Qüestionant la tecnologia i les xarxes socials

Vivim tancats en una bombolla anomenada casa. Teletreballem, passem les hores veient l’oferta de les diferents plataformes digitals, ens informem i comuniquem per mitjà de les xarxes socials, ja ni fa falta trucar per telèfon a la gent, ho solucionem amb un àudio de WhatsApp, demanem el menjar a domicili i comprem el que necessitem per mitjà del comerç electrònic. No ens fa falta sortir a l’exterior. ¿Això és realment viure? ¿Aquesta és la vida que volem? Alguns d’aquests temes els planteja l’artista queer libanès Anthony Kmeid en el seu nou espectacle, una performance titulada Tecnòcrata que presenta fins al 19 de setembre a la Sala Fènix.

Un muntatge abassegador

És un muntatge aclaparador, gairebé sense paraules, en solitari, en el qual fa servir un bombardeig d’informació a través dels audiovisuals que es projecten en una pantalla mentre ell es canvia de vestuari, canta, balla i fa un gran esforç físic. En gairebé una hora planteja tants aspectes que el públic pot quedar gairebé tan exhaust com ell. L’escenari està ocupat per un gran bagul a l’esquerra; al centre, una gandula verda; a la dreta, una taula amb una ampolla i uns estranys instruments i, al davant, un suport per aguantar el mòbil. L’artista ja és a l’escenari quan entra el públic. Està gairebé despullat, com mostrant la seva fragilitat. Una veu metàl·lica ens adverteix en diversos idiomes que l’espectacle està a punt de començar.

Jugant amb el vestuari i la música

La pantalla projecta la seva imatge multiplicada diverses vegades i juga amb els seus jos virtuals. Obre un compte a Instagram i es va canviant vestuari al llarg del muntatge amb les robes més inesperades (fins i tot de ballarina àrab), fent-se fotos per al seu perfil, mostrant les seves diferents personalitats i compartint-les a les xarxes mentre van pujant els «m’agrada». També busca aventura per Tinder, posa música de Spotify i va observant les notícies que van apareixent al seu mòbil.

Utilitza la dansa per expressar-se amb elegància, alegria, tristesa o frenèticament, dels ritmes àrabs a la música electrònica, i per reivindicar l’homosexualitat, mentre canta i juga amb els loops per fer-se cors a si mateix. Té moments alegres però predominen els més dramàtics i, el més inesperat... està tan immers a la bombolla citada al principi que, quan algú truca a la porta, s’amaga al bagul. És una metàfora d’aquesta incomunicació en què vivim. Tem el contacte personal.

Un desenllaç impactant

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

El tram final és altament impactant. Es disfressa d’emmascarat i llança proclames revolucionàries en diversos idiomes. El segueixen una sèrie d’imatges sobre les conseqüències de la guerra amb bombes, cadàvers i nens ferits que ens encongeixen el cor i acaba recordant-nos un brutal accident, la megaexplosió que va tenir lloc al port de Beirut fa un any des de diferents punts de vista. Ens esgarrifa amb la reiteració d’aquesta imatge de destrucció i mort davant la qual l’artista cau a terra i es cargola de dolor mentre plora.

És un muntatge obert a múltiples interpretacions i reflexions, en el qual les incessants i sincopades projeccions es converteixen en el seu millor recurs per portar-nos a un viatge per diferents estats d’ànim. És sorprenent, devastador i desolador. Ningú pot quedar indiferent davant un treball tan ric i polèmic que ens fa qüestionar l’excessiva dependència que tenim de la tecnologia i fins a quin punt afavoreix les injustícies al món. Sembla mentida que hagin passat tantes coses en menys d’una hora... Un espectacle que mereixeria un fòrum posterior per posar en comú totes les emocions que hem viscut. Almenys, aquesta vegada, la tecnologia ha servit per fer-nos pensar.