Un sospir als 40: encara hi ha esperança

Cine Girona. Quatre de la tarda. La sala, bastant plena. Mitjana d’edat, 24 anys: els 43 de la mare/pare i els 5 de la criatura. Un cas concret, d’acord, però segur que extrapolable a bona part de la platea: espectadors de 40 anys que van vibrar amb la pel·lícula quan tenien l’edat dels seus fills i que es moren per compartir l’emoció amb ells. I que estan una mica nerviosos: ¿i si la cinta ha envellit fatal i el que en recorden està adornat per la nostàlgia? ¿I si la història de l’humil mecànic de bicicletes i inventor Teodor Felgen, que viu dalt d’una muntanya amb l’audaç ànec Sonny i el pessimista mussol Lambert i que desafia a una carrera el dolentíssim i tramposíssim Rudolf Blodstrupmoen, antic ajudant que li ha robat el disseny d’un motor, no connecta amb els nens d’avui? ¿I si el moviment stop-mo­tion dels personatges, a anys llum de la gracilitat de l’animació per ordinador; la música de pianola (ni Shakiras, ni Timber­lakes adaptats); el curs pausat de la vida a l’aïllat cim (excepte en la trepidant carrera final) provoquen rebuig en la nostra 'bobespongitzada' canalla? Que els nens d’avui no són com nosaltres, i el cine ha canviat molt, i la pel·li no deixa de ser noruega (la cinta més vista de la història d’aquest país, d’acord, però noruega)... 

¿La resposta? Fascinació davant la presentació dels personatges, saltets nerviosos durant la carrera, ovació espontània, emocionada, desinhibida, eixordadora, amb el seu desenllaç. I aplaudiments també al final de la projecció, per acomiadar i agrair a aquestes criatures que ens hagin fet tornar a la infància, als pares i als nens. I un sospir als 40: encara hi ha esperança.