El nou 'top ten'

1/ 'Veep'

A mossegades amb la política

Julia Louis-Dreyfus ja hauria sigut part de la història de la tele si s’hagués retirat el 1998, quan ‘Seinfeld’ es va acomiadar d’antena, i amb ella Elaine Benes, exnòvia neuròtica i marcadament independent (va ser icona feminista) del personatge titular. Un moment inesborrable a l’atzar: Elaine fent a corre-cuita la maleta de la conquista que vol fer fora de casa en l’episodi ‘El botones’.

Sobreviure a Elaine no podia ser fàcil, però Louis-Dreyfus va passar a tenir una estimable sèrie pròpia, ‘Las aventuras de Christine’, abans d’acabar de solidificar el seu estatus com a actriu còmica de llegenda amb ‘Veep’, sèrie que és en si mateixa una supervivent: ha aconseguit mantenir el nivell i rebre aplaudiments i nominacions després de la sortida del seu creador, Armando Iannucci, substituït com a ‘showrunner’ per David Mandel després de la quarta temporada.

En els seus inicis, ‘Veep’ va relatar les peripècies de Selina Meyer com a (també) neuròtica vicepresidenta dels Estats Units: una dona eficaç però complicada, absorbida i descoratjada tant pels protocols com per un delirant equip d’assessors.

¿Palin o Clinton?

Des d’aleshores, Selina ha passat de vicepresidenta a (per poc temps) presidenta, ha publicat una autobiografia molt discutida i planeja presentar-se a les eleccions del 2020. Si al principi alguns van lligar el personatge a Sarah Palin o Joe Biden, ara se’n poden fer alguns crus paral·lelismes amb Hillary Clinton. 

2/ 'Big little lies'

Drama domèstic i emotiu

El conegut tòpic d’«el llibre era millor» no sempre és cert: en tenim exemples com ‘Tauró’, ‘La jungla de cristal’, ‘Els ponts de Madison’, ‘El diable es vesteix de Prada’ o, s’ha de dir més, ‘50 sombras de Grey’, cinquanta vegades més sofisticada i àgil que l’original pseudoliterari.

A aquesta llista s’ha d’afegir ‘Big little lies’, minisèrie de HBO que converteix una lectura estiuenca perfectament digestible, obra de Liane Moriarty, en un drama domèstic d’una potència emocional inesperada, recordatori que una televisió sobre personatges adults no només és possible sinó desitjable. El mèrit és, en part, del creador David E. Kelley i el director Jean-Marc Vallée, però sobretot d’un grup d’actrius en estat de gràcia.

Alexander Skarsgård se n’ha emportat un merescut Emmy pel seu paper de marit abusiu, però el cert és que en les seves escenes amb la seva dona de ficció, Nicole Kidman, ella el devorava completament. 

¿Segona temporada?

Les altres dues mares a punt d’un atac de criminalitat eren Reese Witherspoon, també productora, i una Shailene Woodley rescatada feliçment de les dubtoses adaptacions del gènere ‘young adult’. No s’ha de desestimar les aportacions d’una rabiosa Laura Dern (entre això i ‘Twin Peaks’, 2017 és el seu any) o una proactiva Zoë Kravitz.

Només per tornar-les a veure juntes, alguns acceptem sense dir ni piu la possibilitat d’una segona temporada absolutament innecessària. 

3/ 'El cuento de la criada'

Úters al servei de l'elit

La novel·la distòpica de Margaret Atwood havia sigut adaptada al cine el 1990, amb direcció de Volker Schlöndorff i l’enyorada Natasha Richardson en el paper que ara ha valgut l’Emmy a Elisabeth Moss; a la vuitena va la vençuda (va ser nominada sis vegades per ‘Mad men’ i una per ‘Top of the lake’).

Però el 2017 sembla, en termes de conjuntura política, un any encara millor per parlar d’un règim totalitari i patriarcal en què es pretén que les dones es limitin a ser úters amb cames. 

En la distopia creada per Atwood, un entorn tòxic ha causat problemes greus de fertilitat, i les poques dones que poden quedar-se embarassades estan al servei de les esposes estèrils de l’elit.

