¿Què fem amb Picasso (i altres artistes qüestionables)?

¿Què fem amb Picasso (i altres artistes qüestionables)?
  • Els museus admeten la necessitat de revisar la manera d’exposar l’obra per contextualitzar la violència masclista i altres qüestions de gènere, colonials o de memòria històrica

  • Centres com el Reina Sofia i el Macba aposten per acabar amb la figura del geni intocable i abordar l’art amb complexitat i en vista dels debats del segle XXI

8
Es llegeix en minuts
Eva Cantón
Eva Cantón

Periodista

ver +

No es tractava de jutjar ni de demanar la cancel·lació de la seva obra, sinó d’aportar una dada. Amb la ‘performance’ de les seves alumnes al Museu Picasso de Barcelona el 27 de maig passat assenyalant que el pintor maltractava les dones, l’artista i escriptora María Llopis volia, en realitat, reivindicar la figura de Dora Maar, prestigiosa fotògrafa surrealista l’obra de la qual es va veure eclipsada quan va iniciar la seva relació sentimental amb el malagueny. «Seria bonic que el museu reflexionés de manera honesta i valenta sobre el fet que Picasso va ser un maltractador, inclogués aquesta informació en les seves exposicions temporals i reivindiqués l’obra de les artistes que van estar amb ell», afirma Llopis.  

L’acció, radical i d’una profunda càrrega simbòlica, posa sobre la taula un dels reptes actuals dels museus: com contextualitzar l’obra d’artistes amb un vessant problemàtic. I no només en qüestions de gènere, sinó a l’hora d’abordar un passat colonial o fins i tot la memòria històrica. El corriment de terres que sacseja els murs de les institucions culturals comença qüestionant la idea mateixa de geni, un concepte en crisi des de fa dècades però que d’un temps ençà ha entrat amb força en la conversa general. Una noció heteropatriarcal sorgida en la modernitat que avui s’associa a valors masclistes. El dogma del geni intocable que no es pot criticar s’enfonsa

‘Performance’ de María Llopis i les seves alumnes en el Museu Picasso de Barcelona, a principis de juny.

/ Ismael Llopis

«La noció de geni és problemàtica al proposar que l’art està fora de la construcció històrica, política i social en què es troba. L’obra no és una cosa que sorgeix d’una inspiració divina», diu Mabel Tapia, subdirectora artística del Museu Reina Sofia de Madrid, que planteja una revisió des d’una perspectiva feminista. La història de l’art tampoc es mou «a cop de grans noms» tot i que sigui això el que ens han ensenyat, afegeix el director del Centre d’Art Dos de Mayo (CA2M) de Móstoles (Madrid), Manuel Segade.

«La història de l’art no es mou a cop de grans noms, tot i que és el que ens han ensenyat»

«¿Per què no qüestionar el lloc de Renoir en la història de l’art? Si ho fas té sentit preguntar-se si la pintora impressionista Berthe Morisot mereix un altre lloc», afirma. Igual que l’Escola dels Annales discuteix des dels anys 70 del segle passat la història «dels grans homes», un cop d’ull a la història de les dones facilita fer extrapolacions en el món de l’art. «El mercat de l’art i les col·leccions són estructures que permeten l’aparició de la idea de geni, perquè les dones no hi tenien ni legitimitat ni accés», postil·la Damarice Amao, historiadora de l’art experta en fotografia i una de les comissàries de l’exposició que el Centre Pompidou de París li va dedicar Dora Maar el 2019.

Picasso, el 1957 a la seva mansió a Cannes.

/ Getty

Un concepte obsolet

«El concepte de geni és més vuitcentista que actual. S’ha quedat completament obsolet. Ara estem en una altra fase que demana tenir en compte altres característiques. Personalment crec que són consideracions de tipus moral», diu Antònia Perelló, cap de la col·lecció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). El debat va més enllà de la figura de l’artista intocable i s’endinsa en el paper que actualment ha de jugar el museu.

«D’algunes funcions no podem fugir, perquè el museu ha de continuar sent un lloc de conservació, d’estudi i de difusió. Són obligacions morals amb la societat que heretem del museu clàssic, però ha de ser un subjecte actiu i compromès amb els problemes del present», diu la conservadora del Macba. En aquest cas, a més, és responsabilitat del centre triar les obres que representaran la nostra època en el futur mentre obre les portes a veus dissidents que promoguin la discussió. «Volem fugir de posicions dogmàtiques. Les nostres propostes estan sotmeses al debat», postil·la Perelló. 

Respectar o no les parets del palau

En aquesta discussió es perfilen dues grans línies: els que veuen les institucions com a aparells de transformació social i els que, des d’una perspectiva més conservadora, defensen «respectar les parets del palau». 

«La resposta de la museologia crítica exigeix la contextualització. Així trenques la imatge de l’artista-geni amb les seves muses per situar-lo en una relació més complexa», assenyala Segade, que incideix en el fet que hi ha propostes que no transmeten els valors de la societat que representen. Cita com a exemple que Barcelona tingui tres grans museus dedicats a homes artistes –Picasso, Tàpies i Miró– i cap de destinat a una artista. «Els homes marquen els relats i aquí hi ha un problema no només de gènere sinó etnogràfic i colonial», afegeix al·ludint al vergonyant cas de l’anomenat negre de Banyoles.

