'El hilo invisible': ¿I si fos possible tenir sexe amb un vestit?

Per a Reynolds Woodcock les dones –totes menys la seva mare– són poca cosa més que maniquins que modela i després rebutja. En la seva vida no hi ha espai per a l’amor romàntic perquè tot ho ocupa el negoci de la creació artística. Molts homes només pensen a despullar les dones; ell només desitja vestir-les. Si pogués tindria sexe amb els models que dissenya, i que l’han elevat al cim de la moda al Londres dels anys 50.

Daniel Day-Lewis ha dit que Woodcock serà l’últim personatge de la seva carrera –si és cert, és un comiat sublim–, i és fàcil establir símils entre els obsessius processos de preparació pels quals l’actor es va fer notori i el dolor que aquests han pogut causar en la seva vida privada, per un costat, i les psicòtiques exigències de Woodcock als que l’envolten, per un altre. Vista així, 'El hilo invisible' seria com un catàrtic acte d’autoreflexió per part d’un home que calcula el cost d’haver posat el cos i l’ànima en l’art.

En el cas de Woodcock, aquest acte és provocat per Alma (Vicky Krieps). Quan la coneix, queda captivat, i ella aviat es converteix en una de les seves models, la seva musa i la seva amant. Amb el temps, això sí, els hàbits d’Alma comencen a irritar Reynolds i a violar la santedat de la seva rutina. Això hauria de suposar el principi de la fi per a ella. Però Alma és massa forta per deixar-se manipular: la jove arribarà a extrems pertorbadors per retenir el seu home. I, més estrany encara, ell li seguirà el joc.

ECOS DE HITCHCOCK

El que Paul Thomas Anderson esculpeix amb el seu entalladíssim guió –no hi sobra ni un pla, ni una línia de diàleg– és una investigació sobre els fils, invisibles i incomprensibles, que ens uneixen a una altra persona i –tema capital en tot el seu cine– sobre els mecanismes de control que exercim. També, és clar, és el glamurós retrat d’una atracció intensa, però seria enganyós considerar aquesta pel·lícula romàntica. Així mateix, no és un thriller tot i que evoqui Hitchcock, ni cine de terror malgrat que l’envolti una atmosfera claustrofòbica. Tampoc és comèdia, encara que el seu humor negre i sec piqui contra la delicada superfície com una cullera que trenca un ou passat per aigua.

 

Notícies relacionades

Un DeLorean es passejarà el dia 29 per Barcelona

Els camins de la tramuntana

Sí que és, en tot cas, una carta d’amor al classicisme estètic en tots els àmbits, i això potser frustrarà alguns dels fans d’Anderson –als de les seves primeres pel·lícules, almenys–, però converteix 'El hilo invisible' en l’equivalent idoni als vestits que Reynolds Woodcock cus.

Com ells, és luxosa però continguda, exuberant però no extravagant i precisa però plena de misteri, una exquisidesa que amaga perversitat i ràbia i foc. Una combinació perfecta.