Es busquen certeses quan tot és incert

Si avui despertéssim un ciutadà que hagués entrat en un profund i llarg son fa mig segle, sens dubte es quedaria sorprès de descobrir els prodigis del nostre temps. El deixaria bocabadat saber que a la butxaca portem telèfons que, a part de per parlar, serveixen per conèixer al detall el temps que farà demà a la seva ciutat i fins i tot per operar a la borsa de Xangai. Se sorprendria de les mesures de seguretat dels vehicles d’avui i del confort de les vivendes actuals, i pensaria que es troba en un món ideal al conèixer les cotes de llibertat personal, religiosa, sexual i ideològica de què avui es disfruten.

No obstant, aquesta fascinació s’ompliria de dubtes quan descobrís altres detalls de la vida contemporània. Quan va tancar els ulls, la gent trobava feina només de sortir a buscar-ne i la mantenia fins al dia de la jubilació, però avui es firmen contractes per dies, i fins i tot per hores, i tenir dues feines no garanteix poder arribar a final de mes. Se’n va anar a dormir sabent que, llevat de cataclismes imprevistos, la següent generació viuria millor que l’anterior, però aquest dogma de la societat del benestar és avui una quimera a mitjà termini i una renúncia a curt.

Vot fragmentat

Fa mig segle, les relacions personals feien honor a aquest nom i la família responia a un model clar i perenne. Avui es lliga amb desconeguts mitjançant aplicacions mòbils, es conversa amb els amics a través de pantalles, i el patró familiar compost per pare, mare i fills ha sigut substituït per múltiples fórmules de convivència, des de les monoparentals fins al poliamor, que sovint se succeeixen en el temps sense vocació de permanència i en les quals criar una llarga prole es considera un anatema. Ara hi ha Viagra, anticonceptius i pastilles de l’endemà, sí, però a les farmacioles de les cases també hi ha ansiolítics, i el seu consum s’ha disparat.

En el passat, les ideologies proposaven paradigmes de mons millors i la igualtat era una aspiració raonable. Fronteres endins, se somiava a girar full al franquisme per abraçar Europa com a referent moral, democràtic i de justícia social. Avui els idearis polítics han sigut substituïts pel dogma del benefici econòmic i la bretxa entre rics i pobres s’ha eixamplat. A Espanya, el panorama polític s’ha fragmentat fins a fer-se ingovernable i la meitat de la societat catalana reclama viure en un Estat diferent. L’Europa fraterna d’ahir reposa les duanes interiors que havia eliminat, consent que creixin l’euroescepticisme i els populismes, i es mostra incapaç de gestionar el drama dels refugiats.

Temps insegur

Al despertar, el dorment descobriria que havia arribat a un temps molt més insegur i canviant. L’era de la incertesa que va predir el sociòleg polonès Zygmunt Bauman a la seva obra Modernidad líquida a finals del segle passat és avui una realitat indubtable. Puntals tradicionalment sòlids com la família, la feina, la nació i la ideologia han estat qüestionats, de vegades fins a ser reduïts a la irrellevància. Estem obligats a viure i entendre’ns en «un món on l’única certesa és la certesa de la incertesa», com va proclamar Bauman en el seu discurs d’acceptació del premi Príncep d’Astúries d’humanitats el 2010.

En el passat hi havia altres problemes, però disposar d’unes quantes certeses fèrries ajudava a fer-hi front. Esbrinar com s’han anat perdent resulta crucial per comprendre aquest món líquid que ara habitem i per aprendre a bellugar-nos en la seva ambigüitat.

El sociòleg Enrique Gil Calvo emparenta aquest canvi de paradigma amb dos esdeveniments històrics: la caiguda del mur de Berlín el 1989 i, 10 anys abans, l’arribada de Margaret Thatcher al poder al Regne Unit. «La conseqüència va ser la retirada de l’Estat i el triomf del mercat. La palanca de la incertesa és la mercantilització, que provoca la volatilitat de tots els compromisos polítics, socials i personals»,afirma Gil Calvo. En la seva opinió, la lògica mercantil ha arribat a impregnar les relacions personals. «La gent canvia de parella i amics com d’ordinador o mòbil. L’única ètica és l’individualisme possessiu i l’ostentació de la riquesa. El lema enriquiu-vos justifica tant la corrupció com el transfuguisme i el canvi de parella», explica l’autor de Crisis crónica.

