Un bon any per a l’IRPF

D’ aquí un parell de dies iniciem una campanya de l’IRPF que omplirà les arques de les administracions més del que s’havia previst i el convertirà novament en l’impost troncal del nostre model fiscal, ja que representa prop de la meitat del total d’ingressos tributaris. Tres comentaris sobre la campanya.

En primer lloc, destaca la bona recaptació que s’acosta ja que, malgrat la sensible rebaixa per a les rendes inferiors als 21.000 euros, els ingressos globals s’incrementaran per la coincidència de dues dinàmiques que han irromput amb força. D’una banda, la pujada dels salaris, ja sigui per la falta de personal en diversos sectors que ha portat a millores retributives o pels augments generalitzats amb què compensar els efectes de la inflació. Al seu torn, la inflació ha afavorit una rendibilitat de dipòsits més gran i altres productes d’estalvi, amb el conseqüent augment dels ingressos fiscals. I, d’altra banda, el bon funcionament del mercat laboral que, amb gairebé 21 milions d’afiliats a la Seguretat Social, ha aportat un inesperat augment de nous contribuents.

Al seu torn, la inflació ha incentivat una disparitat fiscal encara més gran entre autonomies. L’augment de preus no ha portat el Govern a deflactar les tarifes de l’impost, cosa que sí que han fet algunes comunitats en el seu tram autonòmic, cosa que ha accentuat les diferències en l’IRPF. Això, a l’afegir-se a la gran divergència en impostos com patrimoni o successions, accentua la disfunció del model, ja que no som tant davant un exercici de raonable autonomia fiscal com davant un galimaties insostenible. Les disparitats entre unes comunitats i les altres ni se sustenten en una proposta política diferenciada ni responen a la traça respectiva de cada comunitat, sinó que s’alimenten de la confusió del model de finançament autonòmic, de la falta de transparència i de l’ús partidista del fet impositiu.

DUES XACRES

Notícies relacionades

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

¿Tot continua igual?

Finalment, es torna a evidenciar com els nostres ingressos tributaris se sustenten, de manera exagerada, en les contribucions d’assalariats per compte d’altri que, en ocasions, arriben a límits difícilment suportables. Per contra, seguim amb un parell de xacres que afavoreixen aquesta sobrecàrrega fiscal a les rendes mitjanes: l’economia submergida i l’elusió fiscal.

Encara portem una bossa notable d’economia submergida complexa d’erradicar. I tant les grans rendes i patrimonis com les corporacions multinacionals poden recórrer amb excessiva facilitat a l’elusió fiscal per, en el marc de la legalitat, aportar menys del que en justícia els correspondria; un greuge per al cotitzador mitjà i unes pràctiques difícils d’abordar. Així les coses, a pagar i a confiar que l’economia vagi aguantant.