Juan Zamora: «Vaig inserir cèl·lules del meu cor a espinacs, i seguien bategant»

Al cap i a la fi, l’art té a veure amb estar a la vida, amb estudiar-la. Jo entenc que la vida i l’art són el mateix, la meva vida està connectada a l’art i l’art està connectat a tots els àmbits de la meva vida. La biologia em permet estudiar la vida des d’un punt de vista més científic, i l’art des d’un put de vista més poètic. En aquesta unió és on trobo el meu camí.

Pel que tinc entès, gairebé va crear un mutant, fet de vostè mateix i els espinacs.

Ha, ha, sí, vaig conrear cèl·lules cardiovasculars meves en un laboratori i les vaig inserir en espinacs descel·lularitzats. Les meves cèl·lules entenien que l’arquitectura dels espinacs és tan semblant a la del cor, i continuaven bategant. És fascinat, ser trasplantat a l’interior d’una planta i continuar-hi vivint. Això és poètic.

Una mica més i crea un Popeye mutant.

(Riallada) No havia fet jo aquesta connexió, però segurament els dibuixos animats d’en Popeye tenen molt a veure amb tot això.

No serà vostè un científic boig dels que s’enfronten als superherois de la Marvel?

Faig altres coses. Com ara, partitures musicals amb les plantes.

Això ja s’escapa a en Popeye.

Els oms estan desapareixent per culpa de la grafiosi, i volia sensibilitzar d’aquest problema mitjançant l’art. Així que agafo fulles d’oms malalts, foradades pels escarabats, i les introdueixo en capses de música, així els forats fets pels insectes es transformen en notes musicals. És una forma de fer música amb la pèrdua de biodiversitat.

Una melodia composta per vegetals i animals alhora.

És clar, és una col·laboració de la natura. No és res més que convertir en art la feina feta pels insectes i l’arbre. Intento treballar amb no humans, m’agrada col·laborar amb altres éssers diferents de nosaltres.

Confessi: li agradaria ser una planta?

Home, que em deixessin tranquil com a una planta, a vegades estaria bé. Jo tinc el meu estudi al bosc, millor dit, el meu estudi és el bosc, m’hi passo hores caminant, intento entrar en aquest temps natural en el qual et ralentitzes. Llavors sents i penses d’una altra manera. Es tracta de sintonitzar amb la natura i pensar des d’ella i per a ella. Però no sé si fins al punt de voler ser una planta, perquè no fa gaire em van operar de l’espinada i vaig estar a punt de quedar-me vegetal.

Ara entenc el seu interès per la flora.

Vaig aprofitar l’experiència. Em van extreure dos discs intervertebrals. Després vaig fer una impressió 3D de la meva columna vertebral sense els discs , que vaig convertir en una flauta que es podia tocar.

A veure, a veure: va fer una flauta amb la seva columna?

La meva columna transformada en una flauta que ha sortit en la revista més important d’art contemporani, Artforum. I d’aquí a poc vaig a Taiwan, perquè s’hi exposarà. Al final, és el mateix que li explicava de les fulles dels oms: fer música amb el que ja no hi és. En aquest cas, és el que falta de la meva columna el que es converteix en una melodia.

Qui toca la flauta en coneix l’origen?

Per descomptat que sí. Tampoc no sona gaire, només té dues notes. Si no vaig equivocat, un dels primers instruments musicals que es coneixen, era precisament una flauta feta amb un os d’animal. Ens remet una mica a l’origen, a escoltar la natura, el propi cos.

Quan passeja pel bosc, parla a les plantes?

No els parlo, miro d’escoltar-les, el vent bressolant les fulles és una cosa meravellosa, podria estar-me quinze minuts escoltant-ho. Però sobretot escolto els ocells, com es comuniquen entre ells o com els picots colpegen els arbres. Tot això és pura medecina.

Tal com ho descriu, no deu entendre que hi hagi qui prefereix viure a la ciutat.

Bé, jo estic comunicat amb la ciutat en tot moment. Soc persona d’extrems, quan vaig a Taipei, que és una ciutat monstruosa, em passo el dia al centre, parlant amb gent. En canvi, a Espanya, el meu estudi és pura pau. Totes dues coses són meravelloses, però és cert que hi ha parts de les ciutats que s’estan convertint en no aptes per a humans. Per això m’agraden les ciutats petites, com Girona, Còrdova... Són més humanes.

L’obra titulada Amor són dos rellotges que s’aturen. L’amor sempre s’atura?

La vaig fer a Roma, que és amor al revés. Allà vaig tenir una relació molt... italiana, en el pitjor sentit de la paraula, una cosa tòxica i teatral. Era el contrari de l’amor, i li vaig voler posar fi amb aquesta peça: dos rellotges que s’anul·len l’un a l’altre. Li vaig regalar a la meva nòvia tot dient «el nostre temps s’ha acabat». Va ser la meva manera de sortir d’allà.

Notícies relacionades

Pablo Duchement, pèrit judicial: «No tot el ‘bullying’ és una qüestió d’autoestima, hi ha nens que són psicòpates»

Pateix un ictus ingressada al Trueta i no li detecten fins al cap de tres dies

A qui se li acut, una relació italiana! Que no ha vist les pel·lícules d’amor italianes?

Quan un viatja, s’ha d’introduir del tot en la cultura del lloc, pel bo i pel dolent (riu). La peça funciona bé, agrada quan l’exposo, em penso que sense voler he trencat alguna parella i tot.