«Stephen Hawking era un aventurer»

¿Com era Stephen Hawking en la distància molt curta?

Tenia alegria de viure. Era un aventurer. No obstant, durant els últims 15 anys de la seva vida corria un alt risc d’aïllamen, i crec que vaig aconseguir evitar-ho nodrint la seva curiositat. Li exposava noves preguntes, li presentava paradoxes. Estàvem en la mateixa longitud d’ona.

Va haver de fer un esforç per entendre’l.

No era fàcil, però allà hi havia la màgia. Ens compreníem molt bé amb cada vegada menys paraules. Cap al final de la seva vida, les endevinava, completava les seves frases. Ell tenia una intuïció sublim, i jo la desenvolupava.

¿Quin va ser el moment més lluminós?

L’agost del 2002 –mentre jo estava de viatge amb la meva dona per la ruta de la seda– em va enviar un correu apressant-me que l’anés a veure Cambridge. A l’arribar-hi, clicant amb una velocitat més ràpida de l’habitual, em va dir: «Brevíssima història del temps [el seu llibre, de 1988] està escrita des d’una perspectiva errònia». Admetre això demostra la seva humilitat.

¿On era l’error?

Per elaborar la seva teoria havia adoptat una perspectiva de l’univers com si fos la d’un déu. Se’n va adonar que les lleis físiques no són eternes i immutables, sinó el resultat d’una evolució.

Posi una mica més de llum.

Ens preguntem: «¿Per què l’univers és biofílic [habitable]? ¿Per una veritat matemàtica? ¿Un Déu? ¿El multivers? Stephen i jo afirmem que nosaltres i l’univers estem connectats per una gran evolució que només pot comprendre’s retrospectivament. Quan viatges cap al big bang, les lleis de la física – inclòs el temps– desapareixen en l’origen, com les lleis de la biologia desapareixen en l’origen de la vida.

Tot té una causa última.

Amb el big bang hem descobert alguna cosa sense causa. ¿Descontenta?

Bastant.

Hi ha determinades coses que no podem conèixer. «Del que no es pot parlar,és millor callar», va assenyalar Wittgenstein. Si reconstruïm l’arbre de la vida, a l’aproximar-nos a l’a l’origen, les lleis de la biologia desapareixen. Hi ha qui dirà que és un fracàs. Jo dic que no s’ha d’oblidar la condició humana, que no som Déu.

Copèrnic i Newton van treure l’home del centre.

Quan decideixes no donar una explicació a priori, intentes estudiar la història de l’univers des de nostra perspectiva. Proposem reintroduir-nos en l’univers i reconstruir la seva història, en lloc de predir-la basant-nos en els principis purament matemàtics. I, com a observadors, tornem a entrar en les equacions.

Al final de la seva vida, Hawking va desconfiar de l’humà.

¿...?

Va dir que la intel·ligència artificial podria «conduir al final de la humanitat».

La ciència i la tecnologia han d’ancorar-se en la nostra humanitat o ens destruirà. La pregunta del milió és: «¿Serà possible?». I jo responc que ho serà gràcies a aquesta nova cosmologia. El centre és el futur de la humanitat, i cal posar la tecnologia al seu servei.

Hi ha entusiastes del posthumanisme. Gent que defensa la nostra irrellevància.

Però encara serem humans durant un temps... Em fa la sensació que hi ha molt a descobrir i explorar, en una escala gran i en una de petita, que ens ajudarà a comprendre la unitat de tot.

¿Què som, doncs?

No existeix cap indicació que hi hagi vida extraterrestre. Això significa que la vida avançada és molt rara. Ha trobat molts obstacles per aconseguir-ho. Només per aquesta constatació, cal salvar el que existeix. Som la manera en què l’univers es torna conscient.

Quan mira les estrelles, ¿què hi veu?

Penso en la unitat del cosmos, no en un gran pla.

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

I sense Hawking, ¿cap on dirigeix els seus passos?

La meva obsessió és trobar «fòssils» de la fase primordial del big bang, que va crear les ones gravitacionals que ho passen tot. L’evolució de l’univers des del big bang adquireix significat a través de l’observació. Funciona com un quadro de Mark Rotko. No és abstracte, només exigeix el compromís de l’observador.