«Els homes marquen els relats i aquí hi ha un problema no només de gènere sinó etnogràfic i colonial», afirma Manuel Segade, del Centre d’Art Dos de maig (CA2M) de Móstoles

El feminisme, el moviment MeToo, la lluita antiracista o les reivindicacions de col·lectius discriminats obliguen a pensar en noves maneres d’exposar. «La reflexió va en dos sentits: cap al passat i cap al futur. Un dels grans desafiaments és construir narratives diferents», indica Mabel Tapia.

«Si parlem de Picasso, el Guernica és un cas particular, perquè supera la relació autor-obra, però en la resta de col·leccions, tant aquí com en altres museus, és fonamental una reflexió crítica de les construccions historiogràfiques que s’han fet. No podem continuar mostrant de la mateixa manera. No es tracta de llençar l’obra, sinó de transformar els marcs de comprensió, tant de les institucions com de l’art en general», diu la responsable artística del Reina Sofia. 

¿Es pot separar l’obra de l’artista? 

Un altre dilema recurrent és si convé separar l’obra del seu autor. El director del CA2M cita Susan Sontag, a qui li semblava immoral utilitzar la biografia dels artistes per interpretar el seu art –és a dir, en el cas de Picasso implicaria dir que al canviar d’amant canvia d’estil– però veia legítim utilitzar l’obra per interpretar la seva vida. «Hauríem d’aplicar aquesta estratègia –diu Segade–, perquè pots llegir ‘Mein Kampf’ [d’Adolf Hitler] però n’has de conèixer el context.

En aquesta línia, i tenint en compte que la història està plena de grans purgues proscrivint cert tipus d’art, seria un error utilitzar els mateixos mètodes. «No es pot desmuntar la casa de l’amo amb les eines de l’amo», prossegueix Segade parafrasejant aquesta vegada l’escriptora i activista afroamericana Audre Lorde.

Llopis, partidària de diferenciar entre l’artista i la seva obra, recorda que tota la producció artística dels últims segles és «racista, misògina i violenta contra la infància» i no per això s’ha de deixar d’exposar. «Però ho has de fer d’una altra manera», afirma.

Etapes del maltractament 

En el cas de Picasso, Llopis plantejaria una exposició amb els retrats de Dora Maar mostrant la progressió «des dels primers quadros fins als últims, passant per les diferents etapes del maltractament». Es tractaria, afegeix, de fer una reflexió sobre el que li passa a una persona «quan entra en una relació de maltractament que va anul·lant la seva personalitat».

Dora Maar, vista per Picasso, «des d’una perspectiva torturada» i cruel, en paraules de Siri Husvedt, en el segon cas.

/ Arxiu

 

Segons relata Arianna Huffington al llibre ‘Picasso: creador y destructor’ (1988), el pintor colpejava amb freqüència Dora Maar fins a deixar-la inconscient i molts testimonis assenyalen haver presenciat escenes violentes. La seva neta, Marina Picasso, tampoc és precisament amable en les seves memòries quan parla de la relació que tenia amb les dones. «Les sotmetia a la seva sexualitat animal, les domesticava, les encisava, les devorava i les aixafava en les seves teles. Després de passar moltes nits extraient la seva essència, una vegada dessagnades, se’n desfeia».

Olga Jojlova, el 1918 a la primera obra i el 1929 en la segona, quan Picasso ja estava obsessionat amb Marie-Therese Walter, a qui va conèixer amb 17 anys. Segons Françoise Gilot, va arribar a arrossegar l’Olga per terra estirant-la pels cabells o li donava sedants per calmar-la.

/ Arxi

«Picasso era conegut per establir relacions tòxiques no només amb les seves amants sinó amb els seus fills. No cuidava ni els nens, ni les parelles, ni ningú», diu Llopis, la reivindicació del qual és que als llibres de text es digui que Picasso va ser un gran artista i un maltractador. «És una dada més, igual que posa que va néixer a Màlaga». En tot cas, lamenta que la ‘performance’ li hagi donat publicitat a la figura de Picasso i ella hagi vist cancel·lat el seu compte professional d’Instagram on feia la seva feina. «En realitat no canviem res», afirma.

«Picasso era conegut per establir relacions tòxiques no només amb les seves amants, sinó amb els seus fills», diu María Llopis

¿I què passa amb l’obra de Picasso? «No hauria de baixar de valor per aquest tema. El que potser baixa de valor és el magisteri moral del pintor. Picasso és prou enorme per seguir en totes les històries de l’art que vinguin, però contextualitzar-lo no està malament, igual que poses un audioguia o un text de sala. La neutralitat no és una opció», diu Segade. 

Notícies relacionades

¿Hi ha resistències? Sí, és clar, admet Mabel Tapia. «La memòria històrica, el colonialisme i les qüestions de gènere estan lligades. És una reflexió transversal», comenta. 

Segons l’opinió de Damarice Amao de manera general, sigui amb Picasso o amb altres artistes, és bo renovar els enfocaments i canviar el punt de vista geogràfic i artístic. «S’ha de desplaçar la mirada per estimular la història de l’art. Hi ha molta feina per fer. Començant per la manera de governar les institucions. Però aquest és un altre debat», diu la comissària francesa.