Joves i franquisme: per què ens agrada cantar el ‘Cara al sol’

L’escena la coneixen bé a l’institut privat i elitista d’Aravaca (Madrid) on fa classe d’Economia el professor Gonzalo Plaza, habituat a sentir al centre les notes del cèlebre himne falangista que va fer seu el règim de Franco. «Sempre que hi ha un esdeveniment musical al saló d’actes, apareix algun alumne i el comença a tocar al piano, o l’interpreten pels passadissos amb la flauta dolça», revela. I a l’IES Arturo Soria, del barri madrileny d’Hortaleza, de perfil obrer, la seva directora, Cristina Sandoval, reconeix que ha hagut de posar sancions disciplinàries a diversos estudiants per cridar «¡visca Franco!» al pati o exhibir «la bandera de l’aligot».

Els mateixos menors confessen que el càntic franquista, les lloes al dictador i els símbols de l’antic règim s’han convertit en part del seu dia a dia, una mena de fascinació a mig camí entre una senya d’identitat política, una expressió de rebel·lia i una atracció pop pròxima a la cultura del mem.

«A mi em van fer fora del Camí de Santiago per cantar el ‘Cara al sol’ en un viatge amb l’institut», afirmava orgullós el Gonzalo, de 15 anys i estudiant de 4t d’ESO a l’escola Jesús-María de Madrid, el 20 de novembre passat a la porta de l’església dels Doce Apóstoles, on s’oficiava una missa per l’ànima de Francisco Franco en el 50è aniversari de la seva mort.

Al costat seu, el seu amic Álvaro, de 14 anys i d’un curs per sota, però del mateix centre, prometia portar l’endemà a l’escola «en algun lloc ben visible, per fastiguejar els rojos», el clauer amb l’àguila de sant Joan que acabava de comprar en una parada d’objectes franquistes situat a l’entrada del temple.

Banderes franquistes

«Franco va fer coses bé i malament, aquí molts pensem així», reconeixien aquest dijous la Rocío i l’Hugo a la porta de l’IES Ezequiel González de Segòvia. A dos carrers, un alumne d’un altre centre caminava per la vorera carregant una motxilla adornada amb una bandera franquista i una altra amb la Creu de Borgonya. «A mi em va obligar un professor a arrencar-la de la portada d’una llibreta. ¿Per què ofèn una bandera que simbolitza la glòria de l’imperi espanyol i que avui llueix l’Exèrcit en les seves desfilades?«, es queixava el Tiago, de 16 anys i estudiant d’un institut del barri madrileny de Chamberí, el 21 de novembre en la marxa organitzada per la Falange en memòria del seu fundador, José Antonio Primo de Rivera. L’adolescent al·ludia a l’emblema de les aspes vermelles encreuades sobre un fons blanc que últimament està proliferant entre l’‘attrezzo’ estudiantil dels menors.

El prestigi que han assolit els discursos d’ultradreta entre la població de menys edat el reflecteixen les enquestes: l’últim barem del CIS revelava que un de cada cinc joves creu que el franquisme va ser «una etapa bona» i el seu homòleg català, el CEO, assenyalava en un estudi recent que el 16% dels joves de menys de 25 anys de Catalunya prefereixen un govern autoritari a un de democràtic. No és un fenomen estrictament espanyol, sinó que es dona a més països del nostre entorn, però al nostre té la variant local de la reivindicació de la figura de Franco i del règim dictatorial per part de nois i noies –sobretot nois– que no només no van conèixer la dictadura, sinó que sovint tampoc la van viure els seus pares.

Malgrat aquesta distància generacional amb l’Espanya del franquisme, o potser precisament per això, molts joves confessen la seva atracció per aquella etapa del nostre passat recent i obertament plantegen el seu desig que torni. «Durant el franquisme es van fer moltes coses bones, es va protegir el treballador, es van aprovar les pagues d’estiu i Nadal, es van construir milions d’habitatges socials...», enumerava el 20 de novembre el Leandro, de 20 anys, en un dels molts homenatges que es van celebrar a Madrid amb motiu de l’aniversari de la mort del dictador.

«Amb Franco hi havia respecte per l’autoritat. També hi havia ganes de treballar i habitatge, que ara falta», apuntava aquesta setmana el Samuel, de 17 anys, a la porta del seu institut del barri d’Hortaleza. Fill de mare peruana i pare espanyol, el seu origen mixt no entra en contradicció, segons remarca, amb el seu discurs: «La meva mare va arribar amb els papers en regla. Estic a favor de la immigració legal, la que ve amb ganes de treballar, no la de les màfies», afegeix.

Xarxes socials

«A mi m’han explicat que amb Franco podies dormir amb la porta de casa oberta perquè sabies que ningú havia d’entrar a robar, no com ara, que has d’anar pel carrer amb mil ulls, no sigui cosa que t’atraqui un moro», aportava el 20N el Jacobo, company d’institut del Gonzalo i l’Álvaro, i que, igual que ells, s’havia parat a comprar ornaments franquistes quan tornaven d’un entrenament al seu institut. «Em sé la lletra del ‘Cara al sol’ de memòria i també sé tocar la melodia amb l’ukulele’», afegia ufà.

