03 d’ag 2020

Anar al contingut

ELS AUTORS D''EPIDEMIOCRACIA'

«Els ertos i l'ingrés mínim són dues grans eines de salut pública»

Els metges Pedro Gullón i Javier Padilla asseguren que «no hi pot haver economia sense persones saludables»

Al seu últim llibre reflexionen sobre les desigualtats socials que visibilitzen pandèmies com la de la Covid-19

Beatriz Pérez

«Els ertos i l'ingrés mínim són dues grans eines de salut pública»

Epidèmies com l’actual de Covid-19 neixen d’un context social, polític i econòmic concret. Tenen un origen, no sorgeixen del no-res. Aquesta és la idea que defensen l’epidemiòleg Pedro Gullón (Madrid, 1988) i el metge de família Javier Padila (Madrid, 1983), autors d’‘Epidemiocracia: nadie está a salvo si no estamos todos a salvo’ (Capitán Swing). El terme «epidemiocràcia» l’han agafat prestat de l’epidemiòloga nord-americana Nancy Krieger i fa referència a les epidèmies com a fenòmens que han de tenir en compte el poble (‘demos’) i el poder (‘kratein’) per entendre quin és el seu origen i el de les desigualtats que comporten. Per això, segons defensen Gullón i Padilla, fan falta molt més que polítiques sanitàries.

-¿Per què una epidèmia no ens afecta a tots per igual? -
Javier Padilla (JP): La malaltia sol ser un gran estratificador social i té una gran relació amb el teixit econòmic. Augmenta les desiguals socials. Les epidèmies tenen una gran capacitat per mostrar les costures i les desigualtats dins del nostre sistema social i econòmic. Principalment perquè les persones, en funció de la seva classe social, no s’exposen al virus de la mateixa manera. Per exemple, perquè un consultor pugui teletreballar des de casa hi ha d’haver altres persones que estiguin treballant com a caixers de supermercats, ‘riders’ de Glovo, etcètera. És a dir, exercint els anomenats «serveis essencials». D’altra banda, també sabem que, si agafes la Covid-19 i ets pobre o de classe baixa, és més probable que derivi en una malaltia més greu. En societats amb una alta presència d’ocupació informal, com Llatinoamèrica, el confinament és molt més complex perquè molta gent no té mitjans de subsistència per poder quedar-se a casa. Si es tanquen, creix molt més la bretxa salarial i això és una bomba de rellotgeria.

-Perquè salut i economia són dos termes que estan molt entrellaçats. 
-Pedro Gullón (PG): La salut té a veure amb l’economia, no té sentit dicotomitzar-ho de manera tan senzilla. Es tracta més aviat d’un estira-i-arronsa entre totes dues. De vegades tira més la protecció de la salut i d’altres tira més l’economia. Però no hi pot haver economia si no hi ha persones saludables. És bàsic. Tenim eines per respondre a la crisi econòmica i que les persones vulnerables no siguin les més afectades. El científic David Stuckler diu que el que mata no és la recessió, sinó les polítiques d’austeritat que venen després. El dubte és si la resposta que donarem ara és la mateixa que es va donar el 2008.

-JP: Els ertos i l’ingrés mínim vital són dues grans eines de salut pública ara mateix. Cal conjugar la priorització de la salut amb una resposta institucional que garanteixi mantenir certa economia.

«El virus va entrar a Europa a través de persones amb corbata, no a través de persones en pastera»

Pedro Gullón

-¿Veurem Espanya amb més diferència entre rics i pobres?
-JP: Sí, tot i que és cert que s’estan prenent algunes mesures que poden pal·liar-la, com els ertos i l’ingrés mínim vital. Amb aquesta segona fase de l’epidèmia, més centrada en brots concrets, sí que estem veient l’enclavament social de tot això. A Catalunya ha quedat molt clar amb el brot de Lleida, vinculat als temporers. Espanya, a més, té algunes de les regions amb més desigualtat d’Europa, com Madrid, que és, a més, el lloc on més ha impactat la Covid-19. I si mirem quins són els districtes on més ha afectat, apareixen Vallecas, Fuencarral i Moratalaz, de població obrera i classe treballadora.

