28 maig 2020

Anar al contingut

Cinc anys no són res

David Fernàndez

Places, atuells, repic de cassoles, àgores i assemblees. I cops de porra i retallades. Mirall retrospectiu, cal demanar-se on és el

15-M, 1.825 dies després. Contra fatalistes i il·lusos, mai va desaparèixer: es va recompondre dispersant-se i germinant. Certes coses han canviat

-sobretot nosaltres mateixos, que ja no som iguals quan ja res és el mateix-, d'altres continuen igual i moltes han empitjorat. Aleshores la consgina era Islàndia, Tahrir, Palestina. Avui podria ser Idomeni, Kobane, Lampedusa. La pregunta indignada retruny i ja no demana si un altre món és possible, sinó com és possible aquest.

Batalla entre la por i l'esperança, la major aportació tangible del 15-M és encara cultural: la deslegitimació d'un sistema en fallida, la desautorit­zació d'un règim impugnat i una renovada consciència social contra un capitalisme senil que tot ho esbotza. Aquella aportació ètica i política va arrelar, desvetllant un triple final de cicle: de règim, frau i relat. De relat, perquè -vides interrompudes- la generació més preparada segons el discurs oficial ja és la més precària. De frau, amb totes les bombolles esclatant. De règim, amb el teatre de cartró pedra i totes les vergonyes al descobert.

Enmig del malson neoliberal, l'herència fèrtil del 15-M és que val la pena resistir i que si no ens deixen somniar, no els deixarem dormir. Sàvia pancarta a plaça Catalunya: que llarguíssima s'està fent la transició a la democràcia. Resistint des de la lliçó indignada: el camí és llarg i mai s'acaba, sí, però s'ha de fer tot, entre totes i tots, i reconstruint de les cendres, les runes i els dubtes enmig d'una crisi que ens indigna encara. Per això la plaça -que tanca el carrer però obre el camí- ens espera encara. El car-rer: allà on tot comença i tot acaba. I tot torna a començar. H