La gran dama d'Eurovisió

Els músics prenen posicions mentre a l'escenari, decorat amb una simple cortina i moltes flors a terra, ella recull emocionada els rams que li entreguen dos nens i que l'acrediten com a vencedora. Ha superat els altres sis països que participaven en el xou i està a punt de tornar a interpretar Refrain, tema amb què ha gua­nyat i amb què representava el seu país, Suïssa. El públic, vestit de gala, l'ovaciona educadament. És Lys Assia, la primera artista a inscriure el seu nom en el llarg palmarès del Festival d'Eurovisió. Va ser l'any 1956. En una entrevista recent concedida a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, Assia, de 92 anys, recorda que en aquell moment la van trair els nervis. «Estava tan emocionada que vaig oblidar la lletra i vaig haver de repetir». Eren temps en què «ningú sabia què era el festival, ni com es deia ni què passaria amb ell. Que hagi durat tants anys ¡és fantàstic!», declara.

Coneguda com la Gran Dama d'Eurovisió, no faltarà, el cap de setmana vinent, a la cita d'Estocolm convidada per l'organització. «El festival significa tenir amics a tot el món; és una gran família en què no importen les fronteres», comenta la cantant. En això, segons ella, el xou ha sigut fidel al seu esperit inicial: un projecte de Suïssa, «que va voler que s'obrissin les portes d'Europa després de la guerra; que la gent viatgés i conegués altres cultures. ¡La idea és sensacional!», afirma. A la seva edat, no li importaria tornar al concurs. «¿Per què no?; ¡la veu encara la tinc bastant bé!», afirma. Ja ho va intentar el 2012 i 2013. Aquell

últim any en una col·laboració amb New Jack, una banda de rapers d'origen africà amb qui interpretava el tema All in your head. «La idea era bona i la cançó tenia missatge; intentava transmetre uns valors». Des d'aleshores, l'artista ja ha rebut un parell de cançons més per tornar a provar-ho, «però no eren del meu estil», s'excusa.

Música enllaunada

«Eurovisió és part de la meva vida», assegura Assia. Ella no s'ha perdut cap dels 60 festivals que s'han celebrat fins ara. Avui, les orquestres han deixat pas a la música enllaunada en un xouon prenen part 42 països. Als escenaris hi ha focs artificials i la grada ovaciona embogida els artistes. L'any passat, el trofeu al gua­nyador el va entregar una dona amb barba. «El festival ha canviat, naturalment; avui les cançons tenen més ritme i hi participen ­molts joves; ¡està molt bé!». A diferència del que passava en els 50, on «tot era més amateur», al festival d'ara «hi ha un gran treball darrere dels tres minuts que dura cada cançó; el públic no se n'adona, però és així». Per això, afegeix, «Eurovisió és molt car; s'ha de fer moltíssima inversió per participar-hi». Assia creu que «si deixessin votar únicament els teleespectadors, seria molt millor. Crec que no és necessari un jurat de professionals; ¡el públic no és estúpid!», assegura. Tampoc li agrada la progressiva extinció de les llengües nacionals al xou. «Almenys tres quartes parts, o la meitat de cada cançó, haurien de ser interpretades en l'idioma nacional, perquè la idea d'Eurovisió era SDHpreunir els països, les seves llengües, ¡les seves particularitats!; això ho hem aconseguit, però és una llàstima que avui tot es canti en anglès perquè es perd part d'aquest caràcter internacional».

Lys Assia va aterrar al festival als 32 anys sent una estrella totalment consagrada. «Vaig començar de molt jove a aprendre idiomes i música». Va estudiar ballet i va ser alumna del conservatori. «Quan ets capaç de cantar en vuit llengües diferents, és molt més fàcil fer bolos fora del teu país», explica en un espanyol perfecte. Des d'O Mein Papa, el seu primer hit el 1950, l'artista va triom­far a Europa, l'Amèrica del Nord i l'Orient Mitjà, i va treballar «juntament amb totes les grans vedets» del moment, inclosa Josephine Baker. Llavors, quan Eurovisió ni tan sols era un projecte, Assia també havia deixat rastre a Espanya. Va debutar a Barcelona el 1946 cantant sota la batuta de Bob Huber a El Cortijo, un restaurant de luxe ubicat a la Diagonal que va desaparèixer en els 60. A partir de llavors, va ser una habitual del seu escenari, cantant amb l'orquestra de la ràdio suïssa, que tenia contractada una sèrie de bolos amb el local. Després, va triom­far en altres escenaris selectes de la ciutat; el Foliïs Chez-Demon, La Bodega del Calderón, el Ritz, el Talía… i va arribar a tenir el seu propi espai musical a les emissores barcelonines, que programaven el seu repertori habitualment.

Casa a Barcelona

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

«Va ser una època fantàstica; tot el temps que vaig passar a Espanya va ser el millor de la meva vida», confessa. Va arribar a tenir casa a Barcelona, s'Agaró, Madrid i Mallorca. Modistes de París, Barcelona i Madrid confeccionaven en exclusiva per a ella els vestits de les seves gales. «Jo no m'he posat mai dues vegades el mateix vestit per a una actuació. Sempre els donava a altres artistes joves que no tenien diners per comprar-se roba», recorda. Eren altres temps.

«L'estil de música era un altre; també l'ambient, molt més tranquil, més suau, amb més decoració als escenaris. Els artistes enteníem la música d'una altra manera. No ens interessava tant vendre discos i tampoc hi havia tantes estrelles com ara», diu Lys Assia, i conclou: «Avui, si hi ha algú que diu 'jo pago i tu fas això', qualsevol persona pot triomfar. Avui mana el màrqueting; ¡tothom pot cantar la mateixa cosa! I això no m'agrada. En la meva època, la música era molt més personal. L'artista la vivia més; el repertori de cada cantant era més sincer, estava fet amb el cor. Tenia personalitat pròpia i transmetia més valors».