JOSÉ ÁNGEL GONZÁLEZ SAINZ: Escriptor, traductor i professor d’espanyol

Parafrasejant Joyce, ¿a quina profunditat de l’ànima escriu vostè?

A l’única profunditat en la qual podem diferenciar-nos de la intel·ligència artificial i l’estupidesa natural. Unes profunditats que hi ha quan cerques i construeixes la teva consciència.

Es trobava en l’escriptura de la segona entrega d’aquest assaig ficcionat que va crear "una espècie de secta" –van dir d’El arte de la fuga–, però es va creuar amb el cansament, l’enuig, la preocupació pel que passa. I bé, ¿què en sortirà d’això?

Espero que no sigui una secta, sinó lectors reals. Tinc un sentit molt camperol de la lectura: el lector recollirà coses per al seu esperit, la seva persona, la seva consciència. Per posar-se en dubte: el contrari d’això que anomenen autoestima. Cada llibre és un esforç de tornar al món, i cada moment té el seu registre, i aquest no era l’adequat.

Parli’m llavors de Por así decirlo, la seva pròxima entrega, ¿irada?

Són quatre disbarats molt al·legòrics sobre el poder, quatre resplendors en la línia de Cervantes, Pirandello, Kafka o Goya.

Va tornar a Espanya fart d’un país, Itàlia, que s’havia tornat insuportable. Digui’m, ¿què ha trobat aquí en la seva arribada?

Un país entossudit a persistir en els seus propis defectes, i que entre crits i rialletes va a pitjor, sobretot quant a política. Correm el risc de fer una altra transició, però aquesta cap a la dictadura, i als que hem tingut grans somnis polítics això ens afligeix molt. Una democràcia vigilant és més que suficient. Però a falta de religions, les ideologies entabanen el ciutadà manipulant paraules i imatges.

No es reconeix "errant", però en la seva literatura, en la seva vida també, sempre hi ha fugues, tornades, refugis, fugides. ¿Això li passa per portar les emocions a flor de pell?

No, jo soc molt racional. Aquesta moda d’emotivitat irracional em sembla feixista, tot i que la utilitzi l’esquerra com a bandera. La raó no és totalitària; en canvi, els somnis del poble engendren tirans: la res publica ha d’estar regida per la raó i no pels sentiments, com vociferen els populismes contemporanis.

Un es mou "per compassar el desig de viure en un lloc amb el desig de fer coses precisament allà". ¿Per això va necessitar tornar al seu lloc de naixement (Sòria, 1956) i a l’origen de les paraules. i va fundar el Centre Internacional Antonio Machado?

Ho vaig fer perquè el meu cicle italià es va esgotar. Però el meu lloc d’origen són unes llums, el color de la terra, l’aire, un cert timbre de les veus. Un paisatge on les relacions humanes encara són possibles.

"Qui no hagi sentit mai un viu desig d’escapar, de deixar-ho tot", escriu, "ha perdut la seva més íntima capacitat de desitjar". ¿Fugir fins i tot d’un mateix?

És fonamental fugir de la pesadesa aquesta de la identitat. L’esquerra era l’emancipació de tot origen. Jo vull canviar i emancipar-me de mi mateix. Som el moment; ara mateix, som aquesta conversa.

Si el llenguatge és el mirall dels orígens, professor, ¿no hauríem d’estudiar millor la seva etimologia per evitar que "la llibertat" es coli en discursos totalitaris?

Abusem de moltes paraules, sí. ¿Què diu un polític quan diu diàleg? Quan les paraules deixen de tenir relació amb un rastre de realitat o de fet, agafen un caràcter masturbador. El ciutadà parlant hauria de demanar explicacions.

És curiós, perquè vostè utilitza les paraules en la seva justa accepció, però sense cap mirament. Termes com cagarro, empipar, cerumen i centenars més... ¿Vet aquí part de l’impacte de la seva escriptura?

Intento una textura del llenguatge rica, utilitzar paraules deïdores. Tenim una llengua grandiosa que en els Segles d’Or es va veure obligada a explicar un món desconegut, i el resultat és una sintaxi meravellosa i paraules enriquides a diversos continents. M’agrada posar paraules antigues de nou en funcionament, i també crear-ne de noves. És obligació de l’escriptor tornar vida al llenguatge.

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

Parla de la importància de la higiene en les paraules, de "passar-los la manyopla de corda del silenci". ¿Fem soroll per espantar la por de la soledat i la falta d’amor?

Tot comença en els anys 60 amb el protagonisme de la bateria: la música passa a ser sorollosa perquè accelera les pulsions consumistes. La gent evita estar acompanyada de si mateixa, i el soroll apaivaga fins i tot aquesta possibilitat.