On Catalunya

Agafa pa i suca

Milaneses ‘vs’ carn arrebossada: la nova enganxada absurda del món gastro

A la milanesa li falten dos minuts per convertir-se en nova tendència. Ja està activant les alarmes dels puristes locals del menjar a Barcelona

Velljoves: restaurants nous de Barcelona que aposten per l’antic

La truita-burger: ¿ximpleria o genialitat?

barcelona/Milanesa9reinas.jpg

barcelona/Milanesa9reinas.jpg / Instagram

1
Es llegeix en minuts
Òscar Broc

Ve conflicte diplomàtic per la via gastronòmica. Una vegada més. Ara és la milanesa, un producte venerat a l’Argentina i en evident puixança a Barcelona: li falten dos minuts per convertir-se en nova tendència. 

Els ‘influencers’ gastro fa temps que intenten vendre’ns la moto. I la jugada els sortirà bé: la milanesa ben feta és un artefacte dissenyat amb geometria divina per matar la gana i avivar el plaer. Aquesta vedella fineta (i infinita), ben coberta, cruixent per fora i apetitosa per dins, amb les seves patates tallades a mà, pot convertir-se en un dels millors autoregals del món. 

Per cert, per aprendre les meravelles i contradiccions d’aquesta recepta adherida a l’ADN dels argentins, vegin la sèrie ‘Nada’ (Disney +) i escoltin la dissertació que fa sobre la milanesa el seu protagonista, l’entranyable crític de ficció Manuel Tamayo Prats

Notícies relacionades

Deia allò del conflicte diplomàtic, perquè tanta milanesa per tot arreu ha acabat activant les alarmes dels puristes locals del menjar, que han hissat la bandera de l’orgull nacional, apel·lant a la comparativa milanesa-carn arrebossada (a casa meva sempre amb llom de porc). Un Argentina-Catalunya de la màxima. Un partit que, segons els nostres policies gastro, oh sorpresa, guanya la carn arrebossada. 

Arrebossa que no és poc

Si ens posem perepunyetes, la milanesa és, en essència, carn arrebossada. ¿I? ¿A quin Sherlock Holmes de nyigui-nyogui hem de premiar per aquesta troballa? Em pregunto quin sentit té enfrontar les dues receptes. Aquestes guerres beneites sobre nomenclatures, ingredients i orígens només produeixen badalls (o, si més no, donen per a alguna facècia) entre el gran públic. I cada vegada validen més la lliçó de vida que un dia em va donar la meva àvia: «‘Nene’, si està bo i t’agrada, digue-li com et surti del piiiiiiiiip».