La justícia com a límit del poder democràtic

Quan el poder assenyala el jutge que investiga, no discrepa: travessa una línia. En aquest gest no es qüestiona només una resolució, sinó la legitimitat de qui aplica la llei.

Convé recordar que la Constitució no és retòrica quan proclama que Espanya és un Estat social i democràtic de Dret, que té els valors superiors de la llibertat, la justícia i el pluralisme polític. És un compromís estructural: la justícia exigeix regles de joc que no poden ser erosionades pels qui estan obligats a respectar-les totalment.

La independència judicial, pedra angular de la convivència, no es pot reduir a un mer enunciat normatiu. És una pràctica exigent que obliga, en primer lloc, al respecte institucional de les resolucions judicials, també quan resulten incòmodes o políticament inoportunes. Aquest respecte arriba, de manera especial, als qui tenen responsabilitats públiques. Resulta particularment preocupant quan aquest deure s’esquerda en el Consell de Ministres.

Les crítiques llançades contra el jutge d’instrucció de la causa que afecta l’entorn familiar del president del Govern espanyol –amb insinuacions sobre una suposada intencionalitat política– no constitueixen pas una discrepància jurídica. No es qüestiona una resolució: es posa en dubte qui l’ha d’aplicar. S’introdueix així una sospita de parcialitat que erosiona la funció jurisdiccional.

Suggerir que una investigació judicial pot "violentar l’acció política dels representants elegits democràticament" implica la inversió de l’ordre constitucional. En un Estat de dret no és la justícia la que se sotmet a la política, sinó que la política la que s’ha de sotmetre a la llei. Aquest desplaçament no és innocu. En la giragonsa –cada vegada menys dissimulada– d’anteposar la fidelitat al líder a la desqualificació de jutges, la balança institucional es desequilibra d’una manera perillosa. I quan aquesta inclinació passa en el poder executiu, el mal no és retòric: és estructural.

La història de l’Estat de dret és també, en essència, la història d’una autèntica conquesta: sostreure la resolució dels conflictes per força i confiar-la a jutges professionals. Com va advertir García de Enterría, és una lluita contra les immunitats del poder. Quan aquesta confiança s’esquerda, la societat retrocedeix. Sense uns jutges independents, l’alternativa no és més democràcia, sinó més arbitrarietat.

És en aquest context que el paper del Consell General del Poder Judicial adquireix una rellevància que és singular. La seva presidenta –també del Tribunal Suprem i la primera dona a ocupar el càrrec– ha optat per una intervenció del tot aliena a l’estridència. Aquesta contenció, no obstant, no l’ha sostreta a les pressions que diversos mitjans han descrit i que dibuixen un clima impropi d’una democràcia madura. És revelador que, després d’un Consell de Ministres, s’invoqui la llibertat d’expressió per mirar de justificar crítiques a resolucions judicials. És una coartada realment feble. La llibertat d’expressió no empara el deteriorament de les institucions, també de la mateixa manera que no ho seria que un ministre de Defensa la usés per desacreditar la cúpula militar.

El jutge d’instrucció es pot errar –i de fet ha sigut corregit en algunes resolucions per instàncies superiors–, però aquesta possibilitat no afebleix la independència judicial: la reforça. El sistema preveu mecanismes de revisió. La crítica jurídica té cursos; la deslegitimació política, no. Per això el respecte a la independència judicial exigeix alguna cosa més que no pas declaracions formals: requereix acceptar fins i tot les decisions que es consideren errònies, precisament perquè hi ha procediments per a la correcció.

La independència judicial

Notícies relacionades

Ayuso concedeix la Medalla d’Or a Corina Machado

Vox perd la seva estrella

El contrari és obrir la porta a una justícia condicionada pel clima polític del moment, en què cada resolució es mesura no pel fonament jurídic, sinó per la utilitat o incomoditat per al poder. El suport recent del Consell i d’associacions judicials al magistrat qüestionat no és un gest corporatiu, sinó una reacció institucional davant un patró preocupant: l’erosió de la confiança en els jutges. Quan aquesta confiança se soscava, no es qüestiona únicament un jutge concret, sinó el conjunt de tot el sistema.

Perquè quan la independència judicial deixa de ser innegociable el que hi ha en joc no és una institució, sinó el mateix Estat de dret. I quan aquest límit es dilueix, el poder es deixa de sotmetre a la llei i comença a imposar-se per si mateix. Aleshores ja no hi ha en joc una discrepància, sinó la qualitat mateixa de la democràcia.