Almenys sis mesos de llista d’espera per diagnosticar trastorns d’aprenentatge a Catalunya

A Catalunya, la Unitat privada de Trastorns de l’Aprenentatge Escolar (UTAE) de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona té una llista d’espera de sis mesos (mig curs escolar), informen les famílies usuàries, i en aquests moments estan donant cites per al setembre. El servei de diagnòstic, que també inclou la detecció de les altes capacitats, no el cobreixen les mútues de salut i el cost se situa al voltant dels 500 euros, al marge del posterior seguiment i tractament terapèutic o farmacològic que indiqui l’equip mèdic. Aquests imports són similars en tota la sanitat privada. Les famílies que acudeixen aquí ho fan perquè necessiten quan abans un diagnòstic per ajudar els seus fills, agilitat que no existeix en el sistema públic.

El sistema públic està saturat. D’una banda, la Conselleria d’Educació ofereix els equips d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP), que, previ avís de l’escola, ajuden a detectar necessitats, orientar suports i facilitar que cada alumne rebi la resposta educativa més adequada dins del sistema inclusiu. El problema és que estan desbordats. En el sistema sanitari, els centres de salut mental infantojovenils (els anomenats CSMIJ) no assumeixen les dificultats de l’aprenentatge, sinó que prioritzen problemes greus de salut mental, tot i que sí que poden tractar casos de TEA o de TDAH. Els especialistes adverteixen que una detecció tardana o una falta de diagnòstic «agreuja» la problemàtica a què s’enfronten aquests nens.

Els trastorns de l’aprenentatge no estan augmentant, però les famílies sí que consulten més. Roser Colomé, neuropsicòloga de la UTAE de Sant Joan de Déu, reconeix que en aquesta unitat especialitzada s’observa, any rere any, un «augment de derivacions de sospites de trastorns de l’aprenentatge escolar». El «coneixement», la «sensibilització» i la «identificació precoç», tant per part de les famílies com de les escoles, fan que hi hagi més consultes per trastorns de l’aprenentatge. «Però això no significa un augment real de la prevalença», matisa.

Des d’aquest curs, els centres d’educació primària i secundària catalans realitzen cribratges a tots els alumnes en els diferents nivells educatius a fi de detectar dislèxies i altres trastorns d’aprenentatge. L’informe Faros del 2024, del qual Colomé és coordinadora i coautora, ja assenyalava que el 13% del fracàs escolar té relació amb dificultats d’aprenentatge «que no han sigut abordats adequadament». Per això aquesta neuropsicòloga insisteix a avançar en la «detecció precoç». «Quan s’agafa a temps, l’aprenentatge millora substancialment».

A més, Colomé explica que, des de la pandèmia de la covid-19, hi està havent un «increment molt significatiu» de «psicopatologia infantil», com ansietat o depressió. «Quan un nen amb un trastorn de l’aprenentatge porta a més una càrrega de malestar emocional, el pronòstic canvia considerablement».

«No hi ha dotació suficient»

També el psicòleg clínic Santiago Batlle, responsable assistencial del CSMIJ de l’Institut de Salut Mental de l’Hospital del Mar, assenyala que «no augmenten els trastorns de l’aprenentatge». Però fa un matís: sí que pugen «les dificultats derivades d’aquests». ¿Què vol dir? «Sovint als trastorns no se’ls dona una resposta ajustada a les necessitats», precisa. I això es deu al fet que els trastorns de l’aprenentatge estan circumscrits a l’«àmbit escolar», on sovint «no hi ha prou dotació per fer aquestes valoracions».

A les escoles catalanes, que segueixen el sistema inclusiu –«molt potent», diu Batlle, però infradotat de recursos– la repetició de curs és una «mesura excepcional». «Imagina’t que un alumne té unes dificultats, que aquestes no són identificades, que continua avançant dins del sistema, que no té capacitat per donar una resposta. Va passant de curs, però cada vegada aprèn menys. La seva capacitat d’aprenentatge és pitjor i arriba a l’adolescència sense unes bases», il·lustra Batlle.

Aquestes «dificultats», a més, en porten d’altres, com l’«estrès» de no saber fer coses que li demanen que faci. «De vegades apareix ansietat o clínica depressiva. I, també, absentisme escolar», explica aquest psicòleg. És aquí quan apareixen aquests símptomes –aquesta «comorbiditat»–, el moment en què el CSMIJ visita aquests nens. És a dir, en aquests casos més agreujats hi havia prèviament un problema d’aprenentatge «no detectat».

«Crec que ara s’identifica molt més perquè es mira molt més. Però s’identifica tard i per això veiem un increment. No hi ha una resposta des de l’àmbit públic a aquestes dificultats», opina Batlle.

Fenomen «multifactorial»

La treballadora social Berna Villarreal, directora de l’Institut de Docència i Recerca de Pere Claver, adverteix que sovint la mirada sobre els trastorns de l’aprenentatge se centra en l’àmbit genètic o neurobiològic, cosa que segons el seu parer és «reduccionista» i obre la porta a la «hipermedicació» en la població infantil i adolescent.

«Les dificultats d’aprenentatge han d’entendre’s com un fenomen multifactorial, en què influeixen també el desenvolupament, la criança i el context: l’escola, la família i factors contemporanis com l’ús de pantalles», defensa Villarreal, que opina que el «menor joc simbòlic» –com inventar històries o «jugar de veritat»– i el temps més gran davant les pantalles pot dificultar el desenvolupament de «capacitats més abstractes i de simbolització», una cosa que repercuteix en l’aprenentatge. Per exemple, en la pèrdua de comprensió i resolució de problemes.

Notícies relacionades

Els pediatres catalans reclamen incloure un cribratge de dislèxia en les revisions rutinàries

El forat de l’escola inclusiva: Catalunya té 130.000 escolars amb altes capacitats sense identificar

Villarreal adverteix del risc d’«etiquetar» problemes escolars com trastorns clínics. Això suposa, opina, «posar el problema del cervell», cosa que suggeriria que l’individu «no pot fer res sobre això» per revertir la seva situació. Assenyala que sovint les escoles busquen «informes diagnòstics» perquè l’alumne accedeixi a programes individualitzats d’aprenentatge. «És un problema important, ja que, tot i que el reglament no requereix que tinguis un diagnòstic per accedir a aquesta adaptació curricular, des de les escoles i instituts sí que s’acaba recorrent al sistema de salut», reflexiona Villarreal.

¿Biomarcadors?

Actualment, no hi ha biomarcadors concrets que permetin diagnosticar els trastorns de l’aprenentatge, tot i que la investigació està identificant possibles correlats genètics i cerebrals que podrien ajudar a comprendre’ls millor en el futur, explica el psicòleg clínic Santiago Batlle. El diagnòstic continua sent fonamentalment psicopedagògic, basat en l’avaluació del rendiment acadèmic –mitjançant proves que mesuren els àmbits específics corresponents– i del funcionament cognitiu. Per Colomé, l’àrea d’investigació dels biomarcadors és «molt prometedora» i el Sant Joan de Déu hi està treballant «activament».