Oriol Bohigas: Marca Barcelona

fcasals32167919 barcelona 14 12 2015   el arquitecto oriol bohigas151218183657

fcasals32167919 barcelona 14 12 2015 el arquitecto oriol bohigas151218183657

8
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Oriol Bohigas fa avui 90 anys i està inquiet. No pel canvi de xifra. Ni pel risc que algun desaprensiu li regali uns mitjons negres. Ho està perquè se celebren unes eleccions generals que canviaran l’equació parlamentària. El Parkinson li ha afectat les cames, sí. Però la bèstia política que porta dins continua ben viva, amb el mateix vigor que quan, abans dels comicis del 1977, va organitzar un simulacre electoral per entrenar els seus amics en això de votar.

«Estem en un moment llastimós, i suposo que avui es tracta d’evitar la perpetuació dels indesitjables», calcula aquest arquitecte que va ser molt socialista i ara s’escora cap al sobiranisme. «Tot i així, sento cert desconcert –confessa–. A Catalunya, a l’hora de fixar les posicions, resulta que no hi ha tanta diferència entre un comunista i un convergent».

El poder del cartabó

Als 70 tot tenia un contorn més definit. Esquerra o dreta. Ruptura o reforma. L’Escorial o la barraca. I Bohigas, que era un republicà molt francès, format en el xup-xup igualitari de la Institució Lliure d’Ensenyament, va resoldre que l’urbanisme era un immillorable instrument de transformació política.

«Potser el 70% dels arquitectes eren millors que ell, però sense ell no hauria passat el que va passar a Barcelona. Bohigas va establir el cànon del que calia fer», assegura Juan Carlos Montiel, subdirector general de Barcelona Regional, que el va conèixer el 1977 quan estudiava a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona que dirigia. En aquells temps magres, explica, quan no hi havia ni un duro a les arques de l’Administració, Bohigas va aconseguir diners per a l’ampliació de l’Escola. «¿Com? Cada dia, segons venia pel passadís, la seva secretària Pilar trucava al ministeri. Vinga i vinga, fins que ho va aconseguir». 

Però no en va tenir prou d’oxigenar l’Acadèmia. Va voler fer un bypass entre la teoria dels grans urbanistes i les necessitats socials. «Ell està en l’origen de la correcció de l’skyline de la Barcelona dels temps de la destrucció», va assenyalar Manuel Vázquez Montalbán en l’article titulat Si Bohigas hagués sigut alcalde. 

Com que no ho era –alcalde–, va buscar la complicitat del poder municipal. Amb intel·ligència i una sorprenent facilitat per defensar les seves idees sense complexos –«no he dubtat mai gaire perquè sóc un poca-solta», diu ara de broma–, es va ficar a la butxaca primer l’alcalde Narcís Serra i més tard, Pasqual Maragall. «Durant uns anys va ser l’arquitecte amb més poder decisori del món, després de Haussmann a París i d’Otto Wagner a Viena», apunta el seu col·lega i amic l’arquitecte Óscar Tusquets.

Bohigas, que encaixa l’afalac amb coqueteria, assegura que va ser una qüestió d’oportunitat. «Els partits estaven massa ocupats organitzant-se i els mals de la democràcia no havien aparegut –esbossa–; així que podíem treballar sense gaires obstacles. És una cosa que no es repetirà mai». Quan va arribar a l’Ajuntament no hi havia ni un projecte ciutadà. «Es va plantejar el dubte de si s’havia de traçar un nou pla general com Madrid, però vam entendre que no era el moment de fer plans sinó places, sanejar el centre i monumentalitzar la perifèria».

Sense diners ni musculatura tècnica, en lloc de renovar quatre carrers burgesos, Bohigas va dividir el pressupost en 100 i va escampar un centenar d’intervencions a tots els barris. Acupuntura urbana de la bona. Convençut que «sense espai públic no hi ha ciutat», va treure cotxes de la plaça Reial, va enderrocar una illa del Raval per construir-hi la plaça de la Mercè, va impulsar les places de Sants i Gràcia, va portar serveis als barris d’autoconstrucció...

«Com que es va produir a tota la ciutat, va tenir un efecte cohesionador», anota Montiel. Aquelles intervencions que buscaven «l’excel·lència al tercer món» es van emportar el premi Príncep de Gal·les de Harvard el 1990, quan llavors no era gens obvi que Barcelona fos una ciutat a tenir en compte. «A partir de llavors, a ningú se li va passar més pel cap fer actuacions de dos tipus, una en llocs emblemàtics i una altra als barris populars». Així va ser com Bohigas va guanyar el seu primer round polític.

«À la ville de... Barcelona»

I va seguir construint amb els seus socis Josep Martorell i David Mackay, fins que el 1986 Samaranch va pronunciar la llegendària frase, Pasqual Maragall va saltar dins de la seva gavardina sotana i ell va començar a dibuixar una Barcelona olímpica, triomfant i optimista, inspirada en els tres principals plans urbanístics de la història de la ciutat: el de Cerdà (1859), el de Jaussely (1905) i el de Macià (1934).

No tot va ser possible. A la maqueta original de la Vila Olímpica s’alçaven sis torres, però quan la va portar a Madrid, l’autoritat, que acabava d’aprovar el reglament de la llei de Costes, pam, en va arrencar quatre de cop. Es va expropiar, es va enderrocar i un eixam de grues van bracejar com dervixos. Van aparèixer el mar i sis quilòmetres de platja. «Al meu entendre, la Vila Olímpica és un dels pocs barris creats de zero que es va integrar en l’entorn i no va degenerar en un espai de marginació», fa balanç l’arquitecte.

