Artur Mas, expresident de la Generalitat: "Puigdemont potser no és capaç d’aglutinar però hi ha de ser"

Habitatge, seguretat, municipalisme, sobirania, actualitat de la política nacional... Artur Mas aborda qualsevol de les qüestions que se li plantegen amb el mateix aplom de què feia gala al faristol del Parlament i amb un encant polític que encara fa les delícies del seu electorat històric. Afable, rialler, loquaç i amb la confiança intacta amb què enamorava a les portades, Mas atén Regió7 al Voilà de Manresa, just abans d’una conversa pública amb Ramon Bacardit, l’aspirant de la neoconvergència local per recuperar la vara de comandament de la capital del Bages.

Ha vingut per donar suport a Ramon Bacardit com a alcaldable per Junts. Veu una necessitat de canvi polític, a la ciutat?

Sí. Manresa és una ciutat que té una posició geogràfica privilegiada, és una ciutat raonablement ben connectada i raonablement ben equipada, però amb un gran potencial desaprofitat. Amb 80.000 habitants, la ciutat té la dimensió suficient com per tenir una energia i una dinàmica superior a la que té avui.

En quin sentit?

Per potencial econòmic, tecnològic, d’absorbir talent, universitari, de dinàmiques culturals, turístic, de crear un urbanisme que permeti créixer ordenadament, però també amb gent que aporti valor a la societat, al conjunt de la comarca, un valor significatiu de talent.

Tot de potencials que la ciutat està desaprofitant, ara?

No dic que es desaprofiti tot. No vull donar una visió pessimista. El que dic és que una ciutat que té aquesta realitat i aquest potencials ho ha d’aprofitar més. I tinc la sensació que no és així.

Quins missatges donaria a Ramon Bacardit per poder guanyar l’alcaldia?

Fonamentalment, tres. El primer és «presenta’t amb un projecte clar, independentment de si agrada a tothom o no». Si ho fa a una majoria, ja és suficient. El segon missatge seria «escolta i sigues molt proper a la gent». Perquè en un moment en què el que impera és la dinàmica de les xarxes socials, un cert distanciament, un cert individualisme, el que moltes vegades es troba a faltar en els polítics és la proximitat directa amb la gent, la capacitat d’escoltar i d’empatia respecte dels neguits i de les aspiracions dels ciutadans. I això vol dir contacte directe. No vol dir només a través dels mitjans i de les pantalles, sinó de manera personal. I el tercer que li diria és «agrupa al teu entorn tota aquella gent que en algun moment s’hagin pogut disgregar i que a poc o molt combreguen amb el mateix projecte». Ja sabem que hi ha hagut una certa dispersió, ha passat el que ha passat, però si tot això ho tornem a ajuntar i tothom fa pinya, les opcions de guanyar són grans.

L’independentisme, en general, s’ha desagregat. Com valora la situació avui, del sobiranisme?

Estem clarament pitjor, i en tenim una prova empírica: amb la composició del Parlament de Catalunya hem passat en uns anys d’una majoria a favor de la independència a una on els partits d’estricta obediència catalana, aquells que no depenen per a res de Madrid, no sumen, no tenen majoria. Hem passat de la independència a la màxima dependència, fet que no té cap sentit. Això vol dir que hi ha algunes coses que no s’han fet bé, perquè si no un gir tan radical no s’hauria produït.

I a què atribueix aquesta desafecció?

Fonamentalment a dues grans raons. La primera és que la repressió de l’Estat ha fet forat i la segona és que el món independentista, en comptes de fer pinya, s’ha desunit i cadascú ha anat per la seva banda. I això ha provocat aquest desencís i aquesta frustració per part de moltes persones. I això mateix ho podria aplicar a determinats projectes ideològics. Jo crec que el repte que té el Ramon Bacardit a Manresa, per exemple, és reunir tot allò que forma part de l’ideari convergent, que avui dia ja no es pot només dir així, que també s’ha desagregat.

L’antiga Convergència i Unió avui estaria tornant a guanyar a les convocatòries electorals?

