On Catalunya

Preu baixi cuina altai creativa

Matteo Bertozzi ha tornat, s’ha traslladat de barri i ha deixat els seus anteriors negocis: de nou, els plats viatgers i personals d’un cuiner atípic

El cocinero Matteo Bertozzi, en el restaurante Atipical.

El cocinero Matteo Bertozzi, en el restaurante Atipical. / Manu Mitru

3
Es llegeix en minuts
Pau Arenós
Pau Arenós

Coordinador del canal Cata Mayor

Especialista en gastronomia

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Matteo Bertozzi torna a la càrrega amb l’Atipical, després d’haver traspassat My Fucking Restaurant i deixar el Bar Assalto. S’ha mudat de barri professional, del Raval al Poblenou, d’on és veí fa gairebé una dècada. Aquesta crònica renova el vot de confiança, malgrat les desercions, perquè és un bon cuiner, amb personalitat, amb segell, amb temperament i perquè en el renaixement subjecta els preus, amb un menú de migdia de 18,90 euros i una mitjana de carta de 30 euros, cosa que és un compromís entre tanta factura desencadenada. L’alta cuina petita pot tenir preus de prêt à manger. "Penso en el barri i els seus treballadors", diu. Doncs pensa bé.

Atipical va ser estrenat el juny del 2025, després d’ocupar el bar El Tipical, i és d’aquí que ve el nom. Matteo és un atipical. El veig amb una faixa a les lumbars, per una lesió laboral que li impedeix fer exercici: "El metge m’ha prohibit l’esport dur". Necessita tenir el cap en un altre lloc perquè la cuina l’absorbeix, mastega i escup.

Atipical era també un intent de treballar menys. No ho ha aconseguit. L’avantatge és que habita el barri i pot sortir a passejar la gossa, la Sombra. En un braç, el "tatuatge de la família": la seva dona, la Míriam, la Sombra i l’Amrita, la gata. A les parets d’Atipical, els quadros de la tatuadora, Karen Klink.

Local petit i llarg, les taules sense estovalles (algunes altes) i amb tovalló bo, la cuina a la vista i al fons. No té espai per a les ampolles, que guarda a casa, selecció a consciència dels vins, escorant-se al natural. Dels cinc que tasto, em quedo amb la garnatxa de Lo Barbut i el merlot –més altres raïms– de Novemberlot.

Matteo és un italià de Rímini que no fa cuina italiana, sinó que practica l’estil lliure, més alliberat encara, atipical. Continua preferint el vegetal, però sense que el condicioni, així com els plats ja no són tots sense gluten, com passava a My Fucking: "Tot i que mimem a qui no pot prendre’n".

Hi ha una no-tatin de ceba i un no-vitello tonnato i un no-tiramisú. No obstant, ho són al cap de túrmix del cuiner. Als tres dic ¡sí!, com dic que sí a tres més i un ni-sí-ni-no a l’albergínia xinesa rostida amb crema de tahini i dükkah escampat.

Sí a la papada marinada amb gochujang i amb enciam i sisho per embolicar i menjar com un ssam coreà. I és tan sí que la papada mereix anar sola, sense dissimulacions.

Sí al rap amb pak choi, ‘nduja (com una sobrassada picant) i bagna cauda (all, nata, anxova) i els greixos li van bé al peix d’estretes carns. "M’agraden els gustos forts, els que ressalten", diu el xef.

Sí al coll de xai amb gremolata, pastanagues especiadas i hummus. I sí al pa pla, com un naan, fet a la casa.

La no-tatin és una diversió: ceba tendra fumada a la brasa japonesa (hibachi), un toffe salat, crumble d’avellana, formatge salva cremasco i tòfona.

El novitello tonnato és una presa ibèrica laminada, maionesa de tonyina i un no-chimichurri d’algues.

El no-tiramisú és una gelatina de cafè amb miso d’arròs, crema de mascarpone i un pastisset de xocolata.

"Això és un gastro divertit de barri, un gastro de nivell mitjà que la gent pot pagar", assenyala Matteo. Ajustar els preus és sacrificar-se: "Obrir un restaurant costa molts diners. Aquí no hi ha ningú darrere que empenyi amb diners, ni ningú que em digui: ‘Matteo, no estàs guanyant prou’. Aquí hem vingut a cuinar".

D’acord, a cuinar, però també a guanyar-se la vida: "Jo no he cobrat encara un sou. Visc dels estalvis. Perquè cal pagar l’obra i el personal i proveïdors i... Al març espero cobrar el meu primer sou". Que en prenguin nota els que s’acosten a l’ofici des d’un desfasat i perillós romanticisme.

Notícies relacionades

Matteo va començar com a rentaplats a primerenca edat i ha tancat i obert negocis i coneix les nits en blanc i els dies negres. Un nou començament, un reset, una renovació. I una faixa a les lumbars per aguantar. Aguanta, i amb bon ànim.

El subtítol és del tot inapel·lable: Casa de menjars. Una atipical casa de menjars.