"Vox existeix perquè Rajoy va incomplir el nostre programa"

Geni i figura, Esperanza Aguirre Gil de Biedma (Madrid, 1952) fa anys, però no perd gens ni mica de la rapidesa, l’olfacte polític i la simpatia. Liberal sense complexos, agosarada i sempre políticament incorrecta, rep EL PERIÓDICO a casa seva, en ple centre de Madrid. La conversa transita –interrompuda per dues trucades de diverses personalitats del Partit Popular– entre records de tota la seva vida política al seu enorme pati interior, un recés de pau ben a la vora de la bulliciosa Gran Vía madrilenya. Els diversos directors de comunicació del PP tremolaven cada cop que parlava. I és que Aguirre no va tenir mai pèls a la llengua i s’expressa amb enorme llibertat. La llibertat que dona haver-ho sigut tot i ja no tenir cap més ambició que continuar estant al corrent de la política i en contacte amb gairebé tothom.

Va ser la primera dona ministra d’Educació (1996-1999), la primera presidenta del Senat (1999-2002) o la primera presidenta d’una comunitat autònoma elegida després d’unes eleccions (2003-2012). Tot i haver obert el camí de moltes altres dones durant dècades–"vaig ser la primera, però després hi ha hagut moltes més dones ministres d’Educació que homes"–, el seu feminisme s’assembla més al de Vox que al de "germana, jo sí que et crec", com explica sovint ella mateixa. "Em considero feminista en el bon sentit de la paraula perquè defenso la igualtat davant la llei dels homes i les dones, i estic en contra de treure als homes la presumpció d’innocència".

–¿El seu feminisme és, doncs, el mateix que el de Vox, com també afirma María Guardiola [presidenta d’Extremadura]?

–Vox també defensa la igualtat davant la llei dels homes i les dones, de manera que es tracta del mateix feminisme –respon.

Esperanza Aguirre va seguir en part la tradició familiar i va entrar molt jove en política. Amb 31 anys, va ser regidora de l’oposició a l’Ajuntament de Madrid per Coalició Popular (1983). El 1991, quan l’alcalde ja del PP José María Álvarez del Manzano va guanyar les eleccions municipals amb majoria absoluta, Aguirre va ascendir a tercera tinenta d’alcaldia i va començar a dirigir l’àrea de medi ambient de la capital d’Espanya. Des d’aleshores, no va parar mai d’escalar posicions al partit i a Madrid.

Amb 74 anys, una de les coses que té més clares és que no deixarà mai la política. "¿Que si de la política se surt? Jo segueixo i seguiré en política mentre Déu em doni salut", diu eloqüent i ferma. No hi ha gaires setmanes a l’any en què Aguirre no assisteixi a una presentació, mengi o es reuneixi amb dirigents o personalitats de la dreta, escrigui un article o doni una entrevista. Aznar és i serà sempre un dels seus principals referents. "José María Aznar va unificar el PP. Estàvem tots còmodes i units en el partit: socialdemòcrates, liberals, conservadors i democratacristians. Aznar va aconseguir reunir-nos a tots i per això vam tenir la primera majoria per al PP el 1996 i la primera majoria absoluta l’any 2000".

Al final d’aquella legislatura, Aznar va designar Mariano Rajoy president del PP i candidat el 2004. I van començar els problemes dels populars. "¿Va ser un error d’Aznar?" "Ho va ser de tots, perquè tots el vam votar en la junta directiva nacional". El cas és que, per a Aguirre, igual que Aznar va unificar el centredreta i la dreta en una sola formació política, Rajoy el va esbocinar: "Aznar va passar el partit a Rajoy unificat i amb tothom còmode i tranquil i Rajoy el va passar a Pablo Casado dividit en tres", amb referència al PP, a Ciutadans i a Vox. "¿Que per què? Perquè va incomplir el programa electoral del PP; Vox existeix perquè Rajoy va incomplir el nostre programa sencer".

Una relació difícil

La relació de Rajoy amb Aguirre sempre va ser molt difícil. La baronessa popular va ser totpoderosa presidenta de la Comunitat de Madrid entre el 2003 i el 2012. De fet, en el congrés del PP de València del 2008, va estar a punt de presentar batalla i de presentar-se contra ell. "En les eleccions autonòmiques del 2007 vaig arrasar, i en el congrés de València del 2008 molta gent em va animar a presentar-me, però no ho vaig fer", per circumstàncies personals, diu. Tot i així, ara reconeix que no s’hauria pogut presentar "perquè Rajoy controlava gairebé tots els avals". Com assenyala, ella comptava amb els 200 avals del PP de Madrid i amb els del País Basc, però per presentar-se en necessitava 600, i gairebé tots estaven controlats per la direcció nacional, "que era qui nomenava les direccions autonòmiques".

Notícies relacionades

Sánchez reivindica davant la militància el 'No a la guerra': «Espanya actua amb coherència i no renuncia als seus principis»

El triangle Abascal-Ariza-Méndez Monasterio denuncia una operació ordida entre el PP i els crítics de Vox

Però el cas és que si Aguirre va aconseguir governar la Comunitat de Madrid va ser perquè el 2003 dos diputats del PSOE, Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez, van tocar el dos i no es van presentar al primer ple de l’Assemblea de Madrid que havia d’escollir la Mesa de la Cambra, el conegut tamayazo. Aquella maniobra va desbaratar un Govern de Madrid d’esquerres i de coalició entre el PSOE de Rafael Simancas i Esquerra Unida, que sumaven majoria absoluta. "Com que Simancas se’n va anar a dinar amb Zapatero i Pepiño Blanco, d’allà en va sorgir la teoria de la trama urbanística", recorda l’expresidenta. "Al cap de 23 anys, però, ningú no ha pogut demostrar que hi hagués cap trama després del tamayazo".

Uns anys després, els seus dos homes de confiança a la Comunitat de Madrid, això és, Francisco Granados, conseller de Presidència, i Ignacio González, vicepresident, van acabar a la presó per presumptes casos de corrupció. I Aguirre va dimitir el 2017, quan era la cap de l’oposició a Manuela Carmena a l’Ajuntament de Madrid.