Lamentablement, no només era el Barça

Fa unes setmanes, a propòsit de l’estadi del Barça, assenyalàvem: "El dubte raonable és si aquest caos laboral es dona tan sols en la remodelació del Camp Nou. Lamentablement, no som davant una excepció turca". N’hi ha hagut prou amb unes setmanes perquè una nova investigació d’EL PERIÓDICO ho certifiqui: l’explotació laboral, més o menys encoberta i legal, abunda en les grans obres. I en aquest cas, per resultar encara més lamentable, els clients finals són administracions públiques. Una vegada destapades les vergonyes, es pot pensar que una legislació més precisa i una inspecció més eficient poden evitar episodis semblants. Sens dubte, però no podem obviar altres consideracions.

Moltes de les companyies que abusen de l’externalització, treuen pit argumentant que compleixen amb l’Agenda 2030, que assumeixen pràctiques de responsabilitat social de la mà de prestigioses escoles de negoci o que el salari mitjà dels seus empleats està per sobre de la mitjana. Però obvien el recurs abusiu i sistemàtic a la subcontractació, que no es dona només entre grans constructores sinó que també abunda en altres tipus de corporacions. En aquest sac de l’externalització hi cap tot ben dissimulat, pràctiques com les que ara assenyala el PERIÓDICO o casos com el de les cambreres d’hotel, les kellys, que van armar un bon enrenou fa pocs anys. La seva indignació ens va permetre descobrir un silenciós submon mancat d’humanitat.

Notícies relacionades

Javier Peña: "El combustible per salvar el planeta és l’esperança"

"Ser modern és defensar una Espanya unida"

Quan assenyalem la política com a responsable de tots els mals cometem un error que, si no s’esmena, ens impedirà sortir del greuge en què ens hem sumit. Els poders públics poden fer-se mereixedors de totes les crítiques, però la política no viu al marge de la societat: és l’evidència d’un món desorientat i fracturat. El que passa és que, a diferència del que passa en altres àmbits, els polítics es troben subjectes a un escrutini constant i immisericordiós. Fets inacceptables, com els que es detallen en aquestes pàgines, resulten menys obvis però no són de menor gravetat dels que veiem en la gestió pública. Això em porta a pensar que el daltabaix polític no és tant la malaltia com la manifestació de molts mals que van explosionar dramàticament el 2007. Un enfonsament que hem anat conduint des d’aleshores, però que continuem sense encarar.

La dificultat rau, en bona mesura, en la debilitat de la nostra política i en la seva incapacitat per governar una economia global. Però en aquest món tan obert, que els diners circulen tan alegrement d’una banda a una altra, no hi ha Estat que, per si sol, pugui conduir les disfuncions del model. I com que tampoc els organismes multilaterals es troben en el seu millor moment, només es pot esperar que els esmentats diners globals assumeixin el moment i entenguin que la indecent desigualtat dels nostres dies pot portar al col·lapse. En el cas que ens ocupa, no només els poders públics, també les companyies decents, que són una clara majoria, han de rebutjar els que s’enriqueixen al marge de la moral.