Jean-Pierre Léaud: la pantalla feta carn

És la cara i la veu i, en suma, la personificació de les pel·lícules. Al llarg d’una trajectòria de més de sis dècades, des que François Truffaut el va escollir perquè donés vida al seu alter ego Antoine Doinel a 'Los cuatrocientos golpes' (1959), Jean-Pierre Léaud ha sigut per al cine francès el que John Wayne va ser per a les pel·lícules de l’Oest: el seu esperit i la seva imatge de marca. En el procés, va experimentar dins de la pantalla el trànsit de la infància a l’adolescència i el de la rebel·lia juvenil a la temperada maduresa, sota l’atenta mirada d’una audiència no precisament massiva però sí massivament devota, i d’una successió de directors que s’han servit de la càrrega simbòlica que aquest actor únic suportava sobre les espatlles.

La seva condició simbòlica es va començar a construir gràcies al pla final de 'Los cuatrocientos golpes', que avui dia està considerat un dels més importants de la història del cine. Després d’escapar-se d’un centre de menors, el jove Doinel corre per la platja, cap al mar, i després de mullar-se els peus es gira cap a la càmera; la seva mirada, entre perduda i desafiadora, queda capturada en una inoblidable imatge congelada que sembla interpel·lar-nos: «I ara, ¿què?». Léaud es posaria a la pell del personatge quatre vegades més -a 'Antoine y Colette' (1962), a 'Besos robados' (1968), a 'Domicilio conyugal' (1970) i a 'Amor en fuga' (1979)–, i es va convertir en un emblema de la Nouvelle Vague, fins al punt que bona part dels seus papers posteriors van ser vistos com a variacions de Doinel, encara que de vegades fossin més aviat reaccions contra ell'.

UN ACTOR CONVERTIT EN MITE 

A partir de llavors, Léaud va treballar per als directors francesos que més estaven treballant per canviar el llenguatge cinematogràfic: va rodar sis pel·lícules per a Jean-Luc Godard –entre elles 'Masculí femení' (1966), que el director va definir com una oda «als fills de Marx i a la Coca-Cola», i 'La Chinoise' (1967), sobre una cèl·lula d’estudiants maoistes–, i va explorar el desengany posterior al Maig del 68 primer amb Jacques Rivette al díptic 'Out 1' (1971-72) i després a les ordres de Jean Eustache a la magistral 'La mamá y la puta' (1973).

Notícies relacionades

Un DeLorean es passejarà el dia 29 per Barcelona

Els camins de la tramuntana

I de manera gairebé natural, diem, es va anar convertint en avatar del fet fílmic mateix. Per un costat, encarnant directors obsessionats o bojos, o castigats pels seus somnis trencats de glòria, a les ordres de Bernardo Bertolucci a 'L’últim tango a París' (1972), Olivier Assayas a 'Irma Vep' (1996) i Bertrand Bonello a 'El pornógrafo' (2001); per un altre, abraçant la seva condició d’icona per interpretar-se a si mateix, primer a '¿Qué hora es?' (Tsai Ming-liang, 2001) i, després, a la pel·lícula a bord de la qual avui arriba als cines. A 'El león duerme esta noche', el nou film del japonès Nobuhiro Suwa, Jean-Pierre Léaud dona vida a un fràgil actor que, mentre es prepara per rodar l’escena de la seva pròpia mort, és visitat pel fantasma del seu gran amor.

¿És casual que es tracti de la segona reflexió consecutiva sobre la mort que Léaud ens ofereix a través del seu treball actoral? Al capdavall no ha passat ni un any i mig des que es va estrenar al nostre país 'La mort de Lluís XIV' (2016), en què el català Albert Serra el va utilitzar per recrear els últims dies de l’anomenat Rei Sol. Va resultar impossible contemplar aquell retrat d’un monarca moribund i no donar per fet que, fins a cert punt, també ho era d’un actor que es va convertir en mite encarnant les promeses i l’energia consubstancials a la joventut i que avui acusa l’inevitable declivi físic causat per tota una vida viscuda davant la càmera. En tot cas, això sí, no hi ha motiu per pensar en funerals. La gent com Léaud no mor mai.