Euskadi i Galícia: el nord també existeix

EUSKADI: "UNA SOCIETAT ASSOSSEGADA".

JAVIER ELZO. Sociòleg 

 Dimecres passat dia 14, en l’últim dia del curs d’estiu de la Universitat del País Basc a Sant Sebastià sobre la perspectiva històrica de La construcció de la pau, dirigit per Juan Pablo Fusi i organitzat per la Secretaria de Pau i Convivència del Govern Basc en col·laboració amb la Universitat Complutense de Madrid, va intervenir Juan José Solozábal, catedràtic de Dret Constitucional a l’Autònoma de Madrid amb una conferència sobre René Cassin i els Drets Humans. Cassin va ser un jueu basc, nascut a Bayona, al País Basc francès; a Iparralde diem aquí. La notorietat de Cassin prové bàsicament del fet d’haver sigut el principal redactor de la Declaració Universal de Drets Humans del 1948. Doncs bé, Solozábal, glossant la seva figura, el va presentar com un home moderat i pragmàtic, i es va preguntar si el pragmatisme, la moderació, treballar de manera pràctica, fer les coses possibles, particularment les difícils, no seria una característica dels bascos. Des dels meus propis estudis sociològics m’atreveixo a subratllar alguns trets més, bastant comuns en gran part dels bascos del segle XXI. 

    La societat basca té una forta moral relativista davant els comportaments privats i és més estricta davant els públics. La postmodernitat sociocultural ha fet arrels entre nosaltres. Així, en l’acceptació del mètode assembleari en la presa de decisions (encara que en clara capa caiguda des del no govern d’EH Bildu), la sobrevaloració del que és públic sobre el que és privat, crític al mateix temps que exigent amb l’Administració (encara que la iniciativa social segueix vigent), molt familista i obert a tot model familiar, igualitarista en la feina, més tolerant i solidari amb el diferent que la societat espanyola i que la majoria de l’europea.

      La societat basca ha passat, molt ràpidament, d’una moral religiosa a una moral de la salvació pel canvi polític (encara que durant poc temps i en sectors minoritaris en la societat) per obrir-se, en l’actualitat, a una moral centrada en el benestar, amb dues variants no contraposades: la de disfrutar al màxim del moment present (però aliat al treball professional) i el culte i cultiu del cos tenint com a objectiu final arribar a la mort (curosament ocultada) com més tard, esvelts i sans millor.

    Hem transitat de la religió de l’esperit a la religió del cos: esglésies buides, gimnasos i restaurants plens. Sense oblidar els viatges: com els catalans. 

    La societat basca sempre ha rebutjat ETA. També els joves. Les dades no admeten cap dubte. Però la societat basca segueix sent tan nacionalista avui com fa 40 anys, d’un nacionalisme moderat, integrant i no excloent del fet espanyol a condició que tot el que és espanyol no pretengui aixafar el que és basc. Si ho perceben així es diuen independentistes. Com els catalans.

La basquitat

Segons una escala que vaig presentar el 2004 en un Congrés Espanyol de Sociologia, tenint en compte nou indicadors, el 50% dels bascos s’inclinaven clarament cap al pol de la basquitat, el 15% cap al de l’espanyolitat, poc més del 8% cap a tots dos en la mateixa proporció, i la resta, el 26%, per cap dels dos, «passaven» del tema. Actualment, aquest últim 26% apostaria que arriba al 40%. Encara que no tinc la dada comprovada.

    Personalment em quedo amb la idea de la pluralitat de la societat. Bascos són, als extrems, el capellà Santa Cruz (mossèn guerriller a la guerra carlista) i ETA. Però René Cassin i l’actual proliferació silenciosa de grups per la reconciliació, també. Al mig, la gran massa de bascos se senten avui, des que ETA va deixar la lluita armada, més assossegats, més tranquils. Tant que la Parte Vieja de Sant Sebastià, en només cinc anys, ha deixat de ser escenari d’enfrontaments entre violents i policies i, de ser una ciutat perillosa, s’ha convertit en un atractiu turístic-gastronòmic-cultural per a molts visitants estrangers, la profusió dels quals ja incomoda els donostiarres. Però ningú dirà que «contra ETA vivíem millor». 

