"Crec en s'anarquia de sa bondat"

Ponç Pons és un poeta al servei de tres ideals: sentit, bellesa i veritat. Tenim el plaer de conversar amb ell al seu refugi natural, al que em convida amablement: el camp de Menorca, molt a prop del poble d'Alaior, entre ullastres, pardals i paret seca. Aquí llegeix i escriu durant hores. Fill de sabater i de mestressa de casa, fa servir un mètode: la bondat. I un anhel: s'amor.

-Descriu per favor als nostres lectors on som ara mateix fent aquesta entrevista...

-Som a Sa Figuera Verda, un tros de terra menorquina que vaig poder comprar fa anys i que era un dels somnis de sa meva vida. Aquí tenc sa cabana de llenya, on no hi ha electricitat. Quan es fa fos escric amb sa llum de ses espelmes. El meu muestre ha estat en [Henry David] Thoreau.

-Quina importància te sa natura per a un creador com tu?

-Hi ha estudis que demostren que sa natura te beneficis pel benestar. Des de petit vaig viure en contacte amb sa natura i sent una gran necessitat interior de relacionar-m'hi. Necessit veure arbres. No n'hi ha cap que sigui lleig.

-En un dels teus llibres parles d'un viatge que vas fer a Manhattan. Canviaries Nova York per aquest tros de terra?

-No, en absolut. Estic molt content d'haver recorregut Manhattan, vaig veure coses que em van impressionar molt, sobre tot els museus, però el que més m'agrada de partir és poder tornar. En un poema m'he declarat “menorquí fins al moll enblancat dels meus ossos” i encara que sé que hi ha llocs més polits que Menorca i tenc clar que el nostre poble comú és el món, jo vull viure aquí.

-A sa teva literatura i als teus poemes fas moltes referències a sa necessitat de simplificar...

-Açò ho vaig aprendre de Thoreau, que ho resumeix en una paraula: "Simplificau". A sa vida s'ha de tenir clar allò que és important i el que és superflu. He après que amb poc es viu bé i quines són ses coses fonamentals. Sobretot s'amor. Sense amor no es pot viure. I quan dic amor no només vull dir s'amor a sa parella, vull dir amistat, amor a sa natura, a sa feina, a sa cultura... Crec que sa saviesa està en descobrir allò que és esencial i ens pot fer millors, més humans, més lliures i feliços.

-Tens una estrofa en el teu darrer llibre, "Humanum est", que es pregunta: "Si se'n te ben prou, perquè no s'és feliç?"

-Conec gent que pateix d'infelicitat, de buidor existencial, perquè confon felicitat amb plaer. I el plaer acostuma a estar focalitzat en una part del cos: plaer gastronòmic, sexual... Sa felicitat és un estat d'ànim general que, entre altres coses, te a veure amb estar en pau amb un mateix i el món. És una opció personal i que depèn dels nostres pensaments i de la nostra actitud davant del que ens passa.

 -Compte-Sponville parla de sa felicidad “desesperadament”, és a dir, sense esperar-la. Ve a dir que la trobes quan no la cerques... Sa recerca de sa felicitat és en si mateixa felicitat?

-Sa felicitat és no necessitar-la. Si no la necessites és que en certa mesura la dus a dins. Machado i altres ens han dit que més important que la meta és el camí. La vida és un camí. He conegut a molta gent intel·ligent però poques persones sàvies. Ses poques persones sàvies que he conegut eren persones grans i del camp, fins i tot gent que no sabia llegir ni escriure i que de tant en tant t'amollaven una sentència que resumeix tota una vida. De l'Home revoltat, de Camus, que tenia arrels menorquines, vaig aprendre tres coses fonamentals: la rebelió contra l'absurd, la llibertat de triar i la passió de viure.

-Has descrit sa poesia com un vademécum contra la solitud, la depressió, l'ansietat...

-Sa poesía és terapèutica i, com va dir Herman Hesse, escriure poemes encara que siguin dolents, dóna més plaer i felicitat que llegir els més bons. Recoman que sa gent escrigui poesia, encara que no sigui bona. Només per a tu. Als meus alumnes adolescents els empenyia a escriure poesia: ves a sa teva habitació, agafa un paper i intenta escriure un diari, allò que et passa. i tot d'una notaràs que quan ho hagis escrit és com un exorcisme. Et sentiràs millor perquè el que dus a dins ho has buidat, ho has tret.

-En els teus escrits parles d'un ideal de sentit, bellesa i veritat...

