Els discos que Hitler, Stalin i Franco s’emportarien a una illa deserta

Al llibre, Pradera utilitza les preferències d’algunes figures destacades d’època i condició molt variada com un pretext per esplaiar-se a gust sobre un grapat de peces musicals «que sobresurten per la seva qualitat artística o per la seva importància social». Sense distinció de gèneres ni orígens: aquí l’òpera alemanya conviu amb el rock and roll i la música barroca, amb la copla. «Pretén ser un llibre motivador –aclareix l’autor–, per animar el lector a escoltar música com a mi m’agrada escoltar-la. A més, m’interessa molt la manera en què els famosos reflexionen sobre la música. La segona cosa que més m’agrada després d’escoltar música és sentir altra gent parlar sobre música».

De Springsteen a Napoleó

Alguns dels personatges elegits per Pradera (Paul McCartney, Marlene Dietrich, Deborah Kerr, Bruce Springsteen, Joan Baez, Louis Armstrong, Patricia Highsmith, Sophia Loren...) van desfilar en algun moment per ‘Desert Island Discs’, cosa que simplifica molt el treball d’investigació. Més substanciós ha sigut buscar les cançons favorites de Napoleó Bonaparte, de Lenin, de la reina anglesa Isabel II o de l’abans esmentat Saddam Hussein, un tipus a qui, pel que sembla, li entusiasmava la rotunda diva del hip-hop-soul Mary J. Blige.

L’implacable dictador iraquià no és l’únic sàtrapa que apareix a les pàgines d’‘Están tocando nuestra canción’. També hi ha capítols dedicats a Adolf Hitler, Iósif Stalin i Francisco Franco, tres tirans cèlebres més que, per una bona raó, mai van ser convidats al programa ‘Desert Island Discs’. «M’agrada aquesta contradicció que a gent indesitjable li pugui agradar una música excelsa –assenyala Pradera–. Com Hannibal Lecter, un psicòpata caníbal que sap tocar les ‘Variacions Goldberg’. Aquest tipus de coses creen un curtcircuit mental que és positiu, perquè ens obliga a reconsiderar la manera en què pensem sobre aquests assumptes. Em venia de gust burxar en aquesta contradicció i fer que el lector se sentís una mica incòmode».

Un genocida d’opereta

Per conèixer quina música escoltava Hitler en la intimitat, Máximo Pradera pren com a font la fascinant història d’un capità de la intel·ligència militar soviètica que, després de la caiguda de Berlín, es va passar amb un parell de camarades per la Cancelleria del Reich per veure què podia rapinyar; allà va trobar unes caixes amb els discos de pasta privats del Führer i se’ls va emportar a la seva datxa a prop de Moscou, on es van mantenir ocults en unes golfes durant gairebé 50 anys, fins que la filla del capità els va descobrir per casualitat. Gràcies a aquesta troballa, sabem que Hitler es delectava escoltant en privat obres de compositors russos com Txaikovski, Rakhmàninov i Borodín (¡l’enemic!), les previsibles òperes del seu idolatrat Richard Wagner (‘Lohengrin’ va ser la primera que el va captivar, amb només 12 anys) i música de Beethoven, en particular les Sonates per a piano números 24 i 27. 

La derrota de la Wehrmatch a Stalingrad no només va canviar el signe de la Segona Guerra Mundial, sinó també els gustos musicals de Hitler, que, a partir d’aquell moment, segons van revelar membres del personal de servei de la Cancelleria, només volia temperar el seu afligit ànim amb les operetes de l’austrohongarès Franz Lehár. I entre aquestes, la seva predilecta era ‘La viuda alegre’, que relata els esforços d’un grup de nobles d’un petit principat anomenat Pontevedro per evitar que la viuda més rica del país es casi amb un estranger.

El dictador i la pianista

En el procés de recollida d’informació per al llibre, Pradera reconeix haver contret un deute amb l’esfereïdor Stalin. «Gràcies a ell he conegut la cançó ‘Suliko’, que era la seva preferida i és molt bonica». ‘Suliko’ és una composició que va néixer d’un poema escrit per un aristòcrata georgià (el comte Akaki Tsereteli) i que va acabar formant part del repertori del cor de l’Exèrcit Roig. Potser això ens digui alguna cosa sobre la capacitat de la música per transcendir estaments i ideologies.

És també coneguda la debilitat que Stalin sentia pel ‘Concert per a piano número 23’ de Mozart, tot i que en aquest cas és dubtós que la fascinació hagués sigut la mateixa si el dictador no hagués descobert la peça en una interpretació de la pianista Maria Iúdina, a qui venerava sense reserves. Molt més recargolada, de naturalesa gairebé sadomasoquista, era la relació que el tirà mantenia amb el compositor de Sant Petersburg Dmitri Xostakòvitx, autor d’algunes de les seves peces favorites (‘La cançó del contraplà’, la simfonia ‘Leningrad’, ‘La cançó dels boscos’), però a qui va fer caure en desgràcia una vegada i una altra al condemnar el «formalisme contrarevolucionari» d’obres com l’òpera ‘Lady Macbeth de Mtsensk’ i la Novena Simfonia.

Submissió a La Granja

Notícies relacionades

Els polítics escalfen motors entre llibres, roses i sondejos

L’‘abril’ celebra els llibres amb una vetllada irrepetible al Dry Martini

«Els gustos musicals de Franco són absolutament previsibles», remarca Pradera. A jutjar pel que refereix al llibre, cal donar-li la raó: sarsuela, copla i poca cosa més. El generalíssim se solaçava escoltant passatges de ‘Marina’, una òpera d’origen en la sarsuela que transcorre a Lloret de Mar i l’autor de la qual, Emilio Arrieta, va compondre també la música del popular himne ‘¡Abajo los Borbones!’, i el repertori de Juanita Reina, l’emperadriu de la copla, una presència indispensable a les gales artístiques amb què Franco complimentava els membres del cos diplomàtic al Palau de la Granja cada 18 de juliol.

«El que més m’agrada del passatge de Franco són aquestes recepcions a La Granja i la relació d’explotació que tenia amb els artistes, d’obligar-los a anar any rere any perquè el fessin quedar bé davant del cos diplomàtic sense pagar-los un duro –comenta l’autor–. I la tensió que es creava: si et trucaven, malament, i si no et trucaven, pitjor». Per descomptat, ningú s’atrevia a declinar la invitació del dictador. L’única que es va atrevir a menysprear el Caudillo va ser Concha Piquer, que, després d’actuar davant Franco en una cacera, va ser requerida per tornar a l’escenari a cantar ‘Ojos verdes’, una peça la versió original de la qual al·ludia a un embolic homosexual i que al generalíssim li agradava més que pescar salmons. La Piquer es va negar al·legant que en aquell moment estava berenant i va emplaçar Franco a anar al teatre si volia veure-la cantar. Mai més va ser convidada a La Granja.