Però això no ha passat perquè sí. La filòsofa Marina Garcés adverteix contra la visió fatalista d’aquest procés de pèrdua de referents. «Assistim a una destrucció deliberada de les conquistes aconseguides els dos últims segles. La precarització de la vida, no solament laboral, sinó també ambiental, física i cultural, no té a veure amb la nostra naturalesa fràgil, sinó amb una situació socialment induïda que ens fa patir», adverteix la pensadora.

Identificar les causes d’aquest canvi tan important serveix per localitzar eines amb què poder afrontar-lo, o almenys amb què poder sobreviure en aquest nou escenari. I són moltes les veus que coincideixen en una mateixa idea: la solució és allà fora, en els altres, en el grup. «L’única manera de canviar aquesta situació és comprometre’ns amb la vida com un problema comú, col·lectivitzar aspectes fonamentals de la vida i aprendre a dir nosaltres», opina Garcés. «Per aprendre a viure en la incertesa, hem de buscar persones i grups en què poder confiar», afegeix Gil Calvo.

Hi ha, doncs, alternatives al campi qui pugui i al nihilisme individualista que els últims temps s’havien convertit en dogma de fe i patró de comportamenfts. «Hi ha el compromís radical, l’impuls dels moviments socials que planten cara a les fonts de perill», assenyala la sociòloga María Victoria Gómez. En un moment políticament convuls com l’actual, la coautora d’El cambio social en la era de la incertidumbre prevé contra les solucions urgents i simplistes, només pensades per sortir del pas. «A vegades, la miopia porta les elits econòmiques a buscar la solució a la incertesa en mesures immediates, com per exempla prescripció de governs forts i estables, sense advertir que sovint aquests governs són la causa d’una enorme inestabilitat social». 

El futur com a negoci

Mai hem estat tan informats com en l’actualitat, però mai se’ns han plantejat tants dubtes. ¿A qui votaré? ¿Qui em governarà? ¿Quin serà el meu país? ¿Quant durarà la meva feina? ¿I el meu matrimoni? ¿Moriré en un atac terrorista? «El patró psicològic que genera la incertesa s’assembla al de l’estrès, i el seu tractament també és semblant. Hem d’identificar el que ens causa aquesta ansietat i trossejar el problema per poder-lo convertir en molts reptes petits. No hem d’aspirar a arreglar-ho tot d’una vegada, sinó per etapes», recomana la psicòloga Laura Rojas Marcos, que prevé contra la saturació de notícies que conviden al desànim. «Al món hi passen massa coses terribles, però ara ens n’assabentem de totes al minut. Depèn de nosaltres que ens focalitzem en el que podem controlar, no en el que està fora de l’abast de la nostra mà», recorda.

Si la crisi econòmica els ha anat molt bé a les fàbriques d’antidepressius, que han vist com se’n disparaven les vendes, la incertesa de fons ha fet florir una pròspera indústria de la seguretat. «El futur és avui un gran negoci. Vivim envoltats de decàlegs que ens prometen el benestar en còmodes passos», denuncia el filòsof i pedagog Gregorio Luri. En opinió de l’autor de L’escola contra el món, avui la incertesa no és més gran que en temps passats. «El que ha crescut és la histèria», diu.

Notícies relacionades

L'art de vessar-la

Els puntals de la història

I el seu remei no està en els ansiolítics, sinó en l’educació. «Hem confós informació amb coneixement, i no són la mateixa cosa. Avui en dia la clau és entrenar el criteri i l’atenció de la gent, sobretot dels joves, perquè sàpiguen elegir», recorda. ¿I els valors? «S’ensenyen més bé amb l’exemple que amb teories. ¿Quin efecte tindria en la societat que el temps que dediquem a parlar dels corruptes l’empréssim a parlar de gent noble i digna? Aprenem per impregnació. Llavors, destaquem els bons exemples que hi ha en aquest incert món, que n’hi ha molts», proposa el filòsof