Joan Ramon Laporte: "Espanya finança tots els medicaments que li proposa la indústria"

–¿És possible crear la necessitat d’un fàrmac?

–És clar que sí. Abans existia una clàusula a nivell de la UE que exigia demostrar, abans d’autoritzar un nou fàrmac, que era necessari per a la salut de la població. Espanya mai la va aplicar. Si per necessari s’entén un medicament que aporta un element terapèutic diferent de l’anterior, és evident que s’aproven centenars de fàrmacs que no són ni nous ni necessaris. A Espanya es comercialitzen fins a 30 antiinflamatoris diferents, de diferent marca però amb el mateix efecte. Centenars de marques d’omeprazol [protector gàstric], d’amoxicil·lines [bronquials] i de fluoxetines [antidepressiu], per citar-ne alguns.

–¿Aquests fàrmacs es recepten i algú els pren?

–Per descomptat. Estan comercialitzats. S’exageren símptomes de malalties i els metges recepten en conseqüència. Per exemple, posen en tractament amb antidepressius persones a les quals se’ls ha mort un familiar i prolonguen el dol més de 15 dies. O la ja coneguda medicació massiva de persones amb hipertensió lleugera, colesterol per sobre d’uns nivells canviants, quan se sap que el colesterol protegeix les neurones… Tot això és prescindible.

–¿Un exemple de medicació innecessària?

–La diabetis n’és un bon exemple. És la malaltia que en aquests moments mou més diners, globalment parlant, pel nombre de persones tractades. En relació amb el cost individual de les substàncies, els guanyen els medicaments contra el càncer. S’estan comercialitzant multitud de fàrmacs hipoglucemiants, dirigits als diagnosticats de diabetis tipus dos, la dels adults, que no tenen un efecte pràctic provat, ni eficàcia demostrada sobre els nivells de glucosa.

 

–¿Amb quines conseqüències?

–Causen nombrosos efectes indesitjats. Els medicaments poden provocar qualsevol tipus de malaltia: infart, arítmies, hipertensió, alteracions neurològiques… Estudis dels EUA, França, Alemanya i Espanya van constatar que els medicaments són la quarta causa de mort a Occident, després de l’infart, l’ictus cerebral i els càncers.

–¿Per què s’autoritzen i financen tantes novetats?

–El Sistema Nacional de Salut està segrestat per interessos privats. L’Agència Espanyola del Medicament, que és l’organisme que autoritza la comercialització de fàrmacs a Espanya, trasllada l’avaluació dels nous fàrmacs a les societats científiques [de Cardiologia, de Neurologia, de Pediatria], però aquestes societats sobreviuen gràcies al finançament dels laboratoris far­macèutics.

–¿I?

–Espanya finança tots els nous medicaments que proposa la indústria. Com si fóssim rics. És el país de la UE amb menys filtres en aquest sentit.

Notícies relacionades

El Consell d'Europa alerta del malbaratament públic en fàrmacs d'escassa eficàcia

A la recerca del fàrmac que alenteixi la vellesa: «No es tracta de ser immortal, sinó d’actuar abans que aparegui la malaltia»

–Això es reflecteix en la despesa sanitària.

–Evidentment. La factura per consum de medicaments finançats segueix sent altíssima a Espanya. De cada 100 euros destinats a la sanitat pública, 25 van als fàrmacs. Suècia gasta vuit euros en aquesta partida, però els professionals sanitaris suecs practiquen una assistència molt més pròxima al ciutadà que els d’aquí. Aquí s’està substituint la relació metge-pacient per l’adquisició de tecnologia nova, caríssima.