GALÍCIA: "AL PAÍS DE LES MERAVELLES"

ANTÓN LOSADA. Politòleg

El CIS de setembre per a les eleccions gallegues revelava que els gallecs estan fermament convençuts que Galícia va molt millor que Espanya. Un 30% qualifica com a bona o molt bona la situació del seu país i el seu govern davant l’exigu 6% que pensa igual sobre l’espanyola. Dos de cada 10 votants de l’oposició comparteixen aquest optimisme.

    És l’«excepcionalitat gallega» que Núñez Feijóo ha convertit en la seva idea força. És la Galícia que bat per segon trimestre consecutiu el seu rècord d’estalvi arribant als 60.000 milions d’euros. És el país de les mil ries que ha passat l’estiu més calorós del segle i ha rebut més turistes que mai. És l’autonomia que presumeix de presentar uns comptes sanejats i on viu i paga els seus impostos Amancio Ortega, el principal accionista d’Inditex, la multinacional gallega que acaba de batre la seva pròpia plusmarca de beneficis.

    La idea que Galícia ha aguantat millor i es recupera més ràpid ha calat a tal profunditat que l’atur preocupa menys que a Espanya, a set de cada deu gallecs. A molta més distància s’ubiquen la inquietud per la sanitat o les pensions, i vuit de cada deu electors es mostren convençuts de la victòria popular.

    Encara que no tot deu ser un conte feliç en aquesta Galícia de les meravelles perquè els gallecs tornen a anar-se’n. El medi rural, però també les ciutats, no deixen de perdre població i l’emigració castiga de nou amb duresa els més joves. Com durant bona part del segle XX, la generació més ben preparada de la nostra història ha hagut d’emigrar per no plorar en un país 

On les xifres de destrucció de llocs de treball superen la mitjana estatal. Un drama que es converteix en tragèdia per a la població més envellida i dispersa de l’Estat: la quarta part té més de 65 anys i només un de cada deu té menys de 15 anys. Segons les estimacions demogràfiques, Galícia acabarà la dècada amb menys habitants que l’any 1950.

    Tots els sectors estratègics històrics afronten una crisi. El sector pesquer sobreviu amb unes quotes molt per sota de la seva potència. Els ramaders es mobilitzen regularment per aconseguir una estabilitat en els preus que ningú els assegura. L’antigament orgullós Naval avui és propietat d’inversors forans, igual que els grans emblemes del poder financer galaic: les gran caixa encoratjada per Feijóo ha acabat en mans veneçolanes per 1.000 milions d’euros i el Banco Pastor van ser engolit per un gegant en dificultats: el Banco Popular, que anuncia més de 400 acomiadaments a Galícia. Complexos industrials com l’alumini d’Alcoa a Xove o l’automòbil de Citroën a Vigo viuen al dia i esprement les ajudes públiques.

Risc de pobresa

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Galícia ocupa el lloc 12è en renda disponible. Hi ha més de 600.000 gallecs en risc de pobresa. Segons Caritas, la desigualtat ha crescut un punt més que la mitjana estatal. L’expansió dels serveis públics que va impulsar la modernització portada per l’autonomia ha sigut substituïda pel fetitxisme del dèficit. Tot i així els gallecs volen més autogovern: set de cada deu estan contents o en demanen més i a penes un sobre deu enyora l’Estat centralitzat.

    Els canvis econòmics i socials han incentivat l’entrada de noves forces encara que sense alterar els espais polítics gallecs clàssics: la majoria conservadora i els espais progressista i nacionalista. Dos de cada deu gallecs se segueixen declarant nacionalistes, malgrat  que el BNG ha caigut per sota dels 50.000 vots. Els espais es mantenen però el tall ja no és tan rural o urbà, ni l’elecció entre dreta o esquerra. Ara és entre occident i orient i pluripartidisme contra bipartidisme. A la Galícia occidental i atlàntica, on es concentren el creixement i la població més jove, les Marees i fins i tot Ciutadans disputen els seus feus als partits tradicionals. A la Galícia oriental i interior, on creixen l’abandonament i el percentatge de gent gran, l’elecció es torna cada vegada més bipartida.