Estopa, de la comissaria a les braves que els agraden més

Els racons imprescindibles de Cornellà si ets fan d’Estopa. I si no, doncs també. Fem aquesta ruta sentimental amb David i Jose Muñoz dies abans que liquidin en gran la gira de Rumba a lo desconocido. No havien fet mai dos Palau Sant Jordi amb un mateix disc. Aquest dissabte s’atreveixen amb el repte. Ens llancem amb ells Rumba a les coses conegudes, pels seus carrers, i, com es podia esperar, els paren cada dos per tres veïns com la perruquera que va pentinar el petit del duo el dia de la comunió o l’amic del psiquiàtric amb qui comparteixen cafè i confidències.

Bar La Española

Avinguda de Sant Ildefons, 3

Els pares de David i Jose van regentar aquest bar durant 20 anys. Abans, en van tenir altres, com Can Serra o el bar Nuevo, just al costat del camp del Barça. «Tenien un cambrer sordmut i no vegis els gestos de la clientela per fer-se entendre. Si volien un cafè amb llet, doncs...». David deixa de parlar i teatralitza el final de la frase fent veure que amb una mà manipula la cafetera i, amb l’altra, pressiona el pit. «Aquest, La Española, era de l’oncle del meu pare, el que ens feia les guitarres –prossegueix Jose–. I després el va agafar el pare. Ens hem criat aquí. Entre aquest bar, que és al número 3, i casa nostra, al número 26, a només 90 metres de distància».

---

Writers Barcelona

Avinguda de Sant ildefons, 3 (botiga)

«Abans era un bar de drogates i el meu pare no ens hi deixava entrar. Tot això, els anys 80, era un descampat i t’hi trobaves xeringues, de tot...», recorda David. «I aquí és on fèiem les fogueres per Sant Joan. ¡Les més grans de tot Cornellà!», exclama Jose. «Hi havia una empresa de transports, agafàvem els palets i amb tanta fusta era impossible guanyar-nos. Competíem amb altres descampats que també muntaven les seves fogueres i un dia, ja farts, ens van cremar la nostra a traïció i en ple dia», afegeix David, el grafiter del duo. «Jo vaig ser grafiter dels 14 als 17 anys. El que m’agradava més era firmar, que ara es porta molt». El seu nom de guerra era Powers. I encara queden algunes de les seves pintades. «Vaig deixar el grafit quan gairebé ens enxampen al metro. ¡Quin cabreig va agafar la meva mare!».

---

La comissaria

Avinguda de Sant Ildefons, s/n

«Aquest tros de comissaria va començar sent un 'cuartelillo' amb vuit poli­cies. Cada any en venien de nous. Ens coneixíem moltíssim. I alguns, destinats per diferents llocs d’Espanya, ens han vingut a veure als concerts. I just al costat hi vivia Emilio, de La Banda Trapera del Río i qui realment em va ensenyar a tocar la guitarra. El meu pare ens ensenyava a col·locar els dits, però ell posava nom a les notes. I també vam tenir de profe Jordi, que semblava un mestre Jedi. Ell va ser qui ens va ensenyar com construir una cançó i ens va introduir en els acords relatius: ‘El cosí del sol és el si menor’».

La versió de David de per què ens aturem a la comissaria és més canalla.«Em feien venir per a les rodes de reconeixement. Era a la barra del bar i em deien: ‘Vine, que hem agafat un tio i jo també m’hi posaré’. Era tota una experiència».

«Per cert: que sempre hi ha el poli bo i el poli dolent és una gran veritat. Jo ho corroboro –afegeix Jose–. Quan ens feien batudes a places conflictives, com que ja ens coneixien, a la resta els anaven demanant els carnets i quan ens tocava a nosaltres, en lloc d’això ens pegaven un clatellot. Això sí, després l’hi explicaven al nostre pare».

