Al mapa, per bé i per mal

Amb els Jocs Olímpics del 1992, Barcelona va entrar al mapa de les ciutats globals. Ho va aconseguir superant les seves condicions objectives (mida mitjana, no capitalitat d’estat…). I en aquests 25 anys ha consolidat i incrementat la seva influència en aquella escala global. Per bé i per mal. La ciutat forma part ara de les rutes per les quals circulen exposicions, concerts i altres esdeveniments que tenen dimensió mundial. Però, així mateix, Barcelona és l’objectiu de grans operadors financers i mercantils que consideren la ciutat i els seus edificis, solars i infraestructures com un lloc privilegiat on poder invertir i del qual extreure beneficis. Encara que aquests beneficis siguin a costa dels que volen seguir vivint a la seva ciutat i veuen perillar el seu arrelament per l’encariment de la vida i dels factors bàsics de supervivència (vivenda, menjar, transport, oci).

Dues cares d’una mateixa moneda, sí. Però dues cares amb protagonistes diferents. Per un costat, els que més s’aprofiten dels avantatges en què tot plegat ha redundat. Per un altre, els que pateixen més o menys directament les vulnerabilitats i amenaces que el mateix canvi ha anat suscitant.

L'OBERTURA AL MAR

No hi ha dubte que sense els Jocs Olímpics i l’oportunitat (buscada) que això va propiciar, hauria sigut més difícil solucionar amb rapidesa l’obertura de la ciutat al mar. El Poblenou o la Barceloneta seguirien sent, potser, aquells enclavaments peculiars i d’arrelament popular als quals difícilment s’accedia. Una bona part del Raval no hauria millorat els seus espais i serveis. La mobilitat d’entrada i sortida de la ciutat potser no s’hauria resolt amb la força transformadora que van significar les rondes. I així podríem anar sumant.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però tots aquests canvis han tingut així mateix la seva contrapartida. La millora objectiva de la ciutat ha multiplicat el nombre de visitants fins a un punt pròxim a la saturació; ha incrementat els preus d’accés a la vivenda de manera substancial; les rondes probablement han compensat una demora injustificable en la millora dels trens de rodalies... Per un altre costat, la capacitat de direcció pública de la iniciativa privada que es va demostrar en la preparació dels Jocs Olímpics no va seguir una deriva positiva i operacions com la de Diagonal Mar constitueixen un exemple d’això.

En resum, després d’aquests 25 anys el balanç a posteriori és ambivalent. Però ningú ens podrà treure als barcelonins que vam viure amb la nominació olímpica i el desenvolupament dels Jocs una sensació d’orgull de ciutat que hem anat mantenint. Cosa que no treu perquè ara necessitem afrontar amb convicció els efectes indesitjats que ara coneixem, amb l’objectiu de protegir els mateixos barcelonins de les conseqüències d’aquell èxit.