Com correspon a un projecte marcadament feminista (encara que Moss preferís negar-ho en certa ocasió i, per descomptat, internet explotés), l’equip d’aquesta producció de Hulu, aquí distribuïda per la plataforma HBO, és ple de dones, començant per Reed Morano, directora de fotografia passada a cineasta que va establir unes bases visuals entre la calma absoluta pictòrica i una perspectiva distorsionada una mica efectista.

Cinc directors

Dels cinc directors contractats en la primera temporada, només un és home, Mike Barker. I encara que Bruce Miller és el ‘showrunner’, també hi ha majoria femenina en l’apartat de guionistes. El disseny de vestuari va a càrrec d’una gran com Ane Crabtree, veterana amb ‘Los Soprano’ i ‘Westworld’ en el seu CV. 

4/ ‘The good fight'

Tres advocades lluitadores

Al principi va ser ‘The good wife’, clàssic de la tele moderna, intel·ligent i elegant revisió del gènere judicial amb una heroïna, Alicia Florrick, ni tan bona ni tampoc gaire dolenta: una dona de veritat.

‘The good fight’ és un ‘spin-off’ centrat en la llegendària advocada Diane Lockhart (Christine Baranski, també coneguda com la mare de Leonard a ‘Big bang’), però més coral que la seva predecessora. I amb les dones clarament al centre del relat. 

A més de Lockhart/Baranski, hi ha Cush Jumbo com la favorita dels fans Lucca Quinn, advocada antigament infravalorada que ara rep el tracte merescut. I per arrodonir el trio central, Rose Leslie, la Ygritte de ‘Joc de trons’, com a Maia Rindell, fillola de Diane que intenta consolidar-se en el món de l’advocacia. Però no són els únics personatges femenins amb pes a la sèrie: aquí elles són les que lluiten i, sempre amb respecte, es barallen. 

 

 

5/ ‘Transparent'

El trànsit de Mort a Moura

La primera i encara millor temporada de ‘Transparent’ se centrava en un personatge fascinant, el del patriarca d’una família jueva de Califòrnia que es decideix a convertir en dona després d’unes quantes dècades fent el paper d’home. Als seus 68 anys, el professor Mort es convertia en Maura i amb això conduïa la seva una mica pensarosa família a un remolí emocional. 

És més o menys la història viscuda per Jill Soloway, creadora de la sèrie, que als 46 va descobrir que el seu pare se sentia dona. Amb aquesta poderosa inspiració va escriure un pilot que es va convertir en el primer de molts que, per fi, es rodava i donava peu a un resultat sòlid, tan sòlid que fa tan sols un dia acaba de llançar la seva ja quarta temporada.

Falta saber si algun dels nous episodis d’aquesta sèrie podrà superar l’insuperable ‘Man on the land’ de la segona temporada, que li va valer a Jill Soloway el premi Emmy a la millor direcció de… ¿comèdia? 

 

 

6/ 'GLOW'

Comèdia de lluitadores en to mat

Si una sèrie mereixia l’estatus de sèrie de l’estiu que l’any passat va obtenir, per sorpresa, ‘Stranger things’, aquesta era ‘GLOW’, la història d’un grup de dones mig marginades i la seva transformació espiritual gràcies a un programa televisiu de lluita lliure en principi poc inspirador. 

S’havia d’investigar per què la creació de Liz Flahive i Carly Mensch (amb la poderosa Jenji Kohan en la producció) va quedar lluny de generar la conversa esperada. ¿Pot ser que una campanya de màrqueting un pèl enganyosa fes que els espectadors s’esperessin una altra cosa?

En les publicitats, ‘GLOW’ era una comèdia dinàmica de tons neó, però en realitat es tracta d’una comèdia trista en colors mats. Si enganxa és, sobretot, per l’empatia que demostra per tots els seus personatges, de la mig protagonista Ruth (Alison Brie) a la seva millor enemiga Debbie (Betty Gilpin), passant per fins i tot la més ocasional secundària. 

