'Assaig sobre la lucidesa': Democràcia 'game over'

Una puntada de peu, una mostra d’indignació, de protesta. Això era, segons José Saramago, la seva novel·la ‘Assaig sobre la lucidesa’. La història d’una ciutat on el 75% dels electors voten en blanc. Estupefacció, indignació. «Això no pot ser», repeteixen els polítics una vegada i una altra. ¿Com poden votar en blanc? «Ha de ser un error. Que tornin a votar». I els ciutadans van sortir al carrer i van tornar a votar. I el 83% dels vots eren en blanc. ¿La solució? Censura, repressió, estat de setge. Que la pàtria, diuen, està per damunt de tot. ¿Estem davant d’una revolució pacífica o, com acusen els polítics de l’obra, d’un atemptat contra els pilars de la democràcia participativa?

Notícies relacionades

Sant Isidre mostra l’essència del Solsonès

Lleida: molt per descobrir

‘Assaig sobre la lucidesa ‘ és una crítica als mals de la democràcia, una reflexió sobre govern i poble que funciona, al seu torn, com la continuació d’‘Assaig sobre la ceguesa’, la faula sobre un país que es queda completament cec durant tres llargues setmanes. No és estrany, doncs, que el Teatre Akadèmia hagi decidit, molt encertadament, recuperar aquesta producció de la companyia La Danesa, que va poder veure’s, durant molt pocs dies, fa un any al Grec.

L’adaptació, que firmen Jumon Erra i Roger Julià, director de la peça, gairebé no ha canviat. Més curta i àgil que la novel·la de Saramago, però directa a l’essència, a la crua radiografia sobre el poder, els mitjans de comunicació i la democràcia real. Perquè, no cal dir-ho, quan tot sembla perdut, quan els ciutadans sembla que han recuperat el seu poder, els polítics de Saramago opten per la manipulació i la censura periodística. Que la premsa, diuen, està al servei del govern. Sí que ha canviat el repartiment –en què destaca un contingut Marc Pujol–, tot i que Julià continua optant per potenciar la farsa de la novel·la i acostar-la al gran ‘guignol’. Una decisió que, si bé provoca cert histrionisme en algunes interpretacions, es torna necessària al parlar d’una peça tan política i plena de ressons de l’actualitat. ¿Seríem capaços de prendre la distància necessària per reflexionar i prendre consciència com volia Brecht? ¿O ens deixaríem portar per la trama i les emocions? Julià i companyia no han oblidat que l’objectiu de Saramago era, precisament, criticar el mal funcionament de la democràcia. En la mateixa línia juga l’escenografia; un terra de pissarra negra en què els intèrprets van dibuixant els elements d’escena necessaris, i la posada en escena, en què els actors passen d’un paper a l’altre en una mil·lèsima de segon. Una decisió que atorga dinamisme a una narració que podria pecar de certa lentitud, a l’haver-se eliminat la trama més detectivesca.  Perquè el que fa necessària i idònia ‘Assaig sobre la lucidesa’ és, precisament, el text. Sense artificis ni exageracions. Saramago en estat pur. Polític, combatiu, lúcid. Recordant-nos que, de vegades, n’hi ha que ens volen cecs. Recordant-nos que, passi el que passi, no podem deixar d’udolar ni ho hem de fer. És l’últim que ens queda.