«Espanya va actuar amb decència quan va esclatar la pandèmia»

¿Recorda aquella primera reunió en què es va decidir aplicar l’estat d’alarma?

La recordo bé. La setmana que comença dilluns 9 de març i que acaba dissabte 14 de març, amb el Consell de Ministres extraordinari que acorda el decret d’estat d’alarma, va ser molt intensa. Va començar amb una trucada de la consellera Nekane Murga del País Basc: allà tenien ja una situació complicada a la zona de Victoria que els va portar a aprovar la suspensió d’activitats escolars i la restricció d’aforaments. Dilluns hi va haver una reunió presencial amb el conseller de la comunitat de Madrid al Ministeri per acordar el mateix. Dimarts el consell de ministres va abordar la situació. Dimecres, l’OMS va decretar la pandèmia mundial. Dijous, el Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties (ECDC) va decretar a Europa una situació de crisi de salut pública que afectava el sistema sanitari. Divendres, dia 13, a primera hora, vaig tenir una trucada del president, que va consultar la meva opinió.

¿I què li va dir?

Em va fer tres preguntes. Una, si havíem d’aprovar l’estat d’alarma: la meva resposta va ser que sí. La segona va ser per què: la meva resposta, perquè l’agilitat amb què havíem de prendre decisions era incompatible amb un sistema com el que tenim ara, cosa que ens obliga a cridar i consensuar les mesures amb 17 autonomies. I la tercera pregunta va ser si el Ministeri de Sanitat podia dirigir tota la sanitat a Espanya, i jo li vaig dir que no. Podia dirigir la crisi de salut pública, però no tota la sanitat. Llavors em va anunciar que faríem ben aviat una reunió per videoconferència amb membres de l’equip de Govern. L’opinió de tots de convocar un Consell de Ministres i adoptar un estat d’alarma allà va ser unànime. El president va fer les trucades de rigor, al cap de l’Estat i de l’oposició, i ho va anunciar aquell mateix divendres a primera hora de la tarda. I ja vam estar tota la tarda de divendres i matinada de dissabte treballant en el text de l’estat d’alarma, que va entrar en vigor el 15 de març.

Recorda els detalls de tots aquells dies.

Ho he hagut d’explicar diverses vegades i són coses difícils d’oblidar.

¿Vostè esperava que seríem dos mesos i mig confinats?

Ningú sabia quant temps estaríem confinats.

¿El preocupava com transmetre-li aquest missatge a la ciutadania?

Sempre vaig tenir clar que a la ciutadania se li ha d’explicar les coses tal com són, amb transparència. S’ha de dir el que saps i el que no. Teníem plena consciència que demanàvem uns sacrificis molt rellevants i, per tant, el mínim era explicar-li les raons que ens portaven a prendre aquestes decisions. D’altra banda, tothom veia que això estava passant a tot arreu, on es prenien decisions similars. Hi havia quatre criteris que des del principi vam tenir molt clars: ciència, tasca conjunta amb les comunitats autònomes, coordinació amb tots els organismes multilaterals a nivell europeu i a nivell internacional i transparència. Vam treballar des del principi en dues línies de comunicació: una de més tècnica que bàsicament va recaure en Fernando Simón, i una altra de més política que va recaure en bona part en mi.

¿Quin va ser per a vostè el pitjor moment de la pandèmia?

No hi va haver un pitjor moment, hi va haver diversos moments especialment durs. Hi va haver dies –cap a finals de març, primers d’abril– amb una xifra de morts molt alta. Algunes jornades vam arribar als 900 morts. Això no et deixa indiferent. També hi va haver altres moments en el pla més personal que em van resultar complicats, per exemple quan el secretari general del departament en aquell moment [Faustino Blanco] va tenir un episodi cardíac i va haver d’anar a l’hospital.

Va ser escandalós i dolorós veure com alguns geriàtrics van deixar morir els seus avis. ¿Per què Espanya ho va permetre?

No, no, no es va permetre. Fixi’s, a tot el món les residències de grans ho van passar molt malament, no només a Espanya. A tot el món vam veure que hi havia uns col·lectius més vulnerables, en concret els centres de gent gran. Des del principi vam fer uns protocols i crec que totes les comunitats, en el curs de la primera onada, van prendre, al meu parer, la decisió correcta de posar les residències sota el comandament de les autoritats sanitàries –en moltes autonomies estaven en l’àmbit dels serveis socials. Em sembla que això ens ha de portar a unes conclusions i aprenentatges per millorar el model que tenim d’atenció a les persones grans.

Hi va haver comunitats que van donar ordres expresses de no traslladar els avis greus als hospitals.