El model, a revisió

No tots pensen igual. Aquell model Barcelona, del qual va ser cervell i que han volgut copiar de Londres a Rio, ara passa pel filtre fi de la crítica. «Bohigas té una dimensió mítica, perquè va ser el principal pensador del model, o almenys, qui en va fer la síntesi i en va articular el discurs», li reconeix l’urbanista Josep Maria Monta

ner, avui regidor de l’Ajuntament d’Ada Colau. «Però el model té insuficiències que són molt característiques de Bohigas», opina.

Segons la seva opinió, és un model socialdemòcrata que es va desentendre de conceptes emergents com la participació ciutadana–«no va donar cap rellevància als moviments veïnals»–,

la conservació del patrimoni industrial –«va reduir a runa quatre naus d’Elies Rogent que eren el bressol del modernisme per fer la ronda del Litoral»– i la sostenibilitat. Montaner, que en l’època va firmar manifestos i cartes en contra de l’enderrocament indiscriminat, afirma que «és un urbanisme de despotisme il·lustrat, de despatx, concebut amb un pensament molt noucentista».

Però no passa res. A Bohigas la polèmica li ha agradat més que la vida nocturna, i fins i tot l’ha provocat amb les seves boutades. Ho confirma el seu cercle íntim. Maria Bohigas, una dels seus cinc fills, que treballa amb ell a MBM (Martorell, Bohigas, Mackay), el seu despatx. «És el rei de la dialèctica –assegura–.

I ens va animar a argumentar. Fins i tot avui, els dinars dels dimecres són un caos de gent opinant sobre política, futbol o cine. Si no ets de la família, no articules ni una sola paraula».

També ho avala l’arquitecte Federico Correa, amic de l’ànima i lleial propagandista de la seva arquitectura. «La nostra amistat va néixer a la sortida d’un sopar al Ritz que organitzava el Col·legi d’Arquitectes –rememora–. Vam començar discutint sobre un arquitecte italià. A ell li semblava fantàstic, i a mi, espantós, i vam acabar estant totalment d’acord». Fins i tot l’estima Ricardo Bofill, amb qui va tenir alguna batussa. «Hem tingut divergències respecte a conceptes estilístics –admet Bofill–, però quan s’ha tractat d’actuacions urbanes sempre hem coincidit en l’aspecte essencial».

Radical lliure

Ningú el podrà criticar dient que el motor del seu impuls transformador va ser la possessió d’una targeta black o de comptes a Suïssa. Tampoc va ser cosa seva la idea que Barcelona només podia avançar a cop de gran esdeveniment

–«no pertanyen al mateix model la Vila Olímpica i Diagonal Mar»–, ni la privatització de la ciutat i l’abandonament dels barris populars. A Bohigas, que encara és un radical lliure, li fan repulsió els efectes corrosius del neoliberalisme. «La corrupció de la qual tant parlen és la corrupció de la totalitat –opina–. Si l’urbanisme consisteix a conquistar terrenys i edificar, el que abans valia 10 ara val 100, i no saps d’on surten els especuladors, i fins i tot resulta que Jordi Pujol hi estava emmerdat».

L’arquitecte explica que ell va deixar l’àmbit municipal perquè «s’havien de fer passos cap endavant» i convertir l’ajuntament en la autoritat màxima de l’urbanisme de Barcelona. «Però la història ha demostrat el contrari; hem vist com hi deixaven entrar els interessos particulars». Per això està molt atent als passos d’Ada Colau, «una persona interessant», encara que segueix desconfiant de la participació popular en els plans. «No és una bona comprensió de la llibertat democràtica», diu.

¿Què faria ara, en aquesta etapa de postolimpisme desballestat? «Una de les poques coses que tinc clares és que s’ha d’unir Barcelona i els 20 municipis de l’àrea metropolitana per tenir més força econòmica i autoritat política –explica–.

La primera participació, doncs, hauria de ser establir un règim de cooperació política de tots ells».

Revolta en un altre pla

Ell ja no té força per a això. I enrere van quedar els temps d’agitador cultural tot terreny, capaç de pensar ciutat, presidir Edicions 62 i la Fundació Miró, abonar el FAD, ressuscitar l’Ateneu Barcelonès i tancar locals nocturns. «Sempre va ser un decidit ‘partidari de la felicitat’, com deia Gabriel Ferrater, un conspicu hedonista», apunta l’editor Jorge Herralde, militant com ell de la gauche divine, aquella esquerra que dinava a Cadaqués, sopava al Flash Flash i bevia whiskys a Bocaccio.

El seu paisatge és la plaça Reial, on viu i a estones es posa al timó. «Quan em van diagnosticar el Parkinson em va agradar la perspectiva de tenir una malaltia lenta per poder viatjar –explica–,

Notícies relacionades

però a l’hora de la veritat em trobo que estic supeditat a la incapacitat física, així que desitjaria que fos menys lenta aquesta malaltia...».

Segur que és una boutade de les seves, com el reclam de convertir la Sagrada Família en baixador de l’AVE, afirmar que li agraden més les flors de plàstic que les fresques o jurar que el turista que més li agrada és el de xancleta.