va tenir la policia durant la Transició és una altra de les comeses de Ballester. «No hi ha una tradició historiogràfica al nostre país de parlar dels cossos policials; hi ha molt poca producció i pocs estudis i és molt difícil accedir als arxius policials», assegura. Una opacitat que respon, apunta, a la brutalitat amb què van actuar els cossos de seguretat contra els manifestants.

«Estaven mal entrenats, mal comandats i a més sabien que fessin el que fessin mai es qüestionarien les seves accions», destaca Ballester. «La paraula clau és impunitat», agrega, aprofundint que amb l’arribada de la democràcia no hi va haver depuració dels cossos policials i «la democràcia es va quedar amb tots els policies franquistes», alguns dels quals, fins i tot, «van ser promocionats a càrrecs de responsabilitat o fins i tot condecorats».

El cas Téllez, paradigma de la repressió

El cas de Francisco Téllez és un dels més representatius de la brutalitat policial. De 31 anys i veí Santa Coloma de Gramenet, va ser detingut a finals del 75 i traslladat a una caserna de Badalona on va ser torturat durant tres dies. La seva història la relata l’historiador Juanjo Gallardo a Tortura y transición democrática: el caso Téllez (Ediciones Carena), on explica com va acabar aquest militant del PSUC i reconegut antifeixista de la ciutat arrestat per una manifestació en la qual ni tan sols hi va ser.

Portada del llibre de Gallardo que mostra la imatge de Francisco Téllez després de les tortures de la Guàrdia Civil.

La Guàrdia Civil el va arrestar dies després de detenir tres companys seus –membres del PSUC i de CCOO– durant una vaga de la construcció a la qual ell no va assistir. «El van tenir tres dies incomunicat, torturant-lo salvatgement i acusant-lo de ser el responsable de premsa i propaganda de la comarca», explica Gallardo. A l’hospital, metges antifranquistes van aconseguir fer-li una fotografia, convertida després en un símbol de la lluita antifranquista.

«La gent estava perdent la por», afirma Gallardo, i a Santa Coloma, més enllà de les protestes per la ruptura amb el règim franquista, «hi havia moltes altres demandes, per exemple per l’arribada del metro o la lluita per Can Zam». I el cas de Téllez va aconseguir «ampliar molt la capacitat d’organització de l’antifranquisme a Santa Coloma», especialment entre les associacions de veïns.

La vaga general de Sabadell

En el decurs de les manifestacions es van produir 40 morts, segons els càlculs dels autors, quatre d’elles a Catalunya. Una de les víctimes va ser David Wilson, un professor de 37 anys que van morir setmanes després de rebre l’impacte d’una bala de goma mentre intentava protegir els alumnes del centre sabadellenc on impartia classes.

Va ser durant la vaga general de Sabadell (febrer del 76), un dels esdeveniments més destacats de la Transició a la província barcelonina. Juan Ignacio Valdivieso (Cúllar, 1947), militant del PSUC i de CCOO, tenia 31 anys quan es va produir. Tot just sortit de la Model –va estar detingut en 3 ocasions per participar en diferents protestes–, va ser un dels principals impulsors del que descriu com «una resposta sense precedents a la repressió policial».

«Totes les forces del treball es van unir i unes 60 entitats van donar suport a la vaga, que no era només contra la repressió, sinó també per les llibertats i els drets dels treballadors», explica Valdivieso. D’aquells dies, recorda moltes «emocions, pals i detencions», ja que la policia volia impedir tant sí com no que la vaga s’estengués.

I tot i que no ho va fer, a escala local la mobilització va donar grans resultats: va forçar la dimissió de l’últim alcalde franquista, Josep Burrull, i va obligar la patronal a aturar els acomiadaments i negociar les condicions laborals. «Vam anar tornant a la feina de manera ordenada, però no ens vam aturar; després va venir la vaga del metall (d’un mes), i també moltes altres manifestacions populars reivindicant assumptes locals, perquè no hi havia carrers asfaltats ni transport», conclou Valdivieso.

Manifestació per la llibertat dels detinguts a Sabadell. / AJUNTAMENT DE SABADELL 

Falta de memòria històrica

La llibertat dels presos, la consecució d’algunes demandes socials, el desencant d’alguns sectors amb la lluita i, especialment, la celebració de les primeres eleccions municipals el 79, a partir de les quals molta gent del moviment obrer va anar entrant a les institucions locals –conquistades, moltes d’elles, pel PSUC–, i les autonòmiques del 80, va fer que es produís una desmobilització i que les protestes fossin cada vegada a menys.

«Vivim en un país de desmemoria», defensa l’historiador David Ballester

El capítol de la Transició es va anar tancant i el relat que es va construir a partir de llavors es mostrava com una metamorfosi pacífica. «Si mires les memòries dels seus protagonistes, la immensa majoria no cita aquestes mobilitzacions; les ignora o les menysprea», reitera Ballester. «Hi ha una falta de coneixement de la història local, estatal i autonòmica tremenda –afegeix Gallardo– i això fa que la població sigui més fàcilment manipulable».

Les commemoracions locals, apunta l’historiador, solen ser «actes generalment institucionals i freds, que no tenen massa èxit, perquè a més la preocupació de la gent és mínima». Vivim en un país de desmemoria, i tota la lluita per la democràcia està encara a les catacumbes», defensa Ballester, per la qual cosa «tot el que es faci a favor de la memòria històrica, i més en aquest país tan amnèsic, serà poc», defensa.

Les mobilitzacions socials, ahir i avui

Tot i que els dos historiadors recalquen que comparar el moviment popular de llavors amb les manifestacions en l’actualitat no és factible pel radical canvi de context i de perfil de la classe obrera, Gallardo reconeix que «el moviment veïnal actual és molt pobre. La gent s’informa a través de la televisió, es queda a casa o es mobilitza en moments molt puntuals, però la resta del temps prefereix que els problemes els solucionin els polítics, que per a això els han elegit».

Per a Juan Ignacio Valdivieso, «el problema principal és que el moviment social s’ha estructurat massa –amb tot el que això comporta–, quan ha de ser una cosa més espontània». «El moviment veïnal ha de trobar el seu lloc i unir-se, perquè si no hi ha consens, no hi ha aliança i no hi ha força, i per tant, no hi pot haver una revolució de la majoria», afegeix aquest veí de Sabadell.

Valdivieso tampoc entra en comparacions, però assegura que «estem en un moment decisiu: o es va cap endavant o es va cap enrere». Per això recalca la importància que es tingui en compte tot el fet fins ara, «perquè no ens treguin tot el que hem conquistat». En aquesta línia, apunta a una cosa òbvia però crucial: «Si no es preserva la memòria, desapareix», i la memòria és necessària, ja que «t’obliga a seguir cap endavant, però amb la mirada posada en el passat».

Més notícies de Santa ColomaSabadellCornellàSant BoiTerrassa i l’Hospitalet a les edicions locals d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA