EN PRIMERA LÍNIA

L''abu' ha tornat a la feina

Loles Andolz, infermera jubilada, explica com ha sigut la seva primera setmana reincorporada al servei a l'Hospital del Mar

zentauroepp53019868 loles200403185838

zentauroepp53019868 loles200403185838

5
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«El primer dia –diu– ho vaig passar fatal». El primer dia era dilluns passat i Loles Andolz, de 63 anys, es reincorporava a la feina en la supervisió del torn de tarda d’infermeria de l’Hospital del Mar de Barcelona 14 mesos després d’haver penjat la bata. «Em vaig prejubilar el gener de l’any passat –explica–. En els últims temps ens havien rebaixat molt el sou. A mi em van retallar el plus de responsabilitat i això em va fer molt mal, sobretot a nivell emocional, pel que representava. La feina era molt dura. No m’agradava com estava anant la sanitat ni com s’estava tractant el personal i vaig decidir deixar-ho». I ho va deixar. Fins dilluns.

Com altres desenes de milers de professionals del sector sanitari que havien passat a la reserva, Loles Andolz va rebre una trucada en què la convidaven a tornar al servei actiu per ajudar a fer front a la pandèmia del Covid-19. Ella ja portava uns dies donant voltes a aquesta possibilitat. «Quan es va produir l’atemptat de la Rambla, jo no estava de servei. Era a Collbató, cuidant la meva mare, i no vaig poder baixar a Barcelona, i això em va produir una sensació d’impotència terrible. Aquesta vegada no volia tornar a sentir-me així». Quan la direcció de l’Hospital de Mar es va posar en contacte amb ella, no s’ho va pensar dues vegades i l’únic que va demanar va ser que li respectessin l’horari de tarda. «Mai m’ha agradat matinar», apunta.

«No ho acaben d’entendre»

A més de renunciar a aquest descans ben guanyat després de 38 anys de vida laboral, la decisió de la Loles comportava uns altres sacrificis bastant més penosos. «La meva situació familiar és una mica complicada, perquè visc a Collbató i tinc a càrrec la meva mare, que és invident. Ara el meu marit s’ha quedat amb ella i jo m’he instal·lat sola a Barcelona. Per a ells està sent molt dur. Estan tristos, tenen por que em passi alguna cosa, la meva mare plora... No ho acaben d’entendre».

Loles Andolz no va fer el pas sola. Amb ella, unes altres quatre companyes igualment jubilades –Rosa Balaguer, Lupe Blanes, Rosa Blat i Encarna Muñoz– van acceptar tornar a l’hospital i posar-se la bata altre cop. També hi va haver infermeres que van rebutjar la proposta amb més o menys acrimònia. «La coordinadora ens va comentar que bastantes no havien volgut reincorporar-se i ho entenc. En el seu moment molta gent va marxar molt descontenta». Els anys de retallades han deixat una ferida que no totes les pells han sigut capaces de cicatritzar.

«Cuida’t ‘abu’»

Va arribar dilluns. La Loles va preparar la bossa per tornar a la feina sense oblidar-se de posar-hi la funda per a la mascareta amb un estampat de fars que li havia fet una de les seves filles i un enorme ‘pin’ de roba amb un arc de Sant Martí pintat i la llegenda ‘Tot anirà bé’, obra dels seus nets. Per als nens, que també viuen a Collbató, l’àvia s’ha convertit en l’heroïna de la família. «Cuida’t, ‘abu’», li van dir a l’acomiadar-se.

A la Loles no l’espantava la possibilitat de contreure el Covid-19 –«digues-me inconscient», exclama riallera–, però res l’havia preparat per a la visió que la va assaltar quan va arribar el primer dia a l’Hospital del Mar. «Ja m’havia deixat tocada veure el passeig Marítim tan desert. I tots aquests controls a l’entrada... Però el més impactant va ser trobar-me a tot el món amb la mascareta posada, en tot moment. Es feia molt complicat reconèixer la gent només pels ulls i això, al principi, em va angoixar bastant».

Trenta convidats a sopar

Potser no va ser el retrobament festiu i emocionant que havia projectat en la seva ment, però molt aviat la feina li va fer veure les coses amb una altra perspectiva. Al cap i a la fi, hi havia una emergència per atendre. «En part esperava que el personal estigués trist i cansat. Físicament i, sobretot, emocionalment. Però no ha sigut així, per res. M’ha sorprès molt la positivitat i fins i tot l’alegria amb què la gent afronta cada dia un treball tan dur i en condicions tan complicades. És una cosa molt admirable».

La Loles també encaixa amb sorprenent indulgència i bon ànim qüestions tan serioses com la falta de material de protecció per als treballadors. «Sempre poso el mateix exemple: si aquesta nit es presenten 30 amics a casa per sopar, ¿tens menjar i cadires per a tothom? Doncs ara està passant una cosa semblant i cal improvisar. ¿Tenim un problema de material? Sens dubte. Però es fa el que es pot». Si alguna cosa està posant de manifest aquesta crisi, una vegada més, és que la sanitat pública s’aguanta sobre la generosa esquena dels seus professionals.

Els pitjors moments

Però hi ha pesos que ni l’esquena més ampla és capaç d’aguantar sense ressentir-se’n. «El que portem pitjor és veure els malalts morir sols». Aquest és, diu la Loles, un moment devastador. Com els «terribles» comiats de la família via tauleta des de l'uci. Tot i així, la nostra infermera assegura que en aquesta primera setmana de feina no ha dubtat ni un segon d’haver pres la decisió correcta. «Estic molt contenta d’haver tornat». Al cap i a la fi, també hi ha recompenses, i l’homenatge en forma d’aplaudiment que la ciutadania dedica cada dia als seus sanitaris n’és una. I no menor.  

Notícies relacionades

«Reconforta molt, sí. ¿Saps? En els últims anys ens van retallar molts diners, però aquest no era l’únic problema. El tracte amb els pacients no sempre era fàcil. De vegades t’exigien una disponibilitat que ja no sempre estàvem en condicions de tenir. ¿Saps que dolorós que és que un pacient et digui que ja et paga de la seva butxaca una determinada atenció? Espero que amb aquesta crisi la societat entengui una mica millor el personal sanitari i reconegui que dur que pot ser el seu treball. Veig que aquests dies ja està sent així i m’agradaria que després no s'oblidés».

Cuida’t molt, ‘abu’.