Cineastes que s’obren pas en l’era del #MeToo

Per a Malagelada ha sigut una estrena còmoda i exitosa en un món que ella desconeixia per complet fa tot just uns mesos, el de la indústria cinematogràfica, en què ara afloren acusacions de violència sexual sobre distingits cineastes com Carlos Vermut o Armando Ravelo. "Sabent que no tots els rodatges són així, m’adono que he sigut molt afortunada i tant de bo que mai hagi de patir-ho", expressa Malagelada, de Sant Feliu de Llobregat. Gràcies a aquest primer contacte amb el món audiovisual, la intèrpret afirma que en el futur li serà fàcil identificar quan se senti "insegura" o vegi "coses estranyes" al set.

Com Malagelada –que té clar que continuarà estudiant–, una nova generació de dones del món del cine creix amb força en la indústria audiovisual per plantar cara a la violència sexual en l’era del #MeToo. "Quan surten casos com el de Vermut no ens sorprenem", revela, per la seva part, Carmen Garrido, productora i guionista de Te estoy amando locamente, nominada a millor guió original. "Les dones no ens escapem de ser còmplices del que passa. Hem de revisar de quin costat de la història volem estar", remarca.

El #SeAcabó, lema que serà present a la gala dels Goya en centenars de països, ressona cada vegada amb més força en esdeveniments com el de la gran festa del cine espanyol, mentre a poc a poc més dones ocupen llocs de poder en el sector i els rodatges augmenten la presència femenina. Una percepció que admet matisos. Les cineastes encara senten certa inseguretat en els sets amb majoria d’homes. Segons l’últim informe de l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, el 2022 elles van representar sols un 37% del total de professionals del sector.

Més encara en àmbits concrets, com en les parcel·les més tècniques, on històricament la presència femenina ha sigut més baixa. Segons dades del Cima (Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals), elles van constituir un 36% de les professionals encarregades del muntatge i els efectes especials, un 28% de la producció, el guió i el so, un 24% a càrrec de la direcció i un 19% de la direcció de fotografia de les pel·lícules. Però les creadores i les actrius també se senten encotillades en unes històries i temàtiques concretes, seguint els estereotips femenins establerts.

Canvi de paradigma

Les noves generacions arriben al món del cine amb "molta consciència del que està bé i malament", apunta Malagelada. "Pot ser que fins ara la gent entrés en aquesta indústria acceptant qualsevol cosa per accedir’hi", explica sobre el canvi de paradigma. Però un dels reptes dins del món del cine, segons una de les protagonistes de Creatura, continua sent la igualtat, que les dones deixin de ser referents pel gènere i ho siguin per la seva feina. "Hem de donar més oportunitats a directores, no perquè siguin dones, sinó perquè hi ha professionals boníssimes", manifesta.

Garrido, nascuda a Màlaga fa 30 anys, intenta que als seus sets hi hagi més presència femenina. "Jo, que tinc una mica de poder, sento la responsabilitat de donar l’oportunitat a dones talentoses", diu. Després, explica, és més fàcil que alguna d’elles pugui continuar treballant en el sector, ja que és primordial que una professional entri al circuit i demostri la seva vàlua perquè li truquin per a altres projectes. Si fa un any el percentatge de candidatures als Goya amb presència femenina era del 40%, el 2024 ha pujat fins al 61%, segons dades del Cima. Quatre anys enrere la representació femenina suposava tan sols un 20,4%.

L’increment de dones en els llocs de direcció ha aportat una energia diferent, més sensibilitat, intuïció i empatia als rodatges. "Els mateixos homes estan veient que som essencials", assegura Clàudia Arribas, cineasta barcelonina, de 32 anys. També es crea un ambient més lliure quan l’equip està majoritàriament format per dones: "De vegades tens una bona idea, però si tens un ogre, un director d’aquests que té tots els premis, callaràs i no la diràs. Aquestes dinàmiques les tenim interioritzades".

La directora forma part de la productora Bruna Cooperativa, responsable de documentals d’èxit com No callarem, que busca crear relats transformadors. La seva cooperativa compta amb un protocol propi d’actuació davant agressions sexuals. "És una merda que hagi de ser-hi, però és essencial perquè s’interioritzi", exposa. Tot i que en els últims anys s’ha millorat en termes d’igualtat en el món del cine, encara hi ha una estructura "molt masculinitzada" de base, per la qual cosa encara el pressupost per a les produccions no segueix un circuit femení. "És clar que el director de Netflix no és una dona", apunta Arribas.

Els últims casos d’agressions sexuals han demostrat que són imprescindibles els protocols d’actuació en cas de violència. Els abusos es produeixen i estan fins i tot normalitzats en la professió, denuncien elles. "Hi ha situacions que tothom coneix dins de la indústria i mai s’han denunciat. Cal començar a trencar silencis", confessa María Sangalli, muntadora de Mano de hierro, sèrie que s’estrenarà pròximament a Netflix.

Les oportunitats a les dones en la indústria audiovisual s’han democratitzat, en part, gràcies a l’augment de les escoles de cine, on la majoria de les estudiants són noies. Així mateix, la implantació de les quotes per cosir la bretxa de gènere en el sector ha facilitat que les dones tinguin més oportunitats. "És un espai que ens correspon i sense mesures com aquestes seria impossible tenir-lo. Tant de bo hi hagi un moment en què no faci falta", expressa Garrido.

Falta de diversitat

No obstant, Sangalli creu que la contractació a dones "no està sortint de forma genuïna", sinó que tan sols es busca complir la quota. Ella mateixa ho ha experimentat de primera mà en uns dels projectes que ha realitzat. Sí, un home va tenir l’ocurrència de dir-li que l’havia contractat per quota. "És una arma de doble tall", considera la jove, de 25 anys. Tot i que està "una mica forçat", això facilita l’accés a les grans produccions.

Notícies relacionades

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

¿Tot continua igual?

A la bretxa de gènere, també cal afegir-hi la falta de diversitat a la pantalla i, sobretot, darrere seu. Igual com Malagelada, la intèrpret Xinyi Ye és nominada a millor actriu revelació als Goya pel seu paper a la pel·lícula Chinas d’Arantxa Echevarría. La jove, de 22 anys, denuncia que els papers asiàtics al cine espanyol sempre han estat "caricaturitzats, per fer gràcia, sense personalitat ni trama, o, simplement, sent mafiosos agressius". Ye espera que a poc a poc desapareguin els personatges racialitzats i es representi Espanya a la gran pantalla com "el país multiracial que és". Una denúncia a la que se suma la directora Clàudia Arribas: "Em preocupa que aquestes persones, una part importantíssima de la població, no estiguin representades a la pantalla".

Les cineastes estan començant a explicar les seves pròpies històries, però un dels reptes del feminisme en la indústria és que les dones puguin fer pel·lícules d’acció o ciència-ficció –fins ara amb més presència masculina– i deixin de sentir-se obligades a parlar de temes femenins.