Anar al contingut

Àngels Llopis: "La Núria va patir l'ictus als 4 anys"

Núria Navarro

L’ictus no afecta exclusivament els adults. Sis de cada 100.000 nens menors de 15 anys en pateixen cada any. A la dolça Núria Raventós (Barcelona, 2006) –la segona dels tres fills d’Àngels Llopis– li va sobrevenir als 4 anys. La batalla ha sigut llarga, però juntes han conquistat grans èxits. Les dues campiones de Vilanova i la Geltrú apareixen en l’espot de La Marató de TV3.

Àngels Llopis– En el cinquè mes d’embaràs van detectar en el fetus una miocardiopatia dilatada. No sabien si podria aguantar el part. Tres mesos després, la Núria va néixer per cesària. Va fer vida normal, fins que als 3 anys el cor feia parades. Li van implantar un marcapassos. No podria jugar a futbol de gran, però això era el menys important.
–¿Què es va torçar?
À.L.– Al cap d’un any de portar el marcapassos, la Núria va començar a sentir-se malament i la vam ingressar. El Dia de Tots Sants del 2010, estant a l’hospital, el meu marit, que és uròleg de la Vall d’Hebron, es va adonar que estava fent un ictus. Si ell no ho hagués vist, si ella no hagués estat ingressada, no s’hauria salvat.

–¿Va ser gran l’afectació?
À.L. – Va quedar hemiplègica, amb el costat dret paralitzat. No parlava. No caminava. Va estar un mes ingressada i va haver d’anar a rehabilitació tot un any. Jo estava de baixa maternal. El nadó tenia dos mesos, i de dilluns a divendres tots tres anàvem de Vilanova a l’Hospital de Sant Joan de Déu. Érem un pack.
–Núria, ¿recordes res de tot això?
N.R.– La veritat és que no. Sé que el meu germà va aprendre a gatejar a l’hospital, mentre jo feia la rehabilitació.
À.L.– La Núria és una lluitadora. Des del primer dia va voler fer les coses sola. Als dos mesos va començar a caminar, al llarg de cinc anys va treballar la parla amb logopedes i va acceptar experimentar amb un casc d’estimulació elèctrica del cervell.
N.R.– ¡Era un casc molt lleig! I al principi em feia una mica de mal. Però vaig aconseguir fer la pinça [amb el polze i l’índex]. 

–¿Ja no hi va haver més ensurts?
À.L.– Teníem gallines. Un dia la Núria va portar un ou i li va caure de les mans. Era epilèpsia. Va estar dos anys medicant-se. 

–¿I l’escola què tal, Núria?
N.R.– [mira la seva mare]
À.L.– Durant l’any de rehabilitació no va anar  a col·legi. A l’incorporar-se a P5, com que no parlava bé i no podia córrer, els nens la van apartar una mica. No volia anar a l’escola. Repetir li va anar bé, perquè li va tocar un grup que la va acceptar.
N.R.– Ara estic a quart i tinc més amigues que abans. Una es diu Minerva i té dues malalties com jo.
À.Ll.– La seqüela cognitiva de l’ictus, en el seu cas, és el dèficit d’atenció. Li costa concentrar-se. La Núria està enfadada amb el que li ha passat. La preocupa el futur. Pregunta si podrà anar a la universitat.

–¿Què t’agradaria ser de gran?
N.R.– Dibuixant. Dibuixar és el que més m’agrada i tothom em diu que ho faig bé. Sé dibuixar normal i manga.

–Tens ganes d’oblidar-te de metges i proves, ¿oi que sí?
N.R.– M’agradaria molt.
À.Ll.– La Núria vol molta normalitat. 

–Segur que vostè també.
À.L.– Sí. Fa dos anys em va venir un altre cop fort. Em van trucar de l’hospital i em van dir que el meu marit havia fet una embòlia frontal, que no tenia res a veure amb l’ictus de la Núria. Va estar una setmana en coma. Tinc sort que hagin sobreviscut tots dos.

–És una campiona, Àngels.
À.L.– Quan passen coses així, s’ha de tenir esperança. No t’has de rendir. Mai. I la meva feina –sóc mestra d’infantil– em dóna molta energia. A la vida se li ha de posar llum i color.