'Lazzaro Feliz': elegia pels explotats del món

Les pel·lícules de la italiana Alice Rohrwacher transcorren en mons cínics en què les dinàmiques de poder i explotació proven de trencar la recerca de plaers simples, i funcionen alhora com a celebracions de la llibertat, l’amabilitat i la bellesa i com a denúncies de les misèries d’institucions com l’Església, l’Estat i la llei. I, entre totes, cap ho fa amb tanta força com ‘Lazzaro Feliz’.

Situat en un poble remot, el relat posa el focus en una família de camperols que viuen sota la tirànica autoritat d’una corrupta magnat del tabac. Habiten una casa estreta i ruïnosa, i treballen sense parar. Des del principi, el retrat que Rohrwacher fa del lloc resulta desconcertant: els cotxes semblen trets dels anys 50 i la roba moderna conviu amb vestits propis de segles passats. Després descobrim per què: aquests treballadors han quedat apartats del món modern, enganyats perquè creguin que la parceria encara existeix, obligats a ser esclaus. Aquesta dinàmica aviat queda concentrada en la relació que sorgeix entre el malcriat hereu Tancredi i el pobre Lazzaro, tan innocent i servil que els camperols exerceixen sobre ell el mateix tipus d’abús que reben.

Notícies relacionades

Búfals d’aigua a les Estunes

Un Nadal medieval al castell de Cardona

Quan l’un obliga l’altre a ser el seu còmplice en un complot per posar mà en la fortuna materna, resulta gairebé inevitable donar per sobreentès el camí que Lazzaro Feliz seguirà a partir de llavors, però la veritable direcció que acaba prenent resulta impredictible. Seria injust revelar més detalls sobre l’abrupte canvi de registre; diguem només que és una de les piruetes narratives més audaces contemplades en una pantalla en molt de temps. Amb la pirueta, en tot cas, Rohrwacher amplia les relacions de poder evidents en la primera meitat de la pel·lícula i construeix una crítica pintoresca però demolidora sobre el destí de pobres, immigrants, crèduls i desgraciats.

BARREJA D’ALLÒ REALISTA AMB ALLÒ MÀGIC

En el centre de la història es manté la figura de Lazzaro, cada vegada més confús davant del món i fallit en el seu intent de fer el que és correcte; la seva presència és alhora un recordatori de formes de vida tradicionals que lluiten per mantenir-se a la superfície i una amarga demostració que en realitat estan més mortes que vives. Mentre ho contempla, la pel·lícula evidencia els seus deutes amb el cine d’Ermanno Olmi i de Pier Paolo Pasolini, però tot i així no conté res derivatiu. La seva seductora barreja de l’element realista amb el màgic se les arregla per ser del tot original. I per resultar absolutament irresistible.