Una àvia catòlica rossa mana a Stormont

Hi ha una ocurrència que s’explica a Irlanda del Nord per entendre quin significat té l’Executiu Autònom, nascut dels pactes històrics d’aquell històric Divendres Sant de 1998, quan es van signar els acords que permetien començar a dibuixar un punt final al conflicte entre catòlics i protestants, més de trenta anys de lluites, atemptats i repressió, vilesa i brutícia moral, amb més de 3.500 morts. Diuen que el first minister (que podríem traduir com a ministre principal) no pot enviar ni una trista carta si no la signa conjuntament amb el deputy first minister (el viceministre principal). És a dir, el govern de l’Ulster (el dels sis comtats que formen part de la Gran Bretanya) és, sobretot, un organisme pràcticament paritari que respon més a les necessitats d’equilibri històric que no pas a les circumstàncies electorals del moment. Tot i això, la figura del first minister arrosega una certa càrrega simbòlica que no es pot menysprear.

Republicana i catòlica

Fins ara, tots els líders de l’Executiu havien estat unionistes. Per primera vegada, la setmana passada, el parlament de Stormont va nomenar una dona republicana, catòlica, per descomptat, i vicepresidenta del Sinn Féin, com a first minister. Un nomenament només simbòlic, si es vol veure així, és a dir, sense la càrrega política que tindria en altres llocs, però justament i sobretot simbòlic, és a dir, que exemplifica un canvi radical en el panorama recent d’Irlanda del Nord. Com va dir la presidenta del Sinn Féin, Mary Lou McDonald, "en termes històrics, ara tenim la unificació d’Irlanda a l’abast de la mà, a tocar". Potser no és tan evident, perquè, entre altres coses, una part destacada dels irlandesos no veuen clara la incorporació del nord d’Irlanda a la república (més que res per qüestions econòmiques) i només un 30% dels nord-irlandesos dirien que sí en un referèndum que, d’altra banda, un 59% de la població estaria disposat a promoure, però, en tot cas, que un membre del Sinn Féin "mani" a Stormont és un esdeveniment singular, inaudit.

No he parlat encara de Michelle O’Neill. Hi ha detalls, en la seva biografia i en les seves actuacions recents que poden ajudar a explicar per què ara és ministra principal. El 2010, essent alcaldessa de Dungannon, al comtat de Tyrone on es va criar, va presidir un homenatge a Martin McCaughey, exregidor del poble i militant de l’IRA abatut pels militars. Era un amic de la família. El pare de Michelle, Brendan Doris (àlies Basil), també va ser de l’IRA i va estar empresonat. Dos cosins seus van morir a mans dels britànics. El 2022, en una entrevista a la BBC, va afirmar que no creia que cap irlandès es despertés pensant que el conflicte era una bona idea, "però la guerra va venir". I va afegir: "Penso que en aquell moment no hi havia alternativa a la lluita armada; per sort, després dels acords de Divendres Sant, sí que n’hi ha".

O’Neill va entrar al Sinn Féin just després d’aquell pacte memorable. Tenia 21 anys i ja era mare (soltera) des dels 16, una circumstància que la va marcar i per la qual va patir assetjament (no oblidem el rerefons catòlic conservador irlandès) a la St. Patrick’s Girls Academy. Amb l’ajut de la família, va continuar amb els estudis i va començar, de la mà del pare, una carrera política que va culminar com a successora de Martin McGuinness, un dels històrics militants de l’IRA. Ara, amb 47 anys, ja és àvia. "Ser mare tan aviat em va fer ser una dona més forta", ha dit.

Notícies relacionades

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

¿Tot continua igual?

L’altre detall és que un mes després d’haver justificat l’existència de l’Exèrcit Republicà, va assistir als funerals d’Isabel II i a l’entronització de Carles III. Ho va justificar així: "Estem vivint temps canviants". I encara més. En la presa de possessió com a first minister s’ha compromès a col·laborar "amb els col·legues de l’unionisme britànic" i ha parlat d’Irlanda del Nord i no pas del nord d’Irlanda, quasi un sacrilegi a ulls de vells republicans.

O’Neill ha estat atacada pel seu aspecte pulcre ("em critiquen perquè duc les celles perfilades") i per la seva aparença de senyora arreglada: "Sempre du el cabell perfecte i el maquillatge adequat", va dir una rival protestant. "¿Com la definiria com a persona? És rossa". Ha fet front a una allau de misogínia. Va derogar la llei que prohibia que els homosexuals donessin sang, ha treballat a favor del dret a l’avortament i ha lluitat per una sanitat més justa. Es lleva cada dia a les sis i fa classes de gimnàstica. No ha pertangut mai a l’IRA. ◼