Sobre aquest «a mi m’han explicat» que apunta el Jacobo gravita bona part d’aquest fenomen. ¿On s’han informat aquests joves per acabar pensant que el franquisme va ser un règim i un temps enyorable al qual voldrien tornar? ¿Com han aconseguit familiaritzar-se fins a tal extrem amb uns himnes i uns símbols preconstitucionals amb els quals fa només uns anys era difícil creuar-se?

A part d’algun «ho he sentit dir al meu avi», la majoria assenyalen les xarxes socials com la seva principal font documental. «Fonamentalment, Instagram i TikTok, i algun vídeo de Youtube», reconeixien el Gonzalo, l’Álvaro i el Jacobo. «Nosaltres ens hem assabentat de la ‘mani’ perquè seguim el compte de la Falange a Instagram», assenyalaven el Tiago i el seu amic Luis, també de 16 anys, minuts abans de cridar l’habitual «¡José Antonio, present!» i marxar al costat d’unes 700 persones, la majoria joves, des de la seu del PP fins a la del PSOE a Madrid el 21 de novembre.

El nombre de seguidors que tenen els principals partits en les plataformes dona bon compte de la pallissa que la ultradreta li pega avui dia a la resta de discursos polítics en les xarxes socials. Enfront dels 72.000 usuaris que segueixen el perfil del PP a TikTok o els 161.000 que veuen els vídeos del PSOE, els de Vox en sumen gairebé 800.000. A Instagram, el PP compta amb una parròquia de 194.000 seguidors i la del PSOE és de 173.000, però la de Vox supera el milió de seguidors, habituats a omplir de ‘m’agrades’ vídeos com el del diputat ultra Manuel Mariscal, que va afirmar al Congrés l’any passat: «Gràcies a les xarxes socials, els joves estan descobrint que l’etapa posterior a la Guerra Civil no va ser fosca, sinó de reconciliació». Segons l’últim sondeig del CIS, Vox és el partit favorit dels espanyols de 25 a 34 anys i el segon amb més intenció de vot entre els joves de 18 a 24 anys.

«Són víctimes de la desinformació i la manipulació. L’altre dia, un alumne em deia que el feixisme és bo perquè ve de ‘fascio’, que s’ha assabentat que significa unitat. A classe d’Ètica, en un debat sobre la pobresa, un altre xaval va proposar reactivar la llei de ganduls i facinerosos per acabar amb la mendicitat», explica el professor d’institut Tomás Torres. «Si els preguntes si saben què és el ‘Cara al sol’, et responen que va ser l’himne d’Espanya i que per això el canten. Ningú els ha explicat el que va significar aquesta cançó ni com vivien realment els espanyols que estaven obligats a cantar-la», afegeix el docent Gonzalo Plaza.

Banalització ultra

La falta d’un relat veraç sobre la història d’aquells anys sobrevola aquest fenomen, però l’historiador Steven Forti, especialitzat en l’estudi de l’auge de la ultradreta a Europa, no creu que aquesta sigui la causa del ‘revival franquista’ que ha calat entre els més joves. «En els anys 80 i 90, els programes lectius dedicaven molt menys temps i espai a parlar de la dictadura que ara, però a ningú se li ocorria cridar ‘visca Franco’ als instituts», compara.

Segons la seva opinió, el que passa amb els joves a Espanya dista poc del que passa a països com Itàlia o el Brasil, on també reivindiquen Mussolini i la dictadura militar. «La banalització dels discursos extremistes, fomentada per persones interessades i difosa per les xarxes socials, ha normalitzat idees que fa poc ens escandalitzaven. Si un jove rep diàriament desenes de vídeos i mems que li diuen que viu en una dictadura ‘woke’ i que amb Franco es vivia millor, no és estrany que acabi creient-s’ho», explica.

Notícies relacionades

Feijóo reuneix desenes de milers de persones clamant pel final de Sánchez i fins i tot la seva entrada a la presó

Feijóo adverteix Sánchez que els "mafiosos" es delaten entre ells

Originari d’Itàlia, a part de coordinar el projecte Analysis of and Response to Extremist Narratives (ARENAS), Forti fa classe a la Universitat Autònoma de Barcelona i no ha oblidat l’escena que va viure fa poc tornant de la facultat amb tren. «De sobte, un grup de xavals de 12 a 14 anys van començar a cantar el ‘Cara al sol’. Em va sorprendre, perquè no m’ho esperava a Barcelona, però el que més em va cridar l’atenció va ser les seves cares. Somreien com si estiguessin cantant un tema d’un cantant de rap, amb aquell punt d’inconsciència i provocació», raona. I afegeix: «La ultradreta ha sabut connectar amb l’esperit rebel propi la joventut. Està de moda. Avui, per a aquestes edats, el més transgressor que existeix és ser fatxa», raona.

El Gonzalo, l’Álvaro i el Jacobo confirmen aquesta impressió. «Cantar el ‘Cara al sol’ a l’institut és divertit. Als profes, sobretot als més rojos, els posa molt nerviosos, i això mola», confessen entre rialles.