 

 

7/ 'Orange is the new black'

Assortiment de models femenins

Ja no serà realment el que era, però en el seu moment ‘Orange is the new black’ va contribuir a diversificar els models de dona admissibles a la televisió. D’entrada, la protagonista, Piper (Taylor Schilling), inspirada en la verdadera Piper Kerman, és bisexual, cosa que no es presenta com a tema tabú sinó amb plena naturalitat. 

Per a qui encara no ho sàpiga, Piper entra a la presó tardanament per haver traficat amb drogues per suggeriment d’una antiga amant: Alex (Laura Prepon), amb qui es retrobarà a la presó.

La sèrie creada per Jenji Kohan inclou també personatges lèsbics com la meravellosa Poussey (la també lesbiana en la vida real Samira Wiley, casada amb una guionista de la sèrie) o transsexuals com la menys meravellosa Sophia (l’actriu trans Laverne Cox). Moltes dones possibles, moltes veus no escoltades. 

 

 

8/ 'Broad City'

Peripècies de dues amigues a Nova York

Entre els molts èxits de ‘Girls’, una sèrie a la qual encara no es dona la importància que es mereix, hi ha el d’haver representat la dona com gairebé ningú s’ha atrevit a fer. Ni simple objecte sexual ni model de conducta, les noies de Lena Dunham eren imperfectes, vulnerables però poderoses, capaces del millor i del pitjor, perfectament contradictòries.

Si ‘Girls’ hagués sigut menys dramèdia i hagués optat per un to de comèdia absurda i a vegades escatològica, el resultat hauria sigut molt semblant a ‘Broad city’, que va passar de websèrie a aposta ferma de Comedy Central per un humor femení no llimat ni educat. 

Ilana Glazer i Abbi Jacobson interpreten, respectivament, Ilana i Abbi, dues noies d’uns 20 anys sense grans projectes en una Nova York cada cop més cara. Tot i que després ha anat guanyant melancolia, al principi era tot festa, sexe, intents de sexe i fracàs rere fracàs. Tot hilarant. 

9/ 'Insecure'

Cultura negra no només per a negres

La creació d’Issa Rae no va tenir la gran resposta merescuda, però, malgrat això, la cadena HBO la va renovar per a una segona temporada i a l’agost va aprovar la tercera. El seu cas recorda el de ‘Looking’: aquella era una sèrie magnífica poblada per personatges gais, però no només centrada en el fet de ser gai, mentre que ‘Insecure’ és una sèrie poblada per negres i banyada en cultura negra, però no limitada als temes de raça.

Issa Rae volia fer la seva pròpia versió de comèdies neuròtiques (amb creadors blancs) com ‘Larry David’ i la versió nord-americana de ‘The office’. El resultat va ser la websèrie ‘The misadventures of awkward black girl’, en la qual es basa en part ‘Insecure’, més dramàtica i amb, és clar (paga HBO), millor factura i banda sonora. 

Sobretot en la seva segona temporada, Rae no ha mostrat por a l’hora de tocar temes urgents, però la seva visió sol ser refrescantment quotidiana. 

10/ 'Better things'

Actriu de més de 40 i mare soltera

Pamela Adlon va saltar a la fama amb el seu paper de Bobby Hill a la sèrie ‘King of the hill’, per la qual va guanyar un Emmy. Però ningú la reconeixia pel carrer: era una (excel·lent) sèrie d’animació i aquell Emmy el va obtenir pel doblatge d’un personatge, a més a més, masculí, el jove Bobby.

Notícies relacionades

Les dones marquen el pas a la televisió

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Adlon va començar a ser més reconeixible després de donar la cara a ‘Californication’ i, sobretot, per la gloriosa ‘Louie’, com a amiga i interès amorós gairebé permanent del protagonista, un transsumpte del mateix  artífex de la sèrie, el còmic i actor i creador genial en general Louis C. K. 

Junts,  Adlon i C. K. ,han creat i produït ‘Better things’, en què la primera encarna una dona molt semblant a ella: una actriu (sí) mare soltera (així és) de tres filles (també) que intenta obrir-se pas en una indústria poc atenta amb les dones d’una certa edat.