Els pediatres catalans reclamen incloure un cribratge de dislèxia en les revisions rutinàries

Anna Gatell, presidenta de la SCP, coincideix amb Buisán en la necessitat d’actuar aviat per «no perdre la finestra d’oportunitat». A ulls de totes dues, incloent el cribratge en la revisió del CAP, a més d’arribar a tots els nens, no només a aquells amb famílies que poden pagar a un professional privat, el pediatre pot fer la detecció precoç de la dificultat. La recerca acadèmica estima que entre el 5% i el 15% de la població té dislèxia, un trastorn en l’aprenentatge de la lectoescriptura que avui celebra el seu dia internacional.

Imprescindible treball en xarxa

Imprescindible treball en xarxaNo «es mira de fer un diagnòstic, sinó una detecció primerenca de les dificultats, perquè la ciència ens diu que, com abans ho treballem, el pronòstic és molt més favorable», precisa Gatell, que apunta a la importància d’establir un bon circuit de treball amb les escoles i la resta de professionals després de l’avís del pediatre.

«La pediatra farà la seva part, però la tasca pedagògica és clau. Cal desterrar el mite d’esperem, ja farà el clic», prossegueix la presidenta dels pediatres, que recorda que el 40% dels nens amb dislèxia també tenen TDAH.

Gatell insisteix en una idea important: «No tots els nens amb dificultats que es crivellin tindran dislèxia». «Les pantalles no ajuden. Cal fomentar la lectura acompanyada i utilitzar la imaginació», conclou la presidenta dels pediatres catalans, recomanació, com el cribratge, per a totes les famílies, tinguin o no problemes.

Lleis que són paper mullat

La directora de l’ACD –entitat creada el 1992 i que ha lluitat molt– apunta que, com passa amb la resta de l’escola inclusiva –de fet dimarts vinent es manifesten per denunciar-ho–, el problema no és la llei –la LEC ja recull la dislèxia tal com reivindicava l’entitat– sinó la seva (no) aplicació. «Cada escola ho fa com li sembla; no hi ha un cribratge i encara és molt vigent recórrer al ‘ja madurarà’, amb les conseqüències psicològiques, de salut mental i d’autoestima que això pot portar als nois», diu Buisán.

Joan Deus, catedràtic del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut i responsable assistencial del Servei de Psicologia i Logopèdia de la UAB, per la seva banda, insisteix en la idea que un trastorn específic d’aprenentatge de la lectoescripturano es pot detectar de manera definitiva fins abans dels 10 anys i alerta de possibles sobrediagnòstics: «Hi ha nens que van una mica més lents i que amb una petita intervenció logopèdica es poden encarrilar». El catedràtic apunta que en aquesta societat desigual ens trobem amb els dos extrems: sobrediagnòstic primerenc en nens de famílies de classe mitjana i diagnòstic tardà en famílies vulnerables.

Notícies relacionades

El repte de la comprensió lectora: «Els alumnes que no llegeixen amb fluïdesa tindran problemes durant tota l’escolarització»

¿Per què s’ha desplomat la compressió lectora dels nens a Catalunya?

«Abans dels 10 anys no faig diagnòstics definitius. Parlo de ‘probable’. El miro i, si per les proves veig que està per sota dels estàndards, recomano un logopeda i faig un tractament –afirma Deus sense treure ferro a l’assumpte–. Si amb sis mesos de logopeda es normalitza, ja tinc el diagnòstic: no és dislèxia. Hi he intervingut i no era dislèxia». L’especialista assegura que s’ha d’actuar, ja que, a més, «la dislèxia és un factor de risc del fracàs escolar i els problemes de salut mental», però «intervenir-hi no és sinònim de fer un diagnòstic abans de temps». Deus també incideix en la necessitat de revisar la vista dels nens. «¿Tu pots llegir amb els ulls tancats? Si hi ha un problema de vista, pot afectar; els nens amb problemes optomètrics són els que tenen més capacitat de millora», afegeix.

En aquesta mateixa línia es pronuncia Héctor Ruiz, neurobiòleg i director de la International Science Teaching Foundation: «No es tracta d’una dificultat visual, és fonològica –resumeix–; la dificultat té a veure amb la consciència fonològica: ser capaços de fer l’extracció, d’associar els sons a les lletres», apunta Ruiz, que posa sobre la taula un altre aspecte, relacionat amb l’apuntat per Deus: hi ha nens amb dificultats de comprensió per un trastorn i n’hi ha molts altres que es diagnostiquen com a dislèxics quan el seu problema és pedagògic. Nens que no tenen cap problema genètic, però que no han après bé la tècnica de la lectura. «A parlar n’aprenem sols, però a llegir no, llegir és una tecnologia que ens inventem i necessita un aprenentatge», conclou.