Un rocker al centre parroquial

Aquells vestigis de melena rockera el delaten i, en efecte, el president Puigdemont té un passat com a aficionat a la música i una mica més: en els anys juvenils va ser baixista d'un grup anomenat Zènit, al seu Amer natal, i tot i que aviat ho va deixar per decantar-se pel periodisme, li va quedar un gust pel rock, des dels Beatles, una de les seves primeres passions, fins a grups de so més dur, com Motörhead o, anys després, Guns n'Roses -la versió d'aquest últim del clàssic Knockin' on heaven's door, de Bob Dylan, figura entre les seves peces favorites. En particular la versió en directe, més poderosa que la d'estudi.

Al Casal Parroquial d'Amer, cap al 1980, Puigdemont, amb 17 anys, es va aficionar als instruments musicals juntament amb uns amics del poble, i així va néixer Zènit, amb la seva incorrecció ortogràfica (aquesta paraula no du accent en català, però la van incorporar per donar-hi força). Ell era el baixista de la banda. «El seu fort era la guitarra, però ens vam haver de repartir els instruments i ell es va quedar amb el baix. Era un baix meu i vam aprendre a tocar-lo junts», recorda Xevi Compte, que anys després emprendria una trajectòria professional gravant en solitari, col·laborant amb veus com Joan Amèric i dedicant-se a la musicoteràpia.

Era, és clar, «un grup totalment amateur», capaç d'aprendre's clàssics de la revetlla com Perfidia per amenitzar festes majors si calia. Altres peces del seu repertori eren el rock'n'roll Dizzy Miss Lizzy i el càntic folk El dia que el vaixell vindrà, original de Bob Dylan que el grup Falsterbo 3 va convertir en estàndard del foc de camp. La formació incloïa el bateria Salvador Parés (actualment, reconegut instrumentista de tible en formacions de cobla) i va tenir diversos cantants, com Salvador Clarà (actual tinent d'alcalde d'Amer per ERC) i Carme Puig-demont, cosina del Carles.

Van oferir actuacions al casal i a l'institut, i van gravar un videoclip casolà d'on surt la foto que il·lustra aquest article, procedent de l'arxiu de Joan López, d'Amer. Compte recorda Puigdemont com a «molt beatleià», si bé destaca que la seva inquietud anava més enllà de la música. «A una edat en què amb prou feines tens idea de política, ell ja et sorprenia amb els seus pensaments».

Notícies relacionades

Així és Marcela Topor, la dona del president Carles Puigdemont

Carles Puigdemont, la biografia 2.0 del nou president

Els amics coincideixen que «la política va ser sempre la seva primera passió», però va cultivar gustos musicals d'un espectre ampli: de la movida madrileña (Gabinete Caligari) a clàssics com els Stones o Bob Dylan, a qui, recorden, va anar a veure actuar a Barcelona el 1989.

La llavor rockera seguia allà quan, el 2011, sent ja alcalde de Girona, va donar un cop de mà a la revista Enderrock en un programa d'activitats al voltant del retorn de Sopa de Cabra perquè, destaca el director de la publicació, Lluís Gendrau, «el grup era, ens va dir, patrimoni cultural de Girona». Un rocker ho és per sempre.