Una botiga de Barcelona convida a entrar a xerrar a qui se senti sol

Aquesta és una botiga on et miren als ulls i et pregunten com estàs. Poc a Poc (Torrent de l’Olla, 87). Local de barri amb consciència. «Roba, deco, art i amor —resumeixen a Instagram— fet per més de 100 artistes.» D’aquests objectes artesans que arrenquen somriures còmplices. «La majoria dels artistes viuen a Catalunya», afegeix Hanna amb cara de respondre a tot el que li preguntis. «Darrere de cada peça hi ha una història, promet. I darrere de cada història hi ha una persona que està lluitant per viure del que estima”.

Va obrir fa poc més de dos anys. Fa uns 5 mesos que va penjar el cartell antisolitud. I sí, entra molta gent només a xerrar ,assegura. «Entren per la porta i em diuen: ‘Hola, em sento sol’». Sobretot homes grans, detalla Hanna. “La majoria és o perquè la seva esposa va morir o els fills no li parlen per diferents motius que jo no... No estic per jutjar. Simplement per escoltar».

No és psicòloga, diu, però és argentina . Allà era advocada. «Tenia els cabells llargs –riu– i treballava en un tribunal criminal». Fins que un dia va dir «prou», «s’ha acabat». Se sentia sola,li faltava alguna cosa. I va tornar a començar de zero a Barcelona. «Vaig començar netejant –recorda–. També havia de netejar-me una mica jo mentalment».

«Poc a poc és la primera paraula que aprenem com migrants – Hanna justifica el nom de la botiga –. És el que li responien sempre després del “notinc on viure”o “notinc feina”. «Poc a poc com estil de vida», resumeix ella. «És com dir: ‘Tranquil·la, tot anirà bé.’ Per més que no ho sembli, anirà tot bé”.

Ara té tota una xarxa d’«amigues de 90 anys», que diu ella. «Passen a veure si vaig esmorzar, si vaig menjar el bocata, si estic bé», somriu. A tots els ha donat el seu número de telèfon. «Ja saben que si necessiten alguna cosa, estaré aquí». És com viure en comunitat, afegeix. «Fer barri és súper important. Estar amb aquesta mentalitat a la fresca constantment : asseure’t en una cadira i parlar de la vida”. Té una cadira tatuada a la cama. Se la va fer Juli, per cert. A més de tatuadora i dj, és cirurgiana oncològica infantil. Agentina, també. Està homologant el títol.

La botiga de La veïna

El cartell que convida a xerrar ve de Cadis. D’una altra botiga on es donen els bons dies: La botiga de La Vecina. «El Disneyland de l’artesà», l’anomenen. Darrere hi ha una agència creativa que ajuda marques petites. Màrqueting de barri.

El cartell el van penjar a l’aparador fa ja un any. Van escoltar dues veïnes dir que no tenien ningú amb qui parlar. «I se’ns va ocórrer penjar un cartell —recorda la Sonia, la ideòloga— per posar en valor la tasca tan important que fan els petits comerços». Les botigues de tota la vida –apunta– sempre han sigut un lloc de trobada». Qualsevol pot descarregar-se gratis el cartell a través de la seva web. «Per fer barri», convida Sonia. «Per començar a preocupar-nos pel que ens envolta». Ja ho hauran fet – calcula - 500 o 600 persones per tot Espanya.

La Hanna t’ensenya la seva castanya de la sort. La hi va regalar la Núria, 80 anys, veïna de Gràcia. Estudia antropologia. Un dia va enxampar la Hanna emprenyada pel tancament trimestral d’Hisenda. «Jo ja vaig tenir molta sort a la vida –li va dir–, ara et toca a tu».

Luisa i Vicente es van passant per la botiga gairebé des que va obrir. Són veïns de la Plaça del Sol. ¡65 anys casats! Ella en té 94 i ell en fa 100 aquest any. La Hanna els va demanar que la convidessin a les seves noces de platí. «Tenim dos problemes –li van respondre ells–. El primer és que no recordem quan és. I el segon, que no ens recordaré de convidar”. Així que Hanna els va fer un cartellet amb el recordatori i el seu número de mòbil. Ara són habituals. L’altre dia –recorda la Hanna– es van passar una estona a refrescar-se amb l’aire condicionat. Aquí ofereixen refugi climàtic, aigua, mate, xerrada, fins i tot un escriptori enrere per treballar. Durant les festes de Gràcia obriran de 10 del matí a 10 de la nit.

«En la senzillesa del barri hi ha la màgia», promet un altre cartell a la porta. «Aquest és un punt de trobada», promet Hanna. Aquest lloc on anar quan vols sortir de casa i no saps on, diu Silvina, una habitual. «No importa la nacionalitat, d’on vens, quants anys tens. Pots venir aquí a parlar del que vulguis que ningú et jutjarà». Xerlen de tot, de res, de la vida, dels nets, del difícil que és migrar, del cars que estan els lloguers, de la truita de patata o sense ceba?

Fa ben poc una senyora es va posar a plorar al mirar una il·lustració. «Ens va explicar que s’anava a fer una intervenció quirúrgica per un problema cerebral – recorden – i que hi havia una frase que li havia tocat l’ànima». És de la il·lustradora Vera Cid: «On abraces tot de tu, aquí és».

Molts avis els parlen de la guerra. «Potser no recorda el que van fer ahir – diu Hanna –, però d’això sí que se’n recorden». Els fa molta por l’auge de la ultradreta. També escolten moltes històries trans ,moltes famílies que els donen l’esquena.

Notícies relacionades

Un DeLorean com el de ‘Retorn al futur’ es passejarà aquesta setmana pels carrers de Barcelona

Paella gratis i rumba en directe en la inauguració del nou ‘wakepark’ de Castelldefels

«L’altre dia va venir un senyor. Em diu: ‘Estic molt sol, estic molt trist’. Si poguessis triar alguna cosa positiva, li vaig dir, què faries avui? ‘Viatjar,però no tinc diners, i estic sol...’. Li vaig regalar un pin amb forma d’avioneta de paper. ‘Potser no te’n vagis de viatge, però que et porti mentalment a un altre lloc’».

¿La moral? «Anem veient». Hanna el porta tatuat a la cuixa. «Jo soc optimista de la vida», s’encongeix d’espatlles. «Sempre hi ha una història feliç que ens està esperant».