El tancament de l’espai aeri espanyol a vols de guerra obliga els EUA a gastar més temps i diners en els seus atacs a l’Iran

La despesa més gran en temps i combustible eleva la factura de la guerra, i aquest és un dels efectes del bloqueig espanyol a vols de combat nord-americans contra l’Iran, un veto que no és determinant per al conflicte ni és el primer per part d’Espanya.

Les fonts militars consultades per aquest diari resten valor operatiu a la mesura per donar-lo a l’efecte polític i diplomàtic. Denegar l’espai aeri del portaaeronaus que per als EUA ha estat gairebé sempre Espanya obliga l'US Air Force a replantejar-se les seves tasques logístiques, especialment els aprovisionaments de combustible en vol, per als seus caces i avions de transport, i fa més delicats els moviments militars nord-americans si la guerra entra, com sembla, en una fase de combats terrestres amb un nou empitjorament dels bombardejos.

Guerra més onerosa

Els atacs es tornen més cars en hores de vol i càrrega, ja que cal més combustible per cobrir la distància des d’Europa fins al teatre d’operacions al Pròxim Orient, però “els Estats Units conserven el dret de sobrevolar aigües internacionals. Com a pas internacional es considera l’Estret de Gibraltar -explica un alt oficial de l’Exèrcit de l’Aire-. És un espai sota control aeri espanyol, però no completament sota sobirania espanyola”.

Hi ha una altra excepció tècnica a la denegació. La principal és el pas dels Global Hawk i els Lockheed U-2, avions de reconeixement a gran altitud, els principals espies de la força aèria nord-americana. El seu sostre de vol, de vegades superior a 65.000 peus (19.000 metres) d’altitud en el primer cas, que és un aparell no tripulat, i per damunt dels 70.000 peus en el segon, que pilota una sola persona, els fa “travessar espais aeris incontrolables a la pràctica”, explica la font esmentada.

Ambdues aeronaus intervenen en l’obtenció d’intel·ligència i determinació d’objectius en els bombardejos nord-americans i israelians sobre l’Iran.

No han transcendit dades oficials nord-americanes sobre la quantitat de vols i el nombre d’avions que ha suposat l’inici de la guerra contra l’Iran. The Washington Post va estimar en 150 avions els desplaçats pel Pentàgon a Europa i al Pròxim Orient des de mitjans de febrer. No es compten en aquest cas els que van a bord de portaaeronaus, i sí que s’estimen en 40 els grans avions cisterna que van travessar l’oceà Atlàntic.

Sobre l’abast total de la denegació de l’espai aeri que ha transcendit aquest dilluns -avançada per El País i confirmada a aquest diari per Defensa-, fonts governamentals no entren en detalls tècnics. En principi, segons la versió de Defensa, són tots els vols implicats en operacions militars contra l’Iran els que tenen prohibit el pas per Espanya, però no s’ha dit res dels vols en ferry, o de reposicionament d’aeronaus de la Força Aèria dels EUA des d’Amèrica del Nord cap a Europa, i des d’Europa cap al Pròxim Orient, que s’entén que no estan vetats, tot i que aquests trasllats no estiguin desvinculats de la guerra contra l’Iran.

En una breu trobada amb periodistes aquest dilluns al Ministeri d’Indústria, la ministra de Defensa, Margarita Robles, ha incidit en l’aspecte polític de la denegació de l’espai aeri, i no en els seus detalls tècnics.

“Tot el món sap quina és la posició espanyola -ha dit-: no autoritzarem la utilització de les bases de Morón i Rota per a cap acte relatiu a la guerra de l’Iran, i des del primer moment es va traslladar clarament a l’exèrcit nord-americà. I, per descomptat, tampoc s’autoritza la utilització de l’espai aeri espanyol per a actuacions que tinguin a veure amb la guerra a l’Iran”.

La ministra ha afegit que l’ús de Rota i Morón no està totalment denegat als Estats Units: “Evidentment, les bases hi són, i es poden dur a terme altres actuacions, però de manera rotunda i clara Espanya no autoritzarà, en cap cas, ni ho fa ni ho farà, la utilització de les bases de Rota i Morón per anar a una guerra amb la qual estem en contra, que ens sembla il·legal i profundament injusta”.

Segona denegació

Els Estats Units haurien fet un lleu intent de negociar aquest veto -consideren fonts de la cúpula militar-, però aviat van abandonar la pressió, ja que tenen altres opcions a Europa per moure la seva força aèria cap al Pròxim Orient.

El d’aquesta guerra al Pròxim Orient no és el primer veto que fa Espanya a vols de guerra nord-americans. Aquesta denegació del 2026 es decideix gairebé 40 anys justos després de la primera, imposada pel Govern de Felipe González.

L’abril del 1986, el Pentàgon va desplegar caces bombarders F-111 en una operació de càstig contra Líbia per l’atemptat terrorista contra la discoteca La Belle, a Berlín, en què van morir dos militars nord-americans i 79 dels seus compatriotes van resultar ferits. Líbia va admetre 100 morts en l’atac, entre els quals una filla del dirigent Muamar el Gaddafi.

Espanya no va actuar en solitari en aquella ocasió: França també va tancar el seu espai aeri als avions de guerra nord-americans, de manera que aquestes aeronaus -45 en total comptant 18 unitats del F-111 i 27 avions d’atac A-6 i A-7- van haver de vorejar la Península Ibèrica des de bases al Regne Unit, aleshores governat per Margaret Thatcher, que sí que va accedir a donar suport als Estats Units.

Notícies relacionades

Illa s’alia amb 31 alcaldes per trobar promotors que construeixin 556 habitatges públics en municipis petits

Espanya tanca el seu espai aeri als avions que participin en la guerra de l’Iran

La denegació de l’espai aeri a segons quins vols militars és una pràctica gens estranya a Europa, expliquen les fonts militars consultades, sobretot en alguns casos d’estats europeus amb legislacions molt sensibles al trànsit d’armes pel seu territori, com és el cas d’Àustria.

Els Estats Units, en virtut dels seus acords d’assistència militar amb Espanya, gaudeixen d’una base burocràtica d’autorització permanent que agilitza tràmits en les seves operacions aèries, però sempre han de declarar els seus vols que passin per espai de sobirania espanyola. Aquesta declaració inclou manifestos de càrrega la precisió dels quals mai no s’ha aclarit, però que en principi ajuden a saber si l’avió que passa va o no armat.