La música es 'ressitua'

Abans del 15-M, la cançó era per divertir-se, però la pressió social va alterar el paisatge i, en alguns casos, pop i política comencen a entendre's bé

La música es 'ressitua'
Es llegeix en minuts

El 27 de maig del 2011 van coincidir a Barcelona dos esdeveniments: el festival Primavera Sound i el brutal desallotjament dels indignats de la plaça de Catalunya. La distància entre els dos focus d'actualitat era de set quilòmetres. No obstant, la distància emocional no podia ser més gran. El 2011, el gremi musical era feliç en la més absoluta desconnexió social i el Primavera era la màxima expressió d'aquella actitud lúdica i despreocupada.

Tres setmanes després, coincidint aquesta vegada amb el Sónar, el moviment 15-M va convocar l'acció Aturem el Parlament per impedir que la Generalitat aprovés els pressupostos. Una vegada més, el ritme de la música era totalment aliè al batec social. Passejant pel festival mentre la ciutadania plantava cara als seus polítics et senties com a la luxosa ambaixada d'un país en flames. La música, que en altres dècades havia sigut mirall i aparador de les tensions socials, vivia aliena a aquesta estafa mundial anomenada crisi, a l'emergent precariat, a la devaluació de la democràcia, al drama dels desnonaments... La música negava la realitat.

Expressar el malestar

Afirma el sociòleg César Rendueles que el gran èxit del 15-M va ser la seva capacitat expressiva: «Va permetre treure a la llum un malestar, un patiment i una indignació molt ocults». Una cosa semblant va passar en el món musical. En ple 15-M, el cantautor Nacho Vegas va compondre Cómo hacer crack, una cançó que inclou sons d'una manifestació celebrada durant aquells dies. L'asturià va dir llavors sentir-se una mica insegur amb el resultat. Però, en certa manera, el seu gest d'obrir les finestres, interessar-se pel que passava al carrer i explicar-ho en una cançó, va obrir una nova veda a la cançó política, un gènere gairebé extingit en la generació de músics que va créixer els anys 90.

Això no significa que abans del 15-M no existissin músiques crítiques. Més enllà de la radiofórmula, escenes com la mestissa, el rock urbà, el rap i els hereus del rock radical basc assenyalaven les esquerdes del sistema. Però la fornada indie, que es va presentar com a alternativa al pop comercial, va renunciar a usar la música per qüestionar la realitat. La música era per divertir-se, distingir-se i escapar. Així va ser fins que la pressió social va alterar el paisatge. A poc a poc va anar perdent força això que diu que el pop i la política es barregen malament i que exercir la denúncia en la música era fer pamflets.

Canvi d'escenari

Et pot interesar

L'abril del 2014, el centre social Can Batlló acollia un concert en suport als imputats per l'acció Aturem el Parlament. En aquella jornada no van actuar rapers d'extraradi ni punkis antisistema, sinó Joan Colomo i Za!, habituals en tota mena de festivals. No havien passat ni tres anys i el posicionament polític ja era natural en molts músics. Tres dels grups més populars (Vetusta Morla, Amaral i Love of Lesbian) ja assenyalaven en les seves cançons la corrupció política i l'espoli de les elits.

Avui la cançó política torna a estar al centre del debat. Va ser molt encertat el títol de l'últim disc de Nacho Vegas, Resituación: parlava d'ubicar-se o reubicar-se com a individus. Cinc anys després del 15-M, no hi ha hagut un canvi absolut. Els festivals no són aquell espai contracultural dels 60, perquè tampoc el rock ho és. La cultura està finançada per la banca o per marques que busquen benefici comercial i no debats. El pop encara és la banda sonora de la classe dominant. Però alguna cosa ha canviat. Una part significativa del públic ja es pregunta: ¿per què les cançons no fan cap referència al món que ens ha tocat viure?