-Vostès defensen que els virus sí que entenen de fronteres. ¿No era el contrari, que no entenen de fronteres? 
-PG: Pensem com va arribar el coronavirus i la seva distribució desigual entre els diferents països. Els països més afectats d’Europa a la primera onada van ser França, Itàlia i Espanya. No és casualitat que siguin els que tenen més de 40 milions de turistes anuals. El virus entra als països a través del turisme i dels negocis, dels viatges internacionals: entra a través de persones amb corbata, no de persones en pastera. Això demostra que entén perfectament de fronteres perquè al final les condicions de cada país els fan més o menys vulnerables.

-Diuen que les crisis del segle XXI no són només sanitàries, sinó ‘matrioixques’. ¿A què es refereixen? 
-PG: És molt complicat situar una crisi com aquesta al terreny exclusivament sanitari. Aquesta metàfora en les ‘matrioixkes’ –les nines russes que estan unes dins les altres– serveix per mostrar que la crisi sanitària a què ens enfrontem es troba immersa dins d’una crisi econòmica i social que arrosseguem des del 2008. I, al seu torn, hi ha una crisi encara més gran: l’ecològica. Totes aquestes crisis formen el que hem denominat el «substrat epidemiològic»: les condicions econòmiques, polítiques, socials i sanitàries que fan que les epidèmies siguin possibles en un moment o un altre.

-¿Quin és el substrat de l’epidèmia de Covid-19?–
 Hi ha tres elements fonamentals que caracteritzen aquest substrat. Un, la invasió d’ecosistemes, molt típic del capitalisme tardà, que fa que algunes malalties que estaven en els animals saltin als humans. Dos, la nostra dependència dels viatges internacionals, per turisme i per negocis, que possibilita que una malaltia que sorgeix en un mercat de Wuhan pugui ser present a tot el món tres o quatre setmanes després. Tres, com que els sistemes sanitaris estan preparats per donar respostes en global, com han sigut enfortits o debilitat.

«En la Comissió de Reconstrucció no trobem res nou. Veiem coses que es demanaven fa 15 anys. Però ara existeix l’oportunitat de portar-se a terme»

Javier Padilla

-També parlen de l’extraciutadania. ¿Qui són els extraciutadans en aquesta epidèmia? 
-JP: Aquells que quedaven fora de les polítiques públiques fins que són considerats un risc o perill per a la salut pública, per a les persones que sí que tenen la condició de ciutadania. Per exemple, les persones indocumentades, sense llar, les que estan en centres penitenciaris. Gent que, malgrat ser col·lectius d’extremada vulnerabilitat des de l’inici de l’epidèmia, no ha ocupat el centre de l’epidèmia fins que no ha ocorregut una cosa que fes que fossin rellevants. Les pandèmies solen treure el matís més utilitarista que mira aquestes persones per la seva capacitat de posar en risc els altres i no tant pels seus propis drets.

-PG: Aquestes situacions d’extraciutadania estan traient a la llum algunes condicions que eren abans i que ara es visibilitzen. Per exemple, en el cas dels temporers, les seves condicions laborals i de vida són les mateixes de sempre, però ara sembla que la gent s’emporta les mans al capdavant per un criteri utilitarista, al pensar que són un focus de contagi. Aquesta epidèmia també visibilitza les deplorables condicions de vida en les quals viuen algunes persones a Espanya.

-¿Canviarà tot això els sistemes de salut? 
-JP: Bàsicament ens farà conscients que nosaltres també som vulnerables. Situacions com l’actual obren un espai de possible canvi, de reforma, de reconstrucció del sistema. Sempre prenent elements que prèviament ja estaven a l’agenda. Si mirem la ponència de la part sanitària de la Comissió de Reconstrucció del Congrés, no trobarem res nou. Veurem les mateixes coses dels últims 15 anys, però ara amb un element d’oportunitat política perquè es puguin portar a terme. Nosaltres advoquem per centrar-nos en tres aspectes: l’enfortiment de la salut pública, la potenciació de l’atenció primària i la conversió dels hospitals en espais més flexibles.

-PG: A Espanya hi ha aprovada des del 2011 la llei general de salut pública, que no ha tingut cap desenvolupament normatiu. La crisi d’ara ha generat un consens de tots els partits per desenvolupar-la.