Ho podria fer el que Convergència hauria de representar avui, l’any 2026, que no és el mateix que l’any 2000, perquè el país ha canviat molt. Convergència avui no existeix, però això no vol dir que no hi hagi molta gent que s’identifiqui, posat al dia, amb un projecte de país que durant molts anys va representar Convergència. Els que siguin capaços de tornar a impulsar-lo crec que tindran molt de recorregut.

Reclama un retorn de Convergència?

No és un retorn; per a mi és omplir un buit que s’ha produït en aquests darrers anys. L’esquerra més radical ha tingut la CUP, els comuns, Podemos, també Esquerra Republicana. Després hi ha tot un munt de gent del centre ampli que no se sent gaire còmode ni amb la dreta estricta ni amb les posicions d’esquerra tan poc liberals, tan poc positives en general, que crec que en aquests darrers anys s’han sentit una mica orfes. Falta algú que la representi bé. Junts ho ha intentat, però li falta una mica per aconseguir-ho. I en la mesura que a escala local la gent es vegi un altre cop sota el mateix paraigua, crec que el projecte tornarà a créixer.

Considera un error el final de CiU?

Tot s’ha de posar en el context de quan passen les coses i per què. Convergència i Unió es van separar l’any 2015, però perquè hi havia un bé superior per al país que era independència sí, independència no. I una part d’Unió no va voler seguir. Va ser Unió que es va dividir. I com a conseqüència de la divisió d’Unió es va acabar Convergència i Unió. Convergència es va transformar en Junts. I jo crec que ara el repte és que allò que va representar Convergència, posat al dia i sense dir-li igual, torni a agafar tota la força que havia tingut. Desagregar té un preu molt alt i agrupar té un mèrit molt gran i unes potencialitats molt importants.

I en aquest context el president Puigdemont tindria lloc, tenint en compte que genera moltes adhesions però també rebuig?

Evidentment que sí. El president Puigdemont potser no és capaç d’aglutinar però hi ha de ser.

Per tant el projecte que planteja l’hauria de liderar Puigdemont o no?

Puigdemont pot fer el que ell vulgui dintre del món de Junts, perquè és el referent més que principal del projecte. Totes les decisions depenen d’ell. Tant si decideix tirar endavant, continuar i ser el principal referent, com si decideix tenir un altre paper. Quan el president Pujol fa 25 anys va veure que havia de fer un relleu, ho va fer. Quan jo 15 anys després vaig entendre que per continuar el projecte sobiranista hi havia d’haver un relleu, ho vaig fer. I ara el president Puigdemont haurà de decidir, quan ell cregui, quan toqui, si hi ha un relleu o no

Està seguint el judici de la família Pujol?

Arriba absolutament a destemps. La confessió del president Pujol és del juliol del 2014; han passat 12 anys, tants que ell mateix ja no és la mateixa persona. Aleshores tenia 83 anys; avui en té 95. Ha tingut unes conseqüències físiques, biològiques fins al punt que, i no ho dic jo sinó els mateixos metges independents que participen al judici, aquesta persona no es pot defensar amb garanties. Si encara podem confiar mínimament en l’àmbit judicial, en algun moment l’han de treure d’aquest judici.

Parlava de la fragmentació de l’independentisme, en la qual juga un nou paper l’extrema dreta, que es preveu que pugi a les municipals.

Jo no estic tan d’acord que a les municipals Aliança Catalana tingui tant enlairament com es diu, ni de bon tros, perquè crec que els està costant trobar gent potent a moltes poblacions. I jo ho celebro. El que està passant a Catalunya amb l’extrema dreta, es digui Aliança Catalana o Vox, no és res de nou en el mapa europeu. Passa a tots els països d’Europa i nosaltres no podíem ser l’excepció. Però a diferència d’altres països d’Europa, Catalunya té un problema, que és que si se segueix fragmentant, si segueix fent trossos la seva capacitat política, encara costarà més d’aixecar el país i es tornarà pràcticament ingovernable. El meu consell és que a Aliança Catalana se l’ha de combatre sense amagar el cap, perquè moltes coses de les que diuen no són veritat, i a més a més no les faran, encara que ho diguin. Però els partits més tradicionals han de fer bé els deures, perquè quan no ho fan és quan altres partits d’extrema esquerra o d’extrema dreta hi fiquen el nas i ocupen una part de l’espai. I no serveix de res, si no al contrari. De què va servir Ciutadans? Per emmerdar el país i per posar en qüestió el tema del català i crear un conflicte lingüístic, i poca cosa més. Quan Podemos, la CUP i companyia van tenir força, de què va servir? Per crear tota una sèrie de polítiques de les quals encara avui paguem les conseqüències. I pot passar el mateix amb l’extrema dreta. No són bones receptes, però s’ha d’explicar i els partits més centrals han de posar solucions sobre la taula als temes que la gent espera que solucionin.