---

Mercat Municipal

Avinguda de Sant Ildefons, s/n

«És el millor mercat de tot Barcelona –deixa anar sense titubejar David–, i té just al costat la parada de metro de Sant Ildefons, està perfectament comunicat. Quan treballava a la fàbrica, al torn de nit, a les sis del matí, aquí hi havia l’únic bar obert a aquelles hores i ens posàvem a esmorzar un plat de llenties, per exemple. Ah, i aquí el meu germà es va perdre una vegada quan era molt petit. La meva mare anava de parada en parada, demanant que li anessin preparant les coses –¡tenen el millor gènere!–, i se’l va deixar oblidat a la cadireta. ¡Com es va espantar, la pobra!». 

---

Parc de Can Mercadé

Carretera de l'Hospitalet, s/n

«Aquí, al pulmó de Cornellà, ens disfressàvem de Tortugues Ninja i espantàvem la penya. Ens posàvem a fer kung-fu a manera de 'performance' i quan vèiem una parella fent-se petons i tal, ens abalançàvem sobre ells. És un parc xulíssim. Pujàvem als arbres, corríem darrere els ànecs... I té fins i tot una piscina municipal. Jo anava molts matins a fer cua per nedar, però m’inventava que coneixia algú que estava abans que jo i així me l’estalviava. La meva dona ja no em deixa fer d’espavilat», riu David. «¡Que bé quan fèiem de Ninja! Te­níem coreografies, armes [pals]... Per arribar fins al parc havíem de travessar una via de tren, sense cap senyalització, i un rierol d’aigües fecals que feia pudor, és clar. El repte era saltar-lo sense caure. Era i és un lloc màgic», assegura Jose. 

---

L'escola

Blocs de pisos del carrer de Acàcies

«Les aules de l’escola Jaime I eren als baixos d’aquests blocs de pisos. I això d’aquí que ara veus asfaltat 

–David assenyala el terra– era on passàvem les hores de pati. Llavors era de terra i quan plovia tot era fang i bassals. Per anar al pavelló esportiu, ens havíem de desplaçar. El trajecte era la comissaria, travessar el carrer i quan passàvem per davant del bar La Española, doncs, és clar, els nostres pares sortien a saludar-nos. Vivíem al número 26, 4t 2a d’aquests pisos que semblen peces de dòmino. I aquí també hi vivien l’àvia, una tia... Ah, ¡i el cantant Junco! La quantitat d’hores, durant el pati i després de les classes, que ens passàvem escoltant-lo cantar a través de la finestra». «'Hola mi amor / tengo que hablar contigo/ estoy cansado, estoy hecho un lío...'», entonen els dos, a duo.

---

Les últimes dues parades són en llocs adjacents a Cornellà. Estopa orbita en aquests espais.

---

Café Berlín

Carrer de Rafael Casanova i Comes, 1. Esplugues de Llobregat

«Li diem La Berlín, per la Berlinale de cine. Ens agrada el seu ambient agradable, que fomenta la conversa. Amb la companyia d’una cervesa, o diverses –explica David–, hem gestat moltes idees amb Mikel Urmeneta». Mikel els ha dirigit videoclips com 'Pastillas para no dormir', i 'Rumba a lo desconocido', ha dissenyat portades. I les samarretes que llueixen les ha dissenyat ell. David i Jose saluden carinyosament algú que s’hi acosta. No és Mikel, sinó Hans: «¿Vosaltres sou mundials, oi?», els diu amb accent alemany. «És clar, és clar. Vinga, pren-te un cafè amb llet», el convida David. «Grà­cies, Josedavid», li contesta Hans ajuntant els dos noms. «Així no s’equivoca mai», riu Jose. «Està en un centre psiquiàtric que hi ha aquí molt a prop. I gairebé ningú parla amb ells», es lamenta. 

---

El Picoteo Can Domingo

Notícies relacionades

La Cerdanya a través de les esglésies romàniques

De ruta pels paratges de la riera de Rajadell

Carrer de la Creu, 1. Sant Just Desvern

«En la ruta no hi apareix res del que és típic, el més turístic: el castell, l’església de Santa Maria, la Torre de la Miranda... Preferim ensenyar el nostre Cornellà», emfatitza David, al restaurant preferit de Jose. El germà petit demana un plat de fideus. I una tapa de patates braves, que no hi falta mai. «Les braves són una religió –beneeix  David–. El meu germà i jo som diferents en el terreny culinari, però en això estem d’acord. Les braves mouen el món. Almenys, el Baix Llobregat».