Miri, jo sobre això he mantingut sempre una línia de molta prudència. Amb la gent amb qui treballava, que eren els consellers de totes les comunitats autònomes, es va fer en tot moment tot el que es va poder i una miqueta més per atendre tots els àmbits. Jo no entraré en el ‘pim pam pum’ polític. D’altres ho han fet. Crec que el que s’ha de fer és, quan sigui el moment, serenament, treure conclusions de com han anat les coses, de com hi hem respost, de quin aspecte podem i hem de millorar per a eventuals i futures pandèmies. Crec que Espanya ha actuat amb decència, i crec que en vista de com estan anant les coses –que encara no han acabat– el nostre país no ho ha fet ni molt millor ni molt pitjor que els altres. Ha actuat amb llicència, gràcies a un sistema nacional de salut molt resilient, molt potent, al qual s’ha de dotar de recursos necessaris. I és clar que hi ha aspectes millorables, per descomptat que sí.

¿Com va ser la seva relació amb les comunitats autònomes?

De molta complicitat. Tots vam ser molt conscients des del primer moment del que ens queia al damunt potencialment, i he de dir-li que va ser una relació de molta complicitat no exempta d’alguns moments de discrepància o tensions; normal, d’altra banda, quan gestiones situacions d’aquest tipus. Vull posar en relleu la molt bona feina que han fet amb caràcter general totes les comunitats autònomes.

Però sí que van ser sonors –parlo de la segona onada– els enfrontaments dialèctics amb comunitats com Madrid.

Jo no he tingut enfrontaments dialèctics amb la Comunitat de Madrid. Jo el que vaig defensar en tot moment era apartar la política de confrontació. Es va intentar entrar en una dinàmica de confrontació i a mi em sembla que la ciutadania el que exigeix en aquells moments és que actuem junts. I en fi crec que almenys ho vaig intentar, evitar entrar en confrontacions estèrils que no servien per a res.

¿En algun moment li va semblar deslleial la Comunitat de Madrid?

No entraré en això. Jo vaig adoptar les decisions que creia que havia d’adoptar partint de la ciència, les recomanacions dels experts, els organismes internacionals i multilaterals, les coordinació amb les comunitats i la transparència a la ciutadania. Moltes de les mesures no van ser fàcils d’adoptar i ho vam fer, i ho vam intentar fer sempre amb la màxima complicitat de les autonomies. En aquells moments el que no pots és dubtar del que s’ha de fer. Si s’ha de fer una cosa, s’ha de tenir el coratge de fer-la i d’explicar-la.

¿I amb Catalunya hi va haver bona relació?

Jo vaig tenir una relació bona amb totes les comunitats autònomes, també amb Catalunya. Les pandèmies no entenen ni d’ideologies ni de fronteres. Jo tinc posicions polítiques molt diferents que tenia la titular de Salut de Catalunya, però vam treballar junts. Hi va haver moments en què discrepàvem, però el treball va ser correcte. I crec que l’esquema de cogovernança que vam dissenyar per desescalar i per a la gestió d’onades posteriors ha funcionat raonablement bé. Jo em sento bastant content amb això.

¿On és Fernando Simón?

Fernando Simón va actuar com segons el meu parer ha d’actuar un servidor públic en situacions d’aquest tipus. Era –i és– el responsable del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES). Vam tenir l’emergència sanitària més greu en 100 anys. Des de la seva posició, va actuar amb molta professionalitat, amb sentit del deure i de vocació molt excepcional, i a més va demostrar unes habilitats comunicatives molt necessàries que no li eren exigibles per a la seva posició. A partir d’aquí, jo no m’haig de pronunciar ni ho puc fer, sobre el paper que està fent ara. Estem en una fase diferent, al principi s’havia de comunicar diàriament i el Fernando ho va fer molt bé.

¿Com va ser la seva relació?

De molta complicitat. No ens coneixíem i pràcticament des del primer dia que vaig posar els peus en Sanitat va aparèixer la covid-19. Vaig sintonitzar molt bé amb ell, vaig intentar respectar sempre el seu àmbit de decisió i vaig sentir que el respectava ell meu com a ministre. Sap molt de salut pública i epidemiologia, i té molta vocació de servei. Ja va néixer una relació d’amistat. Hi ha molta franquesa mútua.

¿Troba a faltar el seu càrrec?

Estic molt il·lusionat amb la feina que faig ara. A mi m’agrada molt la política entesa com a servei públic. No esperava lidiar amb una pandèmia, ho vaig fer el millor que vaig saber. I ara em toca una nova responsabilitat a Catalunya que també m’omple i que afronto amb molta il·lusió. No trobo a faltar el que vaig fer, però sí l’equip del ministeri.

Notícies relacionades

Alba Vergés: «La clau de l’èxit va ser que els sanitaris es vacunessin massivament»

Pilates, ioga i meditació

¿Sabia que això duraria tant?

Sabíem que això no s’acabaria en dos mesos. Les pandèmies tenen una durada i erradicar-les costa anys. Al principi tampoc prevèiem tenir un conjunt de vacunes de forma tan ràpida. Els primers pronòstics parlaven d’anys i abans d’un any ja en vam tenir algunes.