Vox perd la seva estrella

En les cròniques polítiques ha proliferat l’ús del terme Bambú per referir-se a Vox. L’explicació no té res d’exòtica: Bambú és el carrer madrileny on els ultres tenen la seva seu nacional, com Ferraz és sinònim de PSOE i Génova ho és del PP. Però la combinació té alguna cosa metafòrica: el bambú creix a una velocitat sorprenent i té una resistència comparable a la de l’acer. És, en part, el que li ha passat al partit de Santiago Abascal. Sense despentinar-se i amb el seu afilat verb carregat de mentides i receptes simplistes, Vox no ha parat de pujar com l’escuma a les urnes i enquestes, fins al punt de condicionar el PP a la meitat del mapa autonòmic. Tot li sortia de cara fins fa un mes, i des d’aleshores sembla que tot se li ha girat en contra. Però, ¿realment ha tocat sostre l’extrema dreta?

El termòmetre d’Andalusia

La seqüència electoral aconsella contenir l’eufòria. A Extremadura, Vox va obtenir el 16,90% dels vots; a l’Aragó, el 17,84%; i a Castella i Lleó, el 18,92%. La tendència és ascendent. Com en aquests últims comicis aspirava a superar per primer cop el 20%, la sensació va ser de frenada. Però el cert és que els ultres tenen el PP a les seves mans en les tres comunitats. S’hi pot sumar Andalusia el 17 de maig. Si Juanma Moreno perd la majoria absoluta, Abascal aconseguirà una altra clau d’or per posar en un compromís, en aquest cas, a un dels barons de pes a les files populars. El termòmetre de l’èxit o fracàs serà la pèrdua o no de la majoria absoluta del PP.

En paral·lel, la davallada de Vox amb prou feines es manifesta en els sondejos de les eleccions generals, i cap enquesta ha donat fins ara la més mínima opció a l’esquerra de mantenir el poder. Els escons que obtingui Abascal, molts o pocs, serien clau per fer president Alberto Núñez Feijóo.

Del vot classista a l’obrer

El motiu és que el vot que deixa d’atraure Abascal torna al calador del PP, és a dir, es queda al bloc de la dreta, la majoria absoluta demoscòpica de la qual continua sent folgada. El PSOE i els seus socis no es beneficien del retrocés dels ultres, que, al pescar al riu regirat de l’antipolítica i l’abstencionisme, els estan allunyant de segments de l’electorat tradicionalment progressistes, com els joves. Abascal capitalitza avui el vot protesta: si fa una dècada anava a parar a forces d’esquerra, ara es concentra sobretot a Vox, que va triplicar el millor registre històric de Ciutadans a Extremadura i el va duplicar a l’Aragó i Castella i Lleó.

Per reforçar el seu esquer electoral, Vox ha sabut canviar els ingredients de la seva batedora ideològica. El partit va néixer del malestar d’un sector de la dreta amb Mariano Rajoy i va fer eclosió al caliu del procés independentista català. Com que els dos carburants ja no existeixen, el discurs ultra va ampliar el seu públic objectiu a la recerca del vot jove, obrer i urbà emprenyat pels problemes que pot generar la immigració i l’impacte de la crisi de la vivenda, culpant de les dues coses al supòsit esquerranisme woke de Pedro Sánchez i Sumar. Una estratègia que, afavorida pel poder de penetració que proporcionen les xarxes socials, li va permetre sintonitzar amb els seus homòlegs europeus en plena onada ultradretana mundial. Però la cirereta del pastís va ser la tornada a la Casa Blanca d’un Donald Trump molt desencadenat.

Notícies relacionades

Ayuso concedeix la Medalla d’Or a Corina Machado

La justícia com a límit del poder democràtic

Amistats molt perilloses

Aquestes amistats perilloses mostren signes de debilitat i reforcen la sensació que Vox podria estar en hores baixes. Abascal va apostar per l’antieuropeisme de l’hongarès Viktor Orbán, en comptes d’apuntar-se al pragmatisme de Giorgia Meloni. Tampoc a la italiana li estan anant bé les coses després de perdre el referèndum sobre la reforma judicial, però amb la seva defensa del Papa davant els atacs de Trump ha aconseguit marcar distàncies amb el president dels EUA, enredat amb la guerra de l’Iran.