Junts s’ha d’agafar als postulats d’Aliança Catalana per intentar adaptar aquest vot que fuig de Junts cap a l’extrema dreta?

No, jo crec que Junts ha de subratllar el seu projecte i el seu ideari, independentment d’Aliança, però sense defugir temes que són rellevants per a la societat catalana. Aliança està creixent fonamentalment a base de la qüestió de la immigració i crec que Junts en aquest terreny ha de tenir un discurs desacomplexat i clar i, a més a més, separat d’Aliança. És a dir, que si Junts pensa que a Catalunya no hi cap tothom, ho ha de dir. Si pensa que la immigració s’ha de controlar i els fluxos d’entrada s’han de controlar, ho ha de dir sense cap mena de complex. La Generalitat ha de tenir les eines per poder tractar el tema de la immigració, s’està intentant d’aconseguir a Madrid. Però una vegada les persones que venen de fora ja estan aquí, han de tenir drets i deures i això s’ha de respectar, perquè són persones, també s’ha de dir sense cap tipus de complex.

La seva recepta per combatre la fòbia a l’estrany, quina seria?

Parlar clar i tenir un discurs propi, centrat i de país. Catalunya és un país d’immigració de sempre. Per tant, deixem-nos de segons quins discursos, perquè la Catalunya real, la de carn i ossos, és una Catalunya d’immigració des de fa dècades i dècades. Però perquè som un país d’immigració hem de tenir la porta oberta a tothom? No, perquè no som una ONG. Aquí no hi ha cap tothom que vulgui venir, sinó tensarem tant el país que no el podrem governar bé i no podrem donar els serveis que necessita la gent. De la mateixa manera que moltes vegades hem anat a fora a captar inversió i turistes, per què no fem un esforç per anar als països d’on venen els immigrants a orientar bé aquesta immigració? No podem captar tothom, però necessitem gent. Per tant, anem a buscar la gent que realment el país necessitarà. Formem-los, orientem-los, expliquem què vol dir venir aquí. Als que tinguem controladament aquí ens hem d’adreçar com a persones, com a ciutadans. Això vol dir que se’ls han de donar els drets que mereixen com a persones i exigir els deures que tot ciutadà té en una societat.

Creu que en els últims 25 anys, en els quals Artus Mas també va governar la Generalitat, s’ha fet tot el que calia fer per integrar la immigració?

Les competències en matèria de regulació de la immigració són de l’Estat. Nosaltres hem pogut fer una feina amb un cert èxit d’integració, però amb això no n’hi ha prou. La Generalitat ha de tenir l’autoritat en matèria de regulació de la immigració al país. Però de moment no ens en sortim perquè dintre de la coalició de Pedro Sánchez n’hi ha alguns, que suposadament són molt oberts, els que deien que defensaven el dret a decidir dels catalans, els de Podemos, per exemple, que quan resulta que Catalunya no té prou competències per arreglar coses importants com el tema de la immigració, llavors diuen que no, que sobre això Catalunya no ha de decidir.

Com veu avui Catalunya?

Jo veig el país millor que la política del país. Aquest seria el resum. El país no el veig excel·lent, però el veig prou bé i la política no, la veig un desastre, amb necessitat de millorar.

Notícies relacionades

Ábalos diu que ha hagut de jubilar-se per poder mantenir la seva família i pagar la defensa judicial

Iryo no compensarà si les limitacions de velocitat causen retards

Li preguntàvem en la darrera entrevista que va fer per a Regió7 fa tres anys i hi insistim ara:tornarà Artur Mas a l’arena política?

Fa deu anys, podent-me quedar a la Generalitat convocant eleccions, vaig marxar. Ara Junts m’ha ofert ser candidat a l’alcaldia de Barcelona, i podent tornar, he dit que no. Ja he respost. n