El que amagaven els Maristes

"Em va explicar la seva història el dijous 4 de febrer. Tota la informació que Manuel Barbero em va donar aquell dia feia la mateixa olor que els malsons que viuen a les bones ficcions. Em va espantar perquè jo no era cap escriptor. Era simplement un redactor de successos que acabava d’arribar a EL PERIÓDICO –gairebé per accident– i que es moria de ganes de tornar amb una bona història a la redacció. Per això vaig tenir por el primer cop que vaig veure en Manuel, perquè sabia que corria el perill de confondre miratges amb notícies tan dolentes que només els periodistes poden desitjar que siguin de veritat.

Però el que va passar a partir d’aquell dia no va demostrar únicament que estava parlant de coses certes, sinó també que totes, i això ni tan sols ho sabia ell, van resultar ser només una petita part d’una història encara més gran i més difícil de creure. Amb el relat d’aquest pare començava l’escàndol de pederàstia que va sacsejar els col·legis religiosos dels Germans Maristes.

En Manuel va arribar al Cafè de les Paraules cap a dos quarts de dues del migdia. Va aparèixer enfundat en un uniforme d’electricista i va escombrar amb la mirada l’interior de la cafeteria fins que va topar amb mi, un paio cansat d’esperar-lo que esmicolava un tovalló de paper sobre l’última taula del bar. Ens vam donar la mà i en Manuel es va adonar que els clients que teníem al costat podrien sentir-nos sense problemes. Vaig notar que l’incomodava. Li vaig proposar traslladar-nos a la terrassa, on el soroll dels cotxes de l’avinguda Tarradellas ens va donar la discreció que en Manuel necessitava per explicar-me la seva història. Va demanar un refresc de taronja, va agafar de la carpeta que duia alguns documents que va deixar sobre la taula i, sense treure’s l’armilla polar d’una franquícia de calderes, em va mirar a través de les seves ulleres hipermetrops perquè entengués que estava preparat. Suposo que jo li vaig dir perquè arrenqués alguna cosa com: «¿Què li va passar al teu fill?». 

En Manuel em va parlar del seu fill gran, l’Eric, i de què li va passar  quan va començar l’ESO als Maristes de les Corts el setembre del 2007. De com des d’aleshores els resultats acadèmics de l’Eric es van desplomar i de com es va distanciar dels  companys de classe. També de la frustració que, com a pare, va sentir cada cop que va mirar d’animar-lo i de reenganxar-lo al sender que seguien sense esforç la resta d’estudiants. Que tot es va esfondrar sense remei quan l’Eric va llançar la tovallola el 2010, després de tres anys barallant-se contra l’ESO i havent d’admetre que encara continuava atrapat al segon curs. I que no va saber que tot tenia relació amb un professor de gimnàstica del centre que es deia Joaquim Benítez fins molt temps després, perquè l’explicació que tant el noi com la direcció dels Maristes li van donar llavors va ser que l’Eric havia fracassat perquè els alumnes l’assetjaven.

L’Eric havia cursat primària a l’escola dels Maristes de Sants i, quan va acabar, el van traslladar al de les Corts per iniciar la secundària. Allà va començar a dir que no volia anar a escola perquè a classe hi havia un grup de nois que l’insultava. En Manuel fins i tot va acostar-se una vegada a l’escola per buscar les criatures que es ficaven amb el seu fill. Aquell dia no els va trobar, però els va deixar un encàrrec: «Digueu als valents que es fiquen  amb l’Eric que els estic buscant per saber si tenen collons de dir-me les mateixes coses a mi». .

L’Eric havia cursat primària a l’escola dels Maristes de Sants i, quan va acabar, el van traslladar al de les Corts per iniciar la secundària. Allà va començar a dir que no volia anar a escola perquè a classe hi havia un grup de nois que l’insultava. En Manuel fins i tot va acostar-se una vegada a l’escola per buscar les criatures que es ficaven amb el seu fill. Aquell dia no els va trobar, però els va deixar un encàrrec: «Digueu als valents que es fiquen  amb l’Eric que els estic buscant per saber si tenen collons de dir-me les mateixes coses a mi». 

En Manuel em va explicar que quan l’Eric va abandonar l’ESO tenia només 16 anys i que l’Eva i ell es van entestar a trampejar aquella situació tractant-la com un canvi de plans que convenia acceptar i superar al més aviat possible. Li van buscar diversos cursos de perruqueria i després va aconseguir algunes feines. Res d’allò no acabaria quallant. A punt de fer els 19, sense l’ESO i amb una autoestima devastada per la concatenació de tantes experiències negatives, l’Eric es va deprimir. Un dia es va negar a sortir de la seva habitació i a aquell dia s’hi va afegir l’endemà. La seva clausura va portar al límit la convivència amb la seva família. «Ens deia que no tenia ganes de viure, que l’únic que volia era morir».

En Manuel es va aturar, em va mirar i va voler que li confirmés que estava copsant tot el que deia. «¿En què penses?», va preguntar amb un somriure tendre que em va descol·locar. «No ho sé, que tot plegat és molt dur», vaig aconseguir dir-li. La resposta li va agradar, perquè es va animar a continuar: «Encara no t’he explicat res». 

El 21 de desembre del 2013, la depressió de l’Eric va acabar per ensorrar l’Eva, la mare. A tota mare li hauria resultat insuportable contemplar l’empresonament que s’havia autoimposat un fill adolescent de 19 anys que hauria d’haver estat sospirant per cada minut lluny del control familiar i que, en canvi, era incapaç de trepitjar el carrer. 

L’Eva li va donar un ultimàtum. Va avisar-lo que sabia que li passava «alguna cosa» que no explicava i que si no confiava en ella i en el seu pare i els revelava aviat què era  «allò», hauria de marxar de casa. L’ultimàtum va funcionar, perquè el jove es va adonar que aleshores ja volia

–i potser també sabia– desmuntar aquella versió oficial que, tot i que no fos cap mentida, ocultava gran part de la veritat.

Al voltant de la una, quan tothom ja era al llit, va sonar el mòbil de l’Eva. La mare va agafar-lo de la tauleta de nit. Era un missatge de Whats-

App que l’Eric enviava des de l’habitació:

–Mama, ¿tu tens secrets?

–No, no tinc cap secret.

–Jo sí que tinc un secret.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–Sisplau, estic molt cansada. Digue’m què et passa.

–Un professor dels Maristes va abusar de mi.