La sobirana pop

La relació dels britànics amb la seva monarquia no té res a veure amb la que els espa-nyols mantenim amb la nostra, probablement perquè la seva és de tota la vida i la nostra va patir una interrupció de 40 anys que va portar, primer, a un respecte i una sacralització inaguantables, i després a una barreja de desinterès i hostilitat, sobretot quan el rei emèrit es va llançar a ficar la pota amb les seves inoportunes caceres i les seves amants de prosàpia amb cognoms impronunciables que aprofitaven per fer els seus tripijocs a l'ombra de la Corona. Al Regne Unit, com aquí, hi ha furibunds antimonàrquics, però l'actitud general es mou més entre la displicència i la ironia -cosa que en anglès es qualifica com a flippant-, que és, segons la meva modesta opinió, la millor manera de relacionar-se amb les testes coronades.

Indústria de l'espectacle

La principal diferència entre les nostres respectives cases reials consisteix que la nostra -tret de caceres en temps de ruïna i amants amb les mans molt llargues- no forma part de la indústria de l'espectacle. Els Windsor, en canvi, són una mina. I la reina Isabel, en concret, la figura central d'aquesta companyia estable i tota una icona pop. Com a la Royal Shakespeare Company, aquí els secundaris també són boníssims: pensem en Felip d'Edimburg, ficapotes internacional de nivell cinc. Les seves grolleries i estirabots no han generat conflictes diplomàtics perquè Déu no ho ha volgut i perquè, amb el pas del temps, tots hem acabat acostumant-nos a les seves inconveniències; o en l'hereu etern, el bonàs de Charlie, que a aquest pas arribarà a rei recolzat en un caminador; o en els seus augustos fills, entre els quals brilla especialment el catxondo d'Enric, aquest que es presenta a les festes de disfresses vestit de nazi o es deixa retratar en pilotes en un hotel de Las Vegas juntament amb senyoretes de moral relaxada. És evident que davant un elenc com aquest, els espanyols no tenim res a fer. I des que els Borbons es van desfer de Don Jaime de Marichalar, el dels pantalons amb estampats de paramecis i els fulards d'Elena Benarroch, qualsevol possibilitat d'espectacle i diversió va passar a millor vida.

'Underground' local

La militància dels Windsor en la cultura moderna es remunta als anys 60, quan la Union Jack es va convertir en icona de l'underground local i la música pop en una font d'ingressos i de glamur per a un país l'imperi del qual es desfeia a passos de gegant. Mentre a Espanya s'estovava els melenuts i se'ls llançava al piló, a Anglaterra se'ls concedia l'Orde de l'Imperi Britànic, encara que després te la tiressin pel cap, com van fer els Beatles. Sense el rock and roll -i sense James Bond-, el Regne Unit hauria acabat convertit en un país irrellevant en l'escena contemporània. La reina Isabel va saber veure-ho amb temps i no va dubtar a prestar la seva egrègia figura -aquells casquets espantosos, aquelles bosses com d'encants- a la causa de la modernitat.

Notícies relacionades

La cap degana

L'ombra de Diana

En teoria, els anys 70 no li van ser tan favorables. És la dècada en què neix el programa de televisió Spitting image, on uns guinyols grotescos treien els Windsor no gaire afavorits: Felip, un ficapotes desagradable; la Reina Mare, una bevedora a la bossa de la qual sempre es veia una ampolla de Beefeater; i la mateixa Isabel, una senyora estirada i ridícula que creia viure encara en l'era victoriana. A finals dels anys 70, la broma va derivar cap a la mala bava gràcies als Sex Pistols i el seu himne insultant God save the queen, que els va proporcionar un gran èxit i alguna pallissa a mans dels skinheads. Malgrat la tírria que li tenien, van ser precisament els Pistols els que van acabar de convertir sa majestat en una icona pop, gràcies al grafisme punk de l'època, que acostumava a incloure-la als seus cartells i anuncis. I a partir d'aquell moment podríem dir que es va obrir la veda, sobretot als anys 90, després de la mort de Lady Di, quan va semblar que els estirats Windsor podien anar-se'n en orris d'un moment a l'altre. Una vegada més, com en l'època dels melenuts, Isabel va saber capgirar la situació en benefici seu, fent-se la humana i acostant-se a la plebs, i això que fa tanta pudor.

La reina Isabel ha sortit a Los Simpson, ha sigut retratada per Lucian Freud de manera criminal i fins i tot ha rebut una pallissa de Leslie Nielsen en una entrega d'Agafa-ho com puguis. Però ella segueix, a la cresta de l'onada. ¡Bé per ella!