Un home savi i honorable

Javier Cercas és savi i honorable i algú li hauria de preguntar per què perpetra les accions que, com a articulista, protagonitza. Podríem arribar a la conclusió, i no seria forassenyada, que el seu vessant com a periodista respon a una mena d’imperatiu moral: davant la injustícia i la brutalitat, com ell mateix afirma, "no et pots arronsar d’espatlles, això seria letal". Mentre que el novel·lista pot ser "ambigu i irònic" i pot navegar en la paradoxa i l’estupefacció, l’articulista necessita "certeses inevitables". En la seva pròpia teoria, perquè si una cosa té Cercas és que coneix la tradició i les diverses maneres d’entendre la literatura, el creador de ficcions qüestiona, amb el dubte, la seguretat del cronista i aquest, al seu torn, infon al novel·lista determinades conviccions que de cap manera haurien de provocar la temptació de la pedagogia o la propaganda. "Són dos personatges diferents que conviuen en la mateixa persona". I aquesta persona és honorable i sàvia. Honorable, perquè ha bastit el seu imaginari, amb unes elevades dosis de consciència ciutadana. De fet, ell tot sol s’ha erigit en una veu que proclama no pas una veritat, sinó allò que tots els altres hauríem d’entendre com la veritat. Un dels reculls dels seus articles es titula: La verdad de Agamenón, i a l’epígraf inicial hi podem llegir una cita d’Antonio Machado: "La verdad es la verdad, dígala Agamenón o su porquero".

D’alguna manera, la seva activitat pública com a columnista es basa en aquesta contundència. I, com és lògic, en atenció a una actitud que alguns podrien qualificar d’altiva, les crítiques a les columnes de Cercas són demolidores. Les últimes, arran d’un escrit sobre l’amnistia i sobre el que ell considera una traïció del PSOE. "Tenemos una classe política cínica, irresponsable i envenenada por el poder. Hemos tocado fondo", ha escrit. Anton Losada li retreia que és ell, el Cercas savi i honorable, qui ha tocat fons, perquè desqualifica, amb un to arrogant i superbiós, tots aquells que no estan d’acord amb els seus plantejaments.

La trajectòria de Cercas és, de fet, un procés en què els dos personatges s’han anat intercanviant els rols de forma continuada fins que s’han confós. El novel·lista, cada vegada més, ha derivat cap a un moralista i el periodista ha jugat molt sovint amb la ficció, com en aquells primigenis Relatos reales que van ser l’origen de Soldados de Salamina. La qüestió és que, amb el pas del temps, tinc la sensació que en la cerimònia de la confusió s’ha imposat l’articulista que sentencia sobre el novel·lista que ha de combinar els tons dels grisos. Tot ha acabat essent, en el cas de Cercas, una sola cosa: una aposta pel blanc o negre.

Ell, que és savi i honorable, i és savi perquè abans d’escriure (aquelles primeres delícies, per exemple, d’El móvil o El inquilino) coneixia amb detall les estratègies i les maniobres narratives, sabrà per què perpetra les accions que generen tanta animadversió. ¿És aquell imperatiu moral contra el qual no es pot lluitar? ¿És una magnificació del deure de dir la veritat, la seva, empès per una mena d’obligació patriòtica de llarga tradició en aquest país? No ho sé. El que sí que penso és el que el Cercas que va viure una infantesa plàcida en una família benestant (el pare, funcionari del Ministeri d’Agricultura i amb altres ocupacions diverses com a veterinari), una joventut intensa a les pistes de tennis de l’Hípica de Girona, una incipient maduresa que el va portar a enlluernar els alumnes de Filologia i que, en els anys 90 del segle passat, es va convertir en una festa contínua, amb facècies que ara no soc a temps d’explicar, aquell Cercas amb amics que ara ja no ho són (per circumstàncies diverses), amb els cabells esbullats i un tarannà accelerat i nerviós, arrauxat i excessiu, ja no existeix.

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

Personatge agre

Aquell Cercas vitalista ha esdevingut un personatge agre. No ha deixat de practicar un estil que el fa inconfusible, construït a partir d’una conjura de repeticions i de jocs lingüístics, i no ha deixat de pensar que l’única cosa que val la pena de debò és la literatura, amb una enorme capacitat de treball i de concentració, però ha estat devorat per tots aquells deures morals que reben crítiques, sí, però també molts aplaudiments ideològics. L’honorabilitat ha derivat en una ètica mesquina, i la saviesa s’ha posat al servei d’obscures maniobres intel·lectuals. Però Cercas és savi i honorable. Això ja fa molts segles que ho va dir, parlant d’un altre, Marc Antoni.