-Víctor Frankl va esciure L'home a la recerca de sentit. És important tenir un sentit de la vida. Ahir als alumnes els vaig parlar de vocació i no sabien el significat d'aquesta paraula. Tots tenim una vocació i hem de lluitar per aconseguir-la. I aquesta vocació és el que dóna sentit a la nostra vida. Els vaig parlar també d'esforç, que és una paraula que tampoc coneixen. Sembla que tot els ha de caure del cel. No, hem de lluitar per aconseguir-ho. Nietzsche va dir que qui te un "perquè" pot superar qualsevol "com" i no podem dir de forma derrotista que tot és res, perquè no és cert ni just, quan hi ha gent que malviu en la més lamentable i penosa misèria.

-Es diu que a Auschwitz qui resisita més aquell infern era qui tenia algún sentit de la seva vida, un objectiu pendent a fora...

-Açò és el que diu Frankl. Molts dels que van sobreviure van ser els que no havien perdut s'esperança i, cercant dins seu, tenien qualque motiu per continuar vivint. Frankl els pregutava als pacients: vostè, per què no es suïcida? Ells quedaven impactats i acababen trobant alguna persona, animal o cosa per la que seguir lluitant. Per açò és tan important trobar qualque vocació.

-El segon dels teus ideals és la bellesa...

-La bellesa és balsàmica. Cura. Necessitam bellesa. El problema és que el tipus de societat que cream no la sabrà descobrir. Vaig anar a Times Square, a Nova York, i em va semblar que entrava en un dels cercles de l'infern de Dante! No sé què li veuen de polit. És molt més polit s'ullastre que tenc aquí que tot Times Square junt. Hem d'educar en el tema de sa bellesa. És un producte cultural i, per a molts, comercial, simple negoci. Però s'obsessió per sa bellesa física, que és efímera, es converteix en una tirania i açò ens fa oblidar que bellesa de sa virtut humana i allò que el filòsof Diego Garrocho diu que és sa bellesa del pensament.

-Y el tercer ideal és sa veritat...

-...Que necessitam més que mai perquè vivim una època de postveritat i fake news que usen per manipular-nos. Sempre he associat sa veritat amb sa honestedat, autenticitat... Aquí hi ha molt patriotisme de bandera però poc de pagar impostos.

-Has tingut interès en s'anarquisme, per arrels familiars...

-[José] Saramago va estar aquí a Menorca. Vam parlar de comunisme amb ell, que era comunista convençut. El comunisme era una llavor, una llavor bona. I la vam podrir. El cristianisme també era una llavor d'un món nou, d'un món possible. I la història de l'església te moltes èpoques negres i terribles. S'anarquisme s'associa a aldarulls al carrer, a "caos" però jo me qued amb sa definició de Sebastián Faure, que deia que és "s'estat de màxima perfecció: on ni ha caos i desordre no hi ha anarquia". Jo crec en s'anarquia de sa bondat. Sa bondat és una de ses metes de s'anarquía. Que tots ens estimem és lo que predicava Jesús i el van penjar a sa creu. El somni del capitalisme salvatge produeix monstres i acabarà deshumanitzant-nos.

-S'ha dit que l'home és dolent per naturalesa...

-Jo no ho crec. Lo de Rousseau que s'home és bo per naturalesa i la societat el corromp és qüestionable. El que està passant al mon diu molt poc de l'homo sapiens que un dia va inventar sa paraula per poder-se relacionar i conviure. Jo crec que tot és una qüestió de cultura i educació. L'educació ens pot fer millors, més savis i més humans. Un poble sense cultura és un poble sense futur.

-¿Cóm vol morir Ponç Pons, quan arribi s'hora?

-Spinoza, que és un filòsof que he seguit molt, diu que un homo lliure, culte, en res pensa menys que en sa mort. Ha de pensar en sa vida, en tenir una vida plena. Jo pens més en viure una vida plena en els anys que em queden. No dic una bona vida, sino una vida bona. I m'agradaria anar-me'n d'aquest món éssent un home estimat i valorat. En el fons, el que volem tots és sentir-nos estimats i valorats pel que som i fem. I, si pot ser, sense enemics, que és una paraula molt lletja.

-Has escrit: no viure en va

Notícies relacionades

Què fer davant l'astènia primaveral

Parlar-ne, sí, però no tot s'hi val

-No es pot banalitzar sa vida ni gastar-la en sa indolència. Viure és més que existir i crec que s'ha de fer amb consciència plena, honestedat i passió.

I vull acabar aquesta conversa amb un poema d'Emily Dickinson titulat No habré vivido en vano: "Si pudiera impedir / que un corazón se rompa / no habré vivido en vano. / Si pudiera calmar / el dolor de una vida, / o hacer más llevadera una tristeza, / o ayudar a algún débil petirrojo / a que vuelva a su nido, / no habré vivido en vano."