Gràcies, Gemma Nierga

Estimada Gemma Nierga, gràcies per haver-me aguantat durant tots aquests anys, amb les meves anades i vingudes, deixant el programa d'un dia per l'altre, sense avisar-te a penes. Gràcies per deixar-me tornar al teu costat cada vegada que he volgut, sense rancors, com si res hagués passat. Gràcies per haver-me donat, fa ja molts anys, l'oportunitat de fer una secció d'humor que a alguns els semblava (i els segueix semblant) estranya i poc graciosa. Gràcies per no mirar-me d'una manera rara quan et vaig dir que en tots els meus gags utilitzaria de fons música de Johan Sebastian Bach. Gràcies per les teves rialles en les meves seccions, a vegades reals i altres generosament provocades pel bé de l'espai.

Gràcies per animar-me quan em sortia espantosa la meva intervenció, o cada vegada que et deia que estava cansat de fer humor per a la ràdio. Gràcies per haver-m'ho fet passar tan bé en els viatges en què tot l'equip disfrutava d'altres ciutats. Gràcies per haver-me presentat Juan José Millás. Gràcies per cuidar bé el teu equip, tots amics meus des de fa molts anys, i per les festes de fi de curs a casa teva, amb tanta gent espatllant-te l'alfombra.

I també, des de fora, gràcies com a oient, per fer una ràdio gens pomposa, gens estirada, per parlar amb tothom com ho fas amb nosaltres. Gràcies per aguantar-me, sense expulsar-me, durant una època molt idiota en què la meva secció d'humor era repetitiva i descafeïnada. Gràcies per creure que això acabaria i gràcies per alegrar-te'n tant quan va acabar.

Gràcies per la teva intuïció amb les persones, per detectar les debilitats de tots i procurar sempre que no ho passem malament.

Ara que ja no seràs la meva cap, puc permetre'm dir tot això sense ser acusat de pilota. Mai t'he dit coses així durant els llargs anys en què la meva feina depenia d'una decisió teva. Gairebé al contrari; he sigut a vegades poc curós amb tu, indiferent i una mica injust.

Em fa molta pena no poder anar els dimarts de la temporada que ve a veure't a l'estudi de Barcelona, amb Sardà i Casamajor i el nostre joc de veritats i mentides. Si vols, anem nosaltres tres a casa teva i t'ho fem gratis sobre la mítica al­fombra.

Gràcies també per ser amable sempre, per esbroncar amb tant d'afecte que més que una bronca semblava una carícia, i per sentir-te malament sempre que ho feies, com una nena culpable.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Poca gent té, com tu, un sol en la gola (i perdona si et sembla cursi, però així ho sento). La teva veu és ara molt més bonica que abans; t'ho he dit moltes vegades i mai t'ho acabaves de creure. Poca gent té tanta llum al parlar, molt pocs aconsegueixen fer pujar l'ànim, com al prendre's un cafè, cada vegada que diuen coses a un mi­cròfon.

Demano perdó als lectors d'EL PERIÓDICO per haver parlat avui de mi. És la primera i serà l'última vegada que ho faré, però em resultava impossible parlar de la Gemma